dimarts, 29 de desembre de 2009

La Marmotte 2010

Després de estar un fum de temps sense "dir ni pruna", ja torne a apareixer per ací ... Acaba l'any i és hora de anar fent "pensaments" de cara al 2010.
El primer repte al que estic inscrit serà La Marmotte. Després d'haver fet l'any passat la Quebrantahuesos i de quedar fora de les places per al 2010, és el moment d'anar a Alps a fer un dels recorreguts més MITICS del Tour ...

Sortida des de Bourg d'Ossains, 30 km d'ascenció fins a La Croix de Fer, a continuació 30 km de descens fins a Sant Jean de Maurienne, des d'aquí una pujada inacabable de quasi be 40 km (El Telegraph i el Galibier) des d'aquí una baixada trepidant fins a Bourg d'Ossains, ja només queda la pujada a l'Alpe d'Huez (El Col dels holandesos amb les seves mítiques 21 curves de ferradura.

La Meca de tot ficionat al ciclisme ...

diumenge, 4 d’octubre de 2009

I Marxa BTT dels tres termes

El diumenge dia 27 de Septembre vaig estar participant en una prva de BTT. Feia més de 6 mesos que no tocava la Mountain Bike ...



La prova era de 41 km amb 900 metres de desnivell ... rápidissima i no massa tècnica.

Al final vaig acabar en la posició 79 i amb la sensació de haver disfrutat de la Mountain Bike ... A veure si ara comence a agafar-la una mica mésque la tenia un poc abandonada.

Deixe aquí unes poque fotos:


Miguel


Miguel Angel (el meu cosí)



Pablo (el meu germà)


Jo patint com un cochino en la pujada a La Serra


dijous, 10 de setembre de 2009

El grup de les 6:30

Aquí teniu un xicotet album de fotos del grupet de les 6:45 que enguany ens hem reconvertit en el grup de les 6:30 ... Gràcies a este grupet que em format ens mantenim "en forma" tot l'any ...

Si es que així dona gust.

Grup 6 45

dilluns, 7 de setembre de 2009

UTMB 2009 - La crònica

Ara si que puc dir que l'Ultra Trail del Montblanc és la cursa de les curses !! La he viscuda com a Finisher i com a derrotat i de les 2 maneres és una cursa molt especial.

Antecedents

Allà a principis del 2007 em vaig apuntar a un sorteig que "sin comerlo ni beberlo" em va fer embolicar-me en aquesta cursa que va centrar quasi be tota la preparació de la temporada del 2008. El resultat va ser inmillorable. Vaig aconseguir ser Finisher en la primera edició i vaig tornar a casa amb ganes de més.

I al 2009 ¿que?

Motius per tornar me'n sobraven després de la meva primera participació. No volia perdre'm a l'any següent l'ambient dels dies previs a la cursa; volia tornar a soltar unes llagrimes al moment de la sortida amb "Conquest of Paradise"; volia tornar a sentir el calor i l'admiració de la gent que t'anima durant tot el recorregut; volia tornar a veure l'espectacle de la vessant italiana del Montblanc a la sortida del sol; volia tornar a patir en la interminable pujada al Grand Col Ferret i volia tornar a sofrir una segona nit per a finalment creuar de nou la meta a Chamonix.

La cursa

En aquesta edició em vaig agafar la cursa amb el clar objectiu de intentar fer el millor temps de que fora capaç, però com es sol dir en estes curses, sempre amb un plan B per si les coses es posaven fotudes. Més endavant veurem com de vegades aquestos plans serveixen de ben poc ...

La sortida

Enguany la experiència de ser la segona participació em va permetre gaudir més serenament el moment de la sortida, no era un manoll de nervis com l'any anterior, i vaig poder experimentar el que es sent enmig de Chamonix l'ultim divendres de Agost a les 18:30 quant sona "a tota castanya" el conquest of Paradise de Vangelis ... i et solten pel mig d'un poble on no cap ni una agulla a fer un tomb de un fum de kilometres pel Montblanc.



Fins Saint Gervais

El primer tram fins Les Houches, entre la emoció de la sortida i que haviem sortit bastant més avançats que l'any anterior el vam fer "amb un coet al cul" ... quasi be 30 minuts menys que l'any anterior!!! Una mica massa ràpid per a el que queda per davant.

A la pujada al primer coll les coses ja es van anar posant "al seu lloc" cadascú ja agafava el ritme que més li convenia i nosaltres encara que anavem accelerats, ja ens anavem trovant una mica més còmodes.

A dalt del tot començava a fer fosc, però encara teniem quasi be mitja hora de llum natural per a poder-la aprofitar. La baixada la fem "suavemente" per tal de que no ens passara com l'any passat que al km 50 a Les Chapieux ja anavem carregadets de quadriceps. Arrivant a Saint Gervais, uns problemes amb el frontal de Francis fan que ens separem una mica i després de esperar-lo una mica ens tornem a juntar ... Amb la foscor havia orientat el frontal cap a amunt i no es veia massa be. Portava la llum iluminat cap a la copa dels arbres, com si anara a "muixonar". A l'avituallament ens espera la familia, que si no fora per elles no podriem fer estes "barbaritats"

Camí de Les Chapieux

Al avituallament de Saint Gervais Francis ja em va comentar que anavem una mica ràpids i que si em trovava be que tirara jo per davant. Ell ja notava molèsties a la esquena i no volia forçar tant. Jo com que em notava be vaig tirar cap a Les Contamines al ritme que portavem fins ara. Anavem guanyant kilometres i les sensacions eren cada cop millors. Passant Les Contamines venia el tram que més esperava ... Notre Dame de la Gorge i refugi de Nant Bornand: uns indrets meravellosos i amb un ambient increible per a ser de matinada, encara que enguany degut al mal temps no hi havia l'ambient de la edició del 2008. Des d'aquí una pujada eterna ens deixaria al Col de Bonhome i després d'una baixadeta suau i una altra pujada al Col de la Croix de Bonhome on la boira no ens deixava veure a més de 3 metres.

La baixada a Les Chapieux la vaig fer enguany a un ritme molt més sosegat que l'any anterior i em va permetre arribar a l'avituallament molt més sencer que en la darrera edició. En aquest avituallament tocava fer la primera menjada forta de la cursa: Sopa calenteta, fuet, formatge, més formatge, xocolate i un cafenet.

Cap a Courmayeur que fa falta gent


A la sortida de Les Chapieux em vaig juntar amb Emili Santiago amb qui vam compartir un cap de setmana magnific a la Porta del Cel i amb qui compartiria recorregut fins a la baixada cap a Lac Combal. La pujada al Col de la Seigne la fem els 2 avançant a un fum de gent i comentant el que vam viure en La Porta del Cel. Estavem els 2 motivats i anavem amb ganes. Als darrers 200 o 300 metres de desnivell ens va tornar a rebre la boira i ens va complicar l'inici de la baixada. L'any passat arribava aquí claretjant i enguany encara era nit fosca quant vaig passar pel coll. Al principi de la baixada la gent estava una mica liada amb la boira i deambulaven d'una banda a l'altra cercant el camí. Jo, no se si perque estava més inspirat o perque anava més concentrat vaig anar tirant bastant decidit i vaig anar ràpidament perdent metres de alçada fins a veure la vall on es trova el Lac Combal.

En arribar al avituallament em va tocar abrigar-me ben abrigat. Començava a clarejar i la humitat que hi havia et feia tremolar de fred. Calia no entretindre's molt i anar el més ràpid possible cap al "carasolet" de la Arete de Mont Favre. En aquest tram, la gent ja comença a separar-se uns de altres i els moment de solitut son més habituals que fins a Les Chapieux. L'espectacle es soberbi ... Tota la cara Italiana del MontBlanc enfront de nosaltres.



Des de l'Arete de Mont Favre fins a Courmayeur ... Una baixada llarguissima i empinada "com ella a soles" ... A les 8 en punt arribava al poble de Courmayeur 2 hores i mitja abans que en la darrera edició. Allí estaven la familia que s'havien pegat una matinada impresionant per a venir a veure'm. Mil gràcies.

Cap a Grand Col Ferret passant per Arnuva



De Courmayeur vaig sortir camí del Refugi Bertone després de 25 minuts parat a l'avituallament. En aquesta pujada em vaig juntar amb uns canaris que portaven un bon ritmet i amb els que em vaig anar trobant fins La Fouly.

La calor començava a apretar i entre avituallament i avituallament pràcticament em bevia 1 litre d'aigua. En passar pel refugi Bonatti, com que em trovava be no vaig parar ni a fer trago d'aigua; d'aquí a Arnuva quedava ben poc i no valia la pena parar "per parar". En el següent avituallament tocava alimentar-se ben alimentat que la següent pujada al Col Ferret és de les que fan pupa.

L'any passat passavem per aquí a les 3 de migdia i enguany estic passant molt abans i més sencer. Bona senyal. La pujada al Col Ferret se'm va fer interminable ... Semblava que anava "pajara", però encara i això vaig passat a bastantscorredors. La gent que baixava del coll de fer fotos no parava d'animar i de mica en mica em vaig anar recuperant i per a acabar la pujada bastant be i sense ganes de parar a dalt.

Cap a La Fouly (i cap a casa)

(Aquesta baixada resumeix com cap la meva participació en aquesta cursa)

La vaig començar cantant ... I com fins ara en aquesta cursa amb la moral pels nuvols de veure'm be a estes alçades i amb el tute que portavem ... Vaig fer la baixada trotant i caminant als plans i pujadetes .....................

I de repent ... punxada a l'exterior del genoll que a cada passa s'anava agreujant ... en només 2 kilometres anava coixejant i amb llàgrimes de impotència per no poder fer res més. A La Fouly quant una dona em va dir "Courage et merci pour l'espectacle" em vaig derrumbar i vaig esclafir a plorar per la sensació de que allò se m'havia escapat del meu abast.

Vaig arribar a l'avituallament i després de que la meva dona em suplicara que anara al metge li vaig fer cas.

Em van envenar el genoll i em van dir que continuara, però quant anava cap a Praz de Fort unes punxades intenses em van fer veure que no podia continuar.

Fins aquí la meva aventura al UTMB 2009.


Gràcies a tots pel suport i sobretot a Pris i a Vera que sempre estan ahí.

divendres, 4 de setembre de 2009

UTMB 2009 (S'ha quedat en l'intent)

Com una imatge val més que 1000 paraules, aquesta cursa es resumeix així:

En breu la crònica, que tinc molt que contar.

Ara em limitaré a agrair a tots el suport i el seguiment i especialment a les meves xiques Pris i Vera per ser com sou i per donar-me suport i acompanyar-me en tot el que he fet fins ara.

GRÀCIES

dimarts, 4 d’agost de 2009

KNOKING ON HEAVEN'S DOOR

Com deia aquella famosa cançó de Bob Dylan, aquest cap de setmana érem molts els que trucàvem a La Porta del Cel a veure si ens deixava completar la volta ...



Concretament des del foro de Tierra Vertical, ens vam ajuntar 12 casporros per intentar fer el recorregut.


D'una banda estava el "maquinón" de Jordi Martinez de Marsay que anava a veure si podia baixar el record que hi havia actualment. El tio bestia el va rebaixar en 3 hores deixant-lo en 12:36 ... Oooooh


D'altra banda van sortir Manuel Real, Samuel Arroyo, Jaume Bragulat, Pep Matas, Javi i Enrique a intentar fer una bona marca ... Van estar tots entre 16 i 17 hores ... Vaja, que uns altres màquines.


I finalment estàvem, Paco Robles, Rubén Iniesta, Emili Santiago, Francis de Paco i un servidor que vam sortir a acabar la prova com ben be puguerem i com a únic objectiu el d'acabar la volta amb menys de 24 hores.


Tota esta història va començar en l'UT d'Andorra. En esta cursa em vaig retirar per falta de ganes de tirar endavant i em vaig sentir una mica culpable; i en veure que en el Foro s'estava muntant una sortida a La Porta del Cel vaig liar a Francis per a embarcar-nos en l'aventura i de seguida em va dir que si.


El divendres dia 31 de Juliol sortíem des de casa a les 15:15. Una mica justos per a arribar al càmping l'hora de sopar i després de 5 hores de carretera i manta vam arribar cap ales 20:30 en el càmping on ja estava tota la "quadrilla" agafant la tarja de control de pas pels refugis. Vam fer nosaltres els tràmits oportuns i de seguida a taula a sopar, que a les 00:00 ens havíem de posar en marxa i tampoc quedava massa temps.


A les 00:00 ens ajuntaven a la porta del refugi i el guarda ens donava un paper amb tots els "Portalers" que anàvem a intentar fer la prova en Sub24. Ho havíem de portar a Pinet per a que cadascú enregistrara en eixe paper la hora de pas pel refugi. Seriem capaços de fer-ho arribar? Molta responsabilitat ...


El camí començava vora riu fins a pràcticament les Bordes de Noarre, en un tram que anem fent a bon ritme i contant-nos batalletes. Un cop a Noarre el camí canvia de "registre" i ja no puja tant suau ... encara que ja venim pujant des de Graus, aquí és on la pujada s'accentua per a enfilar-nos amb alguna dificultat per a trobar el camí fins els 2500 metres del coll de Certascan; on tombem a l'esquerra per a pujar al Pic de Certascan (2853 mtrs) a fer la primera marcada de targeta de la jornada. Des del Pic una forta i curta baixada ens deixarà en poc de temps al refugi de Certascan ... on entre els 5 no som capaços de trobar el segell per a marcar les targes de pas. Deixem constància del nostre pas en el full de participants i tirem endavant.


Des d'aquí ens espera una zona de pujades i baixades bastant "durilles" i una mica lioses entre les que destaca la pujada al Port de l'Artiga ... Un "muro" de uns 450 metres de desnivell que ens deixa les pates "durilles". En el Port comença a clarejar i és moment de fer un KIT KAT i alimentar-se una mica ... Portem unes 6 hores i mitja i apenes hem recorregut 20 km.


La següent parada la farem al Refuge du Pinet, però fins allí encara ens queden unes poques pujades i baixades i una trepadeta agafats a un cable que amb bastons i amb les cames durilles resulta de lo més "entretinguda".


Un cop reposats a Pinet i després de gaudir amb un refresc a les mans de la "simpatia" dels seus guardes ... Sembla ser que feia dies que no prenien massa fibra i com que tenien retencions no estaven molt d'humor ... vam començar els 900 metres de desnivell que ens separaven del techo de la Prova ... La Pica d'Estats.


La pujada començava suau, però de mica en mica anava agafant inclinació per a arribar a la darrera part de la ruta "compartida" amb la que ve des del coll de Sotllo. Des d'aquí i fins pràcticament arribar a la Vallferrera, la ruta semblava més les rambles que no una ruta de muntanya ... Quina gentada que hi havia !!!


En la baixada fins al refugi de Vallferrera ens va avançar com un Sputnik Jordi Martinez de Marsay ... Havia fet en 7 hores 45 el que a nosaltres ens havia costat 13:30. IMPRESSIONANT. En aquesta baixada vam tirar una mica endavant Emili, Paco Robles i un servidor i per darrere venien Francis junt amb Rubén; aquesta situació ens va fer viure "l'anècdota del dia". Mentre estàvem nosaltres menjant una mica dintre del refugi junt amb el grup de Manolo Real, Jaume i Enrique, va arribar Rubén i semblava que Francis no arribava. No ens podiem explicar com era possible que si anava uns metres per davant de Rubén no havia arribat al refugi ... Doncs be, sembla que en passar per davant del refugi, es pensava que era una casa i que el refugi estava més endavant. Finalment es va adonar que allò devia ser el refugi i va fer marxa enrere per retrobar-se amb nosaltres. Coses que passen quant un va cansat, que el cap no acava de estar del tot centrat.


Un cop re agrupats ens quedava fer front al darrer tram del recorregut. Una pujada de uns 800 metres de desnivell fins als estanys i la la cabana de Baborte, una baixada de uns 300 metres i la darrera pujada del dia: 450 metres de desnivell per a arribar fins a la Roca Cigalera, que semblava que mai arribava. Les pujades se'ns feien a estes alçades inacabables.


Des de Roca Cigalera ens quedaven 1600 metres de desnivell de baixada fins a Tavascan passant per la Cabana de Boldís on marcaríem per darrera vegada pa tarja de pas. En aquesta baixada Rubén es va quedar endarrere degut a uns problemes amb el genoll que venia arrastrant des d'Andorra. Paco Robles es va oferir per esperar-lo i la resta vam anar tirant tal com vam poder cap a avall cap a Tavascan.


La baixada semblava no acabar mai ... El camí anava flanquejant la muntanya i semblava que no perdia desnivell. Finalment per rematar la feina, una tronada amb granis inclòs va fer més divertida la darrera part del recorregut. A les 21:15 arribàvem a Tavascan i ens enfrontàvem al que seria l darrer tram d'aquest periple ... Pujar fins al càmpins de Graus. A les 22:10 entràvem per la porta del Bar del càmping aplaudits per el grup dels "màquines" que estaven acabant de sopar.


Una experiència de les que queden marcades a foc.


Gràcies a tots. Ha sigut un plaer compartir travessa amb Paco Robles, Ruben, Emili i Francis i conèixer personalment a la resta de companys.

A continuació podeu veure unes fotos fetes per alguns dels que vam fer la travessa:

Àlbum de Rubén:







Porta del Cel sub 24

Àlbum de Francis:











dimecres, 8 de juliol de 2009

Andorra UltraTrail

DUR, i molt exigent, tant en l'aspecte físic com en el psicològic, així es com es podria resumir aquest Ultratrail.

Des que es va anunciar aquesta cursa amb les xifres que oferia, vaig pensar que era una bojeria apuntar-se, i més pensant en el que m'espera a finals de agost. Des d'inici vaig dir que no m'apuntava, però com que 2 companys de club van decidir anar a provar sort i jo no soc dels que m'agrade que m'ho conten vaig donar el pas de "enmerdar-me hasta els genolls".

Un desastre anunciat

En una cursa d'aquestes característiques, és tant important la forma física amb la que s'arriba com la mentalització. Diria que un 40% del mèrit de l'èxit és arribar be de forma i un 60% arribar mentalitzat i convençut de les possibilitats d'un mateix.

En el meu cas des del moment en que em vaig apuntar pensava que no era precisament la cursa més adequada per a preparar el UTMB i que si en qualsevol moment anava patint m'ho deixava, i clar, en una cursa d'aquestes moments de patir en tens algún que altre. I en un d'ells vaig decidir abandonar.

La cursa

El divendres després de un soparet dels que fan història en una peça de carn de cavall per barba i una mica d'arros bollit, fem cami de la sortida Jordi, Raul i "el menda lerenda", acompanyats de Ester, Clara, Pris i Vera. Gràcies a elles, que son les verdaderes sufridores de totes estes pel·licules que ens montem.

A les 23:35 estavem ja a la sortida amb tot llest per a començar a disfrutar de aquest Ultra. Fotos de rigor, ens desitgem sort i cadascú a buscar la seva posició dintre de la cursa. Raul i Jordi, com que son "galgos" van anar a buscar les primeres files de la sortida i jo com que soc més "podenco" vaig sortir des de una mica més endarrere, junt amb uns amics de Castelló, Guillermo i Paco, els madrilenys Charo i Caño i un grupet de runners catalans capitanetjats per Jaume Teres.

Des de la sortida fins a Llorts ens esperava una baixada al principi suau i després una miqueta més dreta que amb uns 7 km ens feia baixar uns 600 metres de desnivell. Cadascú anavem posant-nos en el nostre lloc i jo vaig acabar fent-la pràcticment sancera amb Caño i Charo.

Un cop en Llorts teniem per davant una pujada de 1200 metres de desnivell en 5 km fins al Pic del Clot del Cavall. Una pujada de les que fan "pupa". En arribar a la part alta ens va rebre un ventet gelat acompanyat de les primeres gotes de la jornada, gotes que protagonitzarien gran part de la història de aquest ultra. Des d'aquí dalt ens esperava un baixada pronunciada i banyada fins a prácticament els peus del refugi Joan Canut on ens espera la primera sorpresa de la jornada. En el meu cas arribe al refugi a les 4:10 i ens comuniquen que es neutralitza la cursa degut a les tronades fins nou avis. Estem a més de 2000 metres de alçada, plou i fa un ventet que ens deixa a tots gelats de fred. 45 minutss després anuncien que es continua amb la cursa però sense fer cim al Comapedrosa. El fred provoca que molts participants decideixin abandonar la cursa en aquest punt. Jo tiro amunt buscant a Jaume Teres, però no el veig enlloc. Continuo la pujada a bona marxa fins prácticament coronar la collada dels Malshiverns. Una mica abans de coronar i escoltant una gaita que des del coll tocava "Bravehearth" em vaig despistar i en una relliscada vaig posar la cama esquerra entre 2 pedres i em vaig endur un cop a la tibia que em va deixar una "preciosa" marca i una estona assegut fins poder tornar a apoyar el peu a terra. Finalment tal com puc corone la collada i "renque renque" vaig fent la baixada fins al refugi de Comapedrosa on ens espera el primer avituallament "contundent" de la jornada.

No se si per haver fet massa fort la pujada o si per refredar-me en els moments que vaig estar parat pel cop a la tibia, no acabava d'agafar ritme ni en la baixada ni després de passar l'avituallament en la pujada a la Portella de Sanfons, pero un cop coronada la portella semblava que la maquinaria tornava a funcionar i en la baixada fins les pistes de Arinsal vaig recuperar les bones sensacions per a baixar al Coll de la Botella. Avituallament líquid i cap a amunt per unes pistes de esquí duríssimes fins al Pic del Cubil. A dalt del tot em diuen que ara tenim una baixada llarguissima i a mi no m'acabava de quadrar, em semblava que quedava una pujada al Bony de la Pica abans, però resulta que havien anviat el recorregut i ens feien baixar fins Sispony i Anyós en lloc de cap a La Margineda.

Els 1500 metres de desnivell fins al fons de la vall ens deixen a tots amb els quadriceps "a punt de caramelo" i més amb els darrers kilometres asfaltats. A mida que anavem baixant m'anava creixent i cada cop creia més amb les meves possibilitats, fins que en arribar al fons de la vall vaig veure que estavem ¡Davant de l'Hotel! i ens quedaven 10 o 15 km per arribar fins a La Margineda al principi per carretera, després per vora el riu per una passarela i finalment per un canal de reg per dalt de Andorra La Vella. A mida que passaven aquestos kilometres, m'anava desmoralitzant pensant en el que ens esperava fins a l'avituallament i en els 65 km! que quedaven des de allí fins a meta.

No em sentia capaç de completar-los amb la "sopa" que portavem damunt i més després de que Pris em telefonara dient-me que tant Jordi com Raul havien abandonat i estaven ja camí de l'hotel. Després d'açò i de pensar en 17 o 18 hores més de esforç, no em sentia capaç de continuar.
En arribar a l'avituallament Pris no va parar de animar-me de que continuara, no feia més que dir-me que portava bona cara i que tirara endavant, que em veia molt be, però jo no tenia ja el cap en la cursa i portava des de feia mitja hora decidit que m'ho anava a deixar. Després de entregat el xip em vaig enterar que "només" qudaven uns 35 km, però jo ja havia desenxufat i no estava en condicions per a continuar.

UNA I NO MÁS. A partir d'ara si alguna cosa he aprés es a no abandonar "només" per no tenir ganes. Dol molt deixar una cursa sense cap motiu.

Al 2010 intentaré saldar el meu deute amb aquesta cursa.

MIL gràcies a tots i sobretot a Pris pels ànims que em va donar en tot moment. Com sempre tenia rao i hagues tingut que continuar.



dimecres, 24 de juny de 2009

Quebrantahuesos “en familia”

Fa uns anys un amic em va comentar que havia estat participant en la “Quebrantahuesos”, una prova ciclista en la que per aquelles époques ja juntava a més de 5000 bicicletes per a fer un únic recorregut. Havia de ser tot un espectàcle veure sortir tot eixe pilot de bicicletes des de Sabiñánigo camí de Jaca, i vaig pensar que algún any m’agradaria formar part d’aquella prova.

Enguany, el meu germà Pablo i els meus cosins Miguel Angel i Fran s’havien animat a apuntar-se, així que quina millor ocasió que aquesta per a disfrutar de la cursa. Van arribar els dies de les inscripcions i ens vam aconseguir apuntar tots excepte el meu cosí Fran, que l’havia d’apuntar un amic però que finalment no ho va aconseguir. Una llástima, perque en el moment de inscriu-re’ns nosaltres haguerem pogut reservar-li plaça sense problemes.



A mida que s’anava aproximant la data de la prova calia anar fent rodades més i més llargues, i jo que igual li “pegue” a la bicicleta com al correr, se’m feia complicat acumular kilometres de cara a la QH, només agafava la bicicleta els caps de setmana i entre setmana només podia correr, fins que la jornada reduida em va permetre rodar una mica més les darreres setmanes i agafar-li el puntillo a la bicicleta. En total calcule que des de principis d’any hauré fet uns 2000 km amb la bici ... Incloent unes 4 o 5 “tirades” de entre 140 i 180 km

El viatge a Sabiñánigo

Com que som uns tios “deixadots” ... Vam tardar al menys un més des de que ens vam apuntar a la QH i que vam agafar lloc per a dormir ... i clar, contant que hi ha 10300 participants, no vam trovar res a menys de 45 minuts en cotxe de Sabiñánigo, i encara menos mal que vam trovar lloc a Sarvisé perque la zona es posa de gom a gom eixos dies.

El dia abans de la cursa haviem de sortir direcció Sabiñánigo per a replegar els dorsals i des d’allí acodir a Sarvise a replegar les claus de la casa, sopar i gitar-nos a descansar ... Tota una feinada si ho haviem de fer tot en una vesprada, així que Pablo i Miguel Angel van optar per agafar-se el divendres lliure i replegar el dorsal dels tres. MIL GRÀCIES, perquè sino no se com ens haguerem apanyat. Nosaltres, Olga, Pris, Vera i un servidor vam fer el viatge directes cap a Sarvisé i en menos de 5h 30min estavem ja “al puesto”. Menos mal, perque el dissabte ens esperava una bona matinada.

Sortida de la cursa

Eren les 5 de la matinada quant ens van sonar els despertadors, a les 7:30 començava la prova i encara haviem de desdejunar, carregar les 3 bicis al Focus de Miguel Angel, pujar els 3 “samarros” i moure cap a Sabiñánigo, que el teniem a 45 minuts ... Encara i alçar-nos en 2 hores i mitja de temps i no encantar-nos gens, vam arribar a la sortida “al final de la cua” a les 7:15, una mica massa justs. De cara a altres anys igual es millor opció sortir de una mica més endavant, no per ser uns “agonies” i mirar de millorar el temps, sino per el tema de les “montoneres” que es formen els primers kilometres.

Des del moment en que van tirar el coet donant la sortida i fins que nosaltres vam passar per baix de l’arc de sortida van poder passar ben be 20 o 25 minuts. La sortida des de Sabiñánigo fins a agafar la carretera de Jaca la vam passar progressant per les vores dels grups fins agafar un grupet que portara un ritme que ens agradara, realment no acabariem de trobar grup fins ben entrada la pujada al Somport; estos primers kilometres son de posar-se cadascú al seu puesto i en els pilots hi ha moviments que en ocasions provoquen caigudes, que en la majoria dels casos solen ser nombroses; a nosaltres una de tantes va estar a punt de tocar-nos “de ple”, pero ens vam sortir per una vora.

Somport

Un cop passat Villanua comencen les primeres rampes del Somport, son suavetes al principi però a mida que passen els kilometres es van endurint amb trams que arriben fins i tot al 10%. Este port es questió d’anar passant-lo reservant el màxim possible. Son 19 kilometres i si ens “enfosquim” molt, ens pot suposar un desgast que podriem pagar en la kilometrada que queda per davant.

Anem progressant i en la estació de esquí de Candanchú trovem el primer avituallament de la cursa i el primer i únic “despiste”. Miguel Angel ens comenta que para a agafar algo de menjar i nosaltres li contestem que també pararem a fer un gotet d’isotònica, però sembla que ell no ens compren i carrega el menjar i surt escopetetjat del control. Hi havia tal quantitat de gent que ni ens vam adonar i es va donar la ciscumstància de que ell pensava que nosaltres anavem per davant i nosaltres pensavem que trigava molt en sortir de l’avituallament. Al final vam decidir sortir cap a amunt i a vore si ens agafava o l’agafavem. Amb tot aquest “guirigay” vam estar prop de 10 minuts parats i fins a pràcticament baix del port no ens vam tornar a juntar.

La baixada del Somport va ser terrorífica, més de 25 kilometres de baixada amb una boira espesa que et deixava caladet i amb una temperatura que no arribava als 10 graus ¡i nosaltres amb mániga curta i pantaló curt i a 40 i 50 per hora! ... Resultat: Una tiritona que no ens vam poder treure del damunt fins pràcticament el començament del Marie Blanque.

Marie Blanque

Un cop arribats al pla i fins la entrada al poble de Escot tocava agafar un bon grup per a evitar el desgast innecessari en el pla que hi havia entre els ports. Vam agafar un grupet amb uns de Tenerife i altres ciclistes que entre tots vam anar progressant i deixant enrrere algus grupets. A un bon ritme ens vam plantar als peus del Marie Blanque, que ens rep a la entrada del poble de Escot amb un muret curt, però amb un 10% de pendent, un cop dintre del poble la cosa es suavitza i en els primers 4 kilometres es puja a bon ritmet amb el 39x21. La pujada es estreta i amb el asfalt algo trencat, però amb uns paisatges que fan que passin ràpid els kilometres. A 5 km del cim és on comença la part dura ... Ja no baixarem fins a dalt del 10% de pendent i en ocasions tenim rampes de fins a un 20%, posem el 39x27 i “piano piano” anem fent, potser una mica atrancats, però que li hem de fer ... No ens queda un desarroll més curt. És questió de que no es disparen massa les pulsacions, que encara ens queda molt per a meta. Tota la pujada és un rosari de ciclistes en el que cadascú va com pot ... alguns a bon ritme, altres més a poc a poc i d’altres no poden i posen peu a terra.

Camí del Portalet

Des de dalt del Marie Blanque, la baixada comença sense massa pendent fins l’avituallament on parem a menjar i ens fem uns bocates per a relaxar una mica i menjar algo que no siguen gels i barretes. A partir d’aquí una curta baixada ens deixa als plans de abans de Laruns on ens hem de pegar un parell de calentons bons per a agafar un grup que rodara “rapidet”. En arribar a Laruns, comencem les primeres rampes del Portalet progressant a un bon ritme i guanyant posicions, cosa que seria la tònica de tota la pujada. Son 29 km de port que finalment fem amb menys de 2 hores. L’espectacle un cop passada la presa es impresionant ... S’obre una vall inmensa amb una carretera serpentejant que el recorre per la part esquerra i a dalt del tot el pic del Midi d’Ossau. Els 3 ultims kilometres estan farcits de gent que ens porta en volandes amb els seus crits d’ànim fins a dalt de tot.

A Sabiñánigo

Un cop a dalt del portalet, el vent del nord fa que fem un descens vertiginós direcció a Formigal i Sallent de Gállego, arribem a baixar fins a quasi be 90 km/h , després ens hem enterat de alguns accidents greus en aquest tram ... No hi havia per a menys, la gent “volava” en aquest tram.

En pocs minuts ens vam plantar al desvio cap a Panticosa on comença una carretera estreta en no massa bon asfalt que ens durá directament als peus de la última “tachuela” de la jornada, la Hoz de Jaca; 2 kilometres de pujada a prácticament un 10% amb trams al 15% ... Una pujada que si arribes sencer es passa ràpid, però que si arribes una mica tocadet, pot fer molta “pupa”.

Després d’un got d’aigua oferit per uns aficionats i d’una curta baixada des de Hoz de Jaca fins a la presa de Bubal, només ens queda arribar a Sabiñánigo, prácticament tot amb terreny favorable. Enarribar a la carretera principal, ens haviem quedat “entre 2 aigües”, portavem un grup davant a uns 200 metres i darrere no veiem cap grup nombrós format, era més be un rosari de ciclistes. Finalment vam decidir tirar a veure si enganxavem al grup de davant .... Rodavem a 50 – 60 km/h i no hi havia forma de enganxar. Finalment Pablo ho va aconseguir “buidant-se en 500 metres”, però Miguel Angel i jo ho vam estar intentant uns kilometres i no hi havia forma de entrar ... Vam anar prácticament 10 o 15 kilometres amb les pulsacions per dalt de 170 i sense aconseguir enganxar.

Pablo en veure que no haviem enganxat ens va esperar a l’entrada de Sabiñánigo per a entrar els 3 junts. Finalment vam entrar els tres junts marcant un temps de 8h i 1 minut, no està gens malament tenint en compte que ja contavem que estariem per ahí, tenint en compte com vam arribar, allí ens esperaven Olga Pris i Vera, que pobretes feia ja més de una hora que esperaven ...MIL GRÀCIES per aguantar-nos i acompanyar-nos, l’any que ve esperem arribar abans i no fer-vos esperar tant ;-) pensem que no és descabellat pensar en fer menys de 7:45 (Medalla d’or) ... HO INTENTAREM

dijous, 14 de maig de 2009

Ultra Trail del MontBlanc 2009

Tot en verd per al UTMB 2009

Paiement : reçu
Certificat médical : reçu
Justificatif(s) des courses de références : résultats vérifiés

Ara només queda entrenar i no lesionar-nos d'ací a finals d'agost




diumenge, 10 de maig de 2009

Marató i Mitja 2009

I ja son 6 les edicions que he fet esta prova corrent. Abans n'havia fer 5 més caminant ... Com passa el temps!!

La història d'esta edició la resumiria com la edició en la que tenia previst no pensar en el rellotge i sortir a disfrutar. Finalment ho he aconseguit. No agobiarme en cap moment de la cursa i disfrutar tant o més que el any que vaig fer la meva millor marca.


Ja abans de la cursa haviem comentat amb la resta del grup que sortim a entrenar pels matins que aquesta edició el que importava era acabar la cursa, no haviem de obsesionar-nos amb les marques com haviem fet estos anys enrera i vam decidir anar tots en grup "rollo autobus".

La història de l'autobús

Era dissabte a les 6 del matí i només tirar el coet ja es va vore que el autobús no portava el ritme que ens agradaria a tots i ja en la cantera anavem en 2 grupets ... Per una banda anavem Gustavo, Miguel Corredor, Cesar, Andres i jo una mica més endarrere venien Juli, Miguel Català, Sergio Andreu, Joan i Israel. Aquestos pseudo-grups van durar ben poquet ... Finalment vam acabar pràcticament cadascú per una banda i fent la seva carrera i tret de Gustavo que va tenir molesties en el genoll la resta vam aconseguir finalitzar la prova.

Per la meva banda, vaig anar des de La Pedra fins a Useres "a la meva bola" i es d'Useres vaig compartir cursa amb Sergio Andreu al principi i amb Cesar des del pouet blanc fins a pràcticament el Pla de la Creu. Des d'ací m'agradaria donar-li la enhorabona pel marcón que va fer en la seva primera edició. Jo em vaig quedar a uns 10 min. de la meva millor marca però amb molt bones sensacions que és lo important.

A la resta del grup, donar-los a tots la enhorabona ... A Alexis que va fer uns minuts menys que jo apropant-se també a la seva millor marca, als Kiyos que encara que no acabaven de estar del tot contents van fer un CARRERON, a Andrés que menos mal que no havia entrenat ...sino se n'ix, a Juli que any rere any NO FALLA, a Israel que per a ser la primera edició ha fet un marcón, a Joan que també s'ha plantat a Sant Joan amb 8 hores i pico a Miguel Català ,
Sergio Andreu i Miguel Corredor que també han aconseguit creuar la meta en un molt bon temps, a Carlos que se n'ha eixit a Fina, el Pinyero i Ramon Estupinyà que han estat en 10 hores i poc i com no a Raulet el Xato , Jordi el jabalí de la Plana i a Ivan que han fet un temps estratosfèric ... 5h 58 per a Raul pujant al tercer caixó del podium, 6h 19 per a Jordi a la 10ª posició i 6h 37 per a Ivan.

Vaja que entre tots un nivell impresionant. Si arriben a puntuar per equips haguerem quedat molt amunt.

Ahí va el TRACK que em va sortir:

http://trail.motionbased.com/trail/activity/8197414

De la organització NO COMMENT

Ara a pensar en la MiM 2010.

PD. En la cursa s'ha demostrat que Raul Garcia Castan encara és millor persona que corredor ... Cada dia m'impresiona més este tio ... Per a treure's el barret.

divendres, 8 de maig de 2009

Andorra Ultra Trail

Este estiu tres companys del Club ens en anem a Andorra ...

Anem a fer un Ultra Trail que s'han inventat la gent de VallNord i que en 105 kilometres li fa pràcticament la volta completa al païs. Una cursa que amb 7800 metres de desnivell positiu i 8300 de negatiu, potser siga la més "dura" que hauré corregut fins ara.

Està encara per veure, però amb estes xifres i amb el terreny que hi ha per Pirineus, potser siga "una escabetxina". ´Probablement no siga la millor cursa per a fer a un més vista del UTMB, però ... La vida son 4 dies i hi ha que escoltar lo que et diu el cor.

El perfil el podeu veure aquí:

http://www.andorraultratrail.com/



Gasherbrum II

Ja ho han fet públic!!


Uns companys del Club Muntanyer La Pedrera se'n van al Karakorum a intentar assolir el Gasherbrum II.



Només em queda donar-los la enhorabona pel fet de tirar-ho endavant. He col·locat un enllaç al Blog a la barra de Blogs per tal de que els pogueu anar seguint. De totes maneres ahí va l'enllaç:





dissabte, 28 de febrer de 2009

Quebrantahuesos 2009

Ja feia molt de temps que tenia ganes d'apuntar-me a la Quebrantahuesos i viure l'experiència d'estar una prova de cicloturisme amb pràcticament 10.000 bicicletes.

Enguany després de 2 intents fallits d'inscripció, vaig aconseguir apuntar-me amb el meu germà i el meu cosí a la Quebrantahuesos 2009.




Esperem disfrutar de la prova.

Casporros a la Expo

El dimecres mentre estavem al passe del UTMB que vam fer en el ajuntament, em van donar un CD amb fotos i videos de una sortida que vam fer l'estiu de l'any passat i de la que guarde un molt bon record.

A continuació podeu veure a que em refereixc:

dilluns, 9 de febrer de 2009

Jornades de Cinema de Muntanya de Borriol

Com cada any, el Club Muntanyer la Pedrera cel·lebra les jornades de sinema de muntanya. Enguany tinc l'honor d'inaugurar-les ... En una presentació que encara no tinc acabada ...

Esteu tots convidats:



dissabte, 7 de febrer de 2009

La bicicleta i el vent no son bons amics

Avui hem sortit a fer una rodadeta en la bicicleta de carretera i "per primera vegada" el vent ens ha fet tornar cap a casa. No hi havia forma d'avançar.



Al final, amb vent inclós han sortit 100 i pocs kilometres i 4 hores de esforç ... per suposat tot acompanyat d'un bon esmorzaret.


diumenge, 11 de gener de 2009


Ja tenim la primera gran cursa per al 2009. Si no passa res extrany i no surt d'aquí a Pasqua res de millor, anirem a passar les pasqües, uns dies a Andorra de relax i després al prepirineu francés a coneixer aquest trail que recorre una de les zones més importants del catarisme