dijous, 4 de desembre de 2008

Audiovisual sobre l'UTMB 2008

El divendres dia 12 de Desembre de 2008 a les 19:00, audiovisual sobre l'Ultra Trail del MontBlanc a l'ajuntament de Borriol. Estarem alguns participants del 2008 per tal de contar-vos les experiències i aclarir-vos en la mida de lo possible els dubtes que pugueu tenir ... Tant a nivell de preparació i participació en la cursa com a nivell de inscripcions.




Organitzen el Club Muntanyer la Pedrera i el Club Marató i Mitja en col·laboració amb l'ajuntament de Borriol

dimarts, 2 de desembre de 2008

Video de l'Ultra Trail de l'Aneto 2008

Els de Filmina Play (Lease NoLimit) ... U sea se els organitzadors de la prova han penjat un video de la cursa d'este 2008 al Youtube:




I veges tu per on que sortim en 2 ocasions ... Una just després de creuar la meta amb molt bon sabor de boca i l'altra en el dinar de comiat del diumenge.

Una cursa de la que guarde molt bon record i que tal vegada repeteixca ... Encara que hi ha altres curses que coincideixen en dates ... Caldrà decidir-se per alguna

Marató d'Espadà 2008

Be, després de una bona temporada sense anar a cap carrera, va sent hora de començar a fer-ne alguna ... I quina millor que la XI Marató d'Espadà ...



Aquesta serà la meva cuarta participació ... Les 2 primeres van ser fa ja molts anys "en plan caminante" i l'altra farà uns 4 anys ja corrent una mica. Esperem poder gaudir d'un paisatge com el de la foto.

Fotos:

http://picasaweb.google.com/valero.sergi/MaratEspad2008

divendres, 21 de novembre de 2008

Casporros a l'Aconcagua

Pròximament uns companys del club iniciaran el camí cap a l'Aconcagua ... Una nova expedició del Club cap a una de les grans muntanyes del mon ... Començaràn l'aventura el diumenge dia 30 de Novembre i tenen previt tornar el dia 24 de Desembre ... Esperem que el temps els respecte i puguen gaudir d'uns dies fantàstics pels Andes.

A disfrutar ...

Si voleu trovar + info la podeu trovar en el seu Blog http://polacos2008.blogspot.com


Resta del post.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Revistes gratuites

Bucetjant per internet he trovat una revista italiana del mon del Trail en la que es pot baixar "gratuitament" i en format PDF cadascún dels seus números i una altra en espanyol en la que es pot navegar per la revista còmodament ... Son la revista Spirito Trail i la Outdoor...




Un dels números de la revista italiana és un especial sobre l'UTMB del 2008 amb 21 pàgines, que es pot veure punxant a la imatge següent:



dissabte, 18 d’octubre de 2008

TransGrancanaria 2009



El dia 1 de Novembre s'obren les inscripcions per la TransGrancanaria 2009.

Hi ha 3 modalitats de cursa:

  • Transgrancanaria 115
  • Transgrancanaria 45
  • Transgrancanaria sur-norte 85

Es una bona oportunitat per anar a visitar la illa el darrer cap de setmana de Febrer.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Caminada per Fredes amb festa inclosa

Aquest passat diumenge dia 5 d'Octubre el Club Muntanyer la Pedrera vam estar de caminada per Fredes i ens vam trovar amb la sorpresa de la festa del Tossal del Rei.


Era el punt on teniem previst esmorzar i mira tu per on que ens monten una paradeta amb café "tocadet" i pastetes incloses. Es pot demanar algo més ...



Doncs si ... en arribar al poble, tenien un grifo de cervessa montat i podia prendren tot aquell que vulguera. Això es el que s'anomena una excursió RODONA.

Alguns com "la nostra pequeñaja" s'estrenaven en el mon de l'excursionisme. Els menuts van disfrutar d'allò més.


Podeu veure les fotos en aquestos enllaços:

Fotos del Kiyo Fotos de Carlos i Luz

III Marxa Cicloturista de Valencia



Com que en esta vida hi ha que fer un poc de tot, este cap de setmana passat vam estar en València per tal de participar en la III Voltra cicloturista Ciutat de València ... Una volteta de uns 100 kilometros en els que vam anar “chupando rueda” tot el que vam poder, però en la que ens vam pegar alguna que altra “calentada” de cames per tal de no perdre el rebufo del pelotó. Al final van ser 2 hores i 34 minuts de pedaletjar i un avituallament en meta bonissim.

Ah, i per cert, després diuen que hi ha crisis ... I les bicicletes de 5 i 6000 euros semblava com si plogueren del cel.


divendres, 3 d’octubre de 2008

dijous, 2 d’octubre de 2008

La MontagnHard

Nova cursa de muntanya als Alps ... Ale a vore qui la fa més grossa ...





dimecres, 1 d’octubre de 2008

Video de Canal Sur del UTMB 2007

Un video que encara que de la edició de 2007, expresa molt be el que és l'Ultra Trail del MontBlanc



Ale, que aprofite



L’Ultra Trail del MontBlanc (una cursa abrumadora)

Les fotos que vaig fer per allí les podeu veure ACI

A l’hora de descriure aquesta prova, tots els adjectius es queden curts ... Les xifres que la descriuen ho diuen tot:

  • 166 kilometres de llargada
  • 19.000 metres de desnivell acumulat (9500 + i 9500 -)
  • 46 hores per finalitzar la prova (Que suposa 2 nits senceres sense dormir per la gran majoria de participants)
  • 1500 voluntaris repartits pel recorregut
  • 50.000 places hostaleres que es mouen als voltants de la prova (Entre participants, acompanyants, voluntaris i espectadors)
Amb tot açò és fàcil imaginar-se el que suposa prendre la sortida d’aquesta prova ... La quantitat de sensacions i de vivències que s’experimenten en un sol cap de setmana, satura de tal manera que encara un mes després de la prova no he sigut capaç d’assimilar-les.

En una prova com aquestes, una bona preparació no és garantia d’èxit. Els quilometres, junt amb els desnivells i sobretot la quantitat d’hores de esforç fan que qualsevol problema es convertixca en “un problemón”. Un doloret en una articulació, una llaga en un peu, una molestia muscular, un problema gàstric ... La son ... Poden arruinar la cursa a qualsevol participant. S’ha de tenir en compte que la majoria de participants passen 2 dies sencers sense dormir i realitzant un esforç ...

De fet, les dificultats d’aquesta prova no son només les pròpies d’una prova d’aquestes característiques sino que ja comencen a l’hora de inscriu-re’s. Hi ha moltissima gent que vol participar-hi i només ofereixen 2500 places; per la edició de 2009 es farà una setmana de preinscripció i després es farà un sorteig de les places entre els preinscrits. Per tal de preinscriure’s s’exigeix als participants haver participat en curses de llarga distància fins acumular un total de 4 punts en els 2 darrers anys. A la web de la cursa tenen una llista de les curses que puntuen per la propera edició:
http://www.ultratrailmb.com/page.php?page=Coursesqualificatives

A banda d’aquesta prova es celebren a Chamonix dos curses paraleles. Una més curta de 98 kilometres i quasi 6000 metres de desivell positiu (en menys de 28 hores) i una altra de 220 kilometres amb 17.000 metres de desnivell positiu (en autosuficiència, menys de100 hores i per equips). Amb aquestes 3 curses es junten eixos dies per Chamonix prop de 5000 participants amb els corresponents acompanyants i un munt d’aficionats ... respirant-se un ambient de cursa que no es trova a enlloc.

La meva cursa del 2008:

Trovareu la CRÒNICA en el següent PDF: Crònica

diumenge, 14 de setembre de 2008

I Ultra Trail de l'Aneto

Aquest any 2008 i com a preparació de l'Ultra Trail del Mont Blanc, vam decidir anar a fer aquest Ultra de "nova creació" i que en els propers anys es pot convertir en tot un referent.

Les fotos les podeu veure ACI

Ahí va la crònica del que vam viure aquells dies per Benasc:

Eren les 22:30 de la nit de divendres quan vam arribar a Benasc ... i encara ens quedava anar a l'Hostal a descarregar "trastos" i buscar algun lloc per a sopar ... Encara sort que al final va haver-hi sort i vam trovar lloc per a sopar en la Pizzeria de Benasc, practicament a la vora de l'hostal i en a penes 10 minuts teníem tots els plats en taula (Com ho faran per a servir tan ràpid amb la de gent que tenien???).



Al dia següent tocaven diana a les 7 i quart del matí ... Hi havia que estar a primera hora a arreplegar els dorsals, fer-se un desdejuni copiós i acabar de preparar la motxilla amb tot el material obligatori ... que per cert és mooolt més del que portarem en el Montblanc.

Eren les 10 i havíem de passar el control de material ... Ullada general a les motxilles que porten la gent i hi ha alguns amb unes mini motxilles en què és pràcticament impossible que porten tot el material a què obliguen ... en el nostre cas, tant Ultratrail, com Rebelbarbut i un servidor portàvem un "motxilon important" amb tot el que es demanava ... entre el liquit i tot, calcule que portaríem sobre uns 4 quilos a l'esquena ...Pes amb el què anàvem a estar unes quantes hores.

Una vegada passat el control de material s'anava acostant l'hora de l'eixida ... allí estàvem tots davall un sol abrasador i amb els nervis a flor de pell ... Finalment a les 11 en punt donen l'eixida de la primera edició d'esta carrera i després d'uns quilòmetres per pista en ascens còmode arribem al primer punt de control (49:43) i és ací on comença la carrera de veritat amb la pujada al coll de Valliberna ... Són 1600 metres d'ascensió contínua des de Benasque ... la gent va llançada ... Hem eixit de mitat cap arrere i no parem d'avançar a gent ... Seria la tònica de pràcticament tot el dia ...Passem pel Refu de Pescadores en (1:56:00) ... A partir d'ací a mesura que anem pujant el camí es fa més tècnic i exigent i a mi personalment em va ficant més en "el meu terreny". Al poc d'eixir del Refugi de Pescadores fem la primera parada tècnica a omplir el Camel ... Rebelbarbut a partir d'ací decidix agafar un ritme més suau ... Decisió que li valdrà per a acabar en boníssimes condicions el seu primer Ultra. Ultratrail i jo seguim al nostre ritme i ens anem ajuntant amb els que a la fi seran els nostres companys de fatigues durant gran part de la prova.

Arribem al coll de Valliberna (3:37:29) i en la baixada imitem al Kiku Soler en el que era la Marató de l'Aneto i plantem el cul en les geleres per a llançar-nos jugant-se la vida usant la tècnica "culen-bajen" cap als Ibons de Botornás ... Que vistes de les valls que rodegen l'Aneto!. Fem una baixada ràpida, un tram pla i més baixada, fins a arribar a l'embassament de Llauset (4:32:46) . En este punt comença una pujada curta però molt exigent fins a arribar al coll d'Anglos. Són a penes 400 metres de desnivell, però que pareix que no acaben mai ... Estem per una senda amb nombrosos zig-zags i que de vegades té fins a trams de cable per a evitar problemes a la gent que patix vertigen.

Una vegada en el coll, parada per a alimentar-se i baixada de quasi 1000 metres de desnivell fins al Pont de Salenques. Comentàvem amb uns companys de carrera si la senda aniria flanquejant la muntanya ... Ojalà ... però ens tocava perdre prop de 1000 metres de desnivell fins a arribar al següent punt de control ... El principi de la baixada és ràpida i es fa molt agradable gràcies a les vistes ... Però una vegada en els llacs d'Anglos, ens queda una baixada "a saco" per un bosc preciós, però per terreny enfangat i ple d'arrels ... que ens fa entropessar-nos sovint i que quasi al final de la baixada a Ultratrail li provoca una caiguda damunt d'uns matolls. Després d'esta llarga baixada arribem al punt de control (5:53:31) en el que ens trobem amb Sergi, company de fatigues del MAM 2007 i amb el que acabaria fent la resta del recorregut ...

Fem una parada tècnica per a alimentar-nos ... Bocata, fruits secs i glucosa ... i emprenem la que serà la pujada més dura de les del recorregut i probablement la més dura que haja fet fins ara "en carrera". Res més començar ens creuem amb un participant tot ensanguinat i amb un tall en la cama a què ens comenta que li han de posar punts de sutura ... Ens oferim a acompanyar-li de tornada fins al control, però ens comenta que pot arribar per ell mateix. Continuem l'ascens al principi per un bosc preciós i creuant rierols i després per una pedrera que acabarà convertint-se en ETERNA ... És ací on Ultratrail perd un poc de terreny respecte a Sergi i a mi. Li anem esperant en un parell d'ocasions, però en una d'elles ens comenta que tirem que va amb una bona pajara ... Li comentem que s'alimente bé i ens diu que NO PROBLEM ... porta menjar suficient i a poc a poc s'anirà recuperant.

Després de quasi 3 hores de dura pujada en què es van alternant els moments de crisi de Sergi amb els meus, arribem al coll de Salenques (8:52:51). Ens alimentem, peguem una última mirada cap arrere per si arriba Ultratrail i al veure que no arriba comencem a baixar per la corda fixa cap a la vall de Barrancs. Després d'uns metres de baixar a poc a poc, decidim utilitzar la mateixa tècnica que havíem utilitzat en els ateriors trams de neu ... I ens sentem gelera darrere de gelera per a baixar en un plis plas 200 metres de desnivell. En este punt se'ns unix Jaume Teres, que finalment després d'avançar-nos unes quantes vegades els uns als altres acabarà arribant amb nosaltres a meta. Després de la llarga baixada arribem finalment a la Besurta (10:42:14) on Xesc Teres ens acompanya uns metres donant-nos ànims i comentant-nos que amb el ritme que portem en 2 horetes estem en meta ... Jo ho vaig pensant i li coment a Sergi que compte 3 hores i que tot el que baixem d'ací això que ens trobàvem ... Ens quedaven 20 quilòmetres i a veure qui era capaç de fer-los en 2 hores amb què portàvem damunt.

Comencem la baixada i al poc ens dirigim cap a la Colladeta dels Aranesos on se'ns fa de nit i ens toca traure els frontals ... després d'una curta baixadeta ja es veuen les llums de l'Hospital de Benasque on arribem amb un temps de (11:20:37). La gent ens anima i açò ens dóna ànims per a continuar a bon pas fins al següent control de Baños del Hospital, passant abans per una pujada, que encara que curta, se'ns fa eterna a causa del desgast que portem. Finalment arribem a Baños en (12:03:58). Ja només ens queda baixar trotant fins a Senarta (12:40:36), no sense abans despistar-nos en un tram abans de trobar la pista i ja des d'ací córrer tot el que bonament podem fins a la meta en Benasque, que creuem agafats de la mà amb un temps de (13:27:09). Estem els 3 contentíssims de com ens ha eixit la carrera ... Una prova "de menys a mes" i acabant amb la sensació de tindre encara forces. La sorpresa en meta va ser quan la meua dona i la meua xicoteta de 7 mesets estaven esperant-me ... Creia que estarien ja dormint a l'Hotel i esperant-me allí.

De seguida me'n vaig a l'Hotel amb la meua dona i la meua filla perquè es giten,que "pobretes" segur que han patit més que els que hem corregut ... (va per vosaltres coraçones) ... i jo després d'una ràpida dutxa em dirigisc de nou a meta per a veure si arribe a veure entrar a Ultratrail...Quan arribe de nou a meta allí està assentat en una cadira i prenent-se un refresc ... No m'ha donat temps a veure'l entrar. Dels 3 fantàstics ja només queda per entrar en meta Rebelbarbut ... així que m'agarre una cervecilla i em sente amb Afarameta (que la pobra també ho va passar malament) ... Jo li comente que tranquil·la que segur que Rebelbarbut la part tècnica de la "baixada de Salenques" l'haurà fet de dia ... i ella està patint per si li ha passat qualsevol cosa ... I de sobte el que faltava ... Una tempesta que ja amenaçava de descarregar ... ho FA ... i de quina manera ... Afarameta em diu que me'n vaja a l'Hotel a descansar que prou he tingut i finalment me'n vaig com puc ... Pensant sobretot en la gent que falta per arribar a meta ... La que estaran passant.

Al dia següent vam veure en les classificacions gent que va arribar amb inclús més 21 hores ... Em trec el barret davant d'esta gent ... Que va passar per Salenques de nit ... Que va baixar amb la sola llum del frontal per Barrancs, que van agafar la tempesta i la granissada i que van aguantar unes quantes hores de nit per camins que no estaven senyalitzats.



dissabte, 13 de setembre de 2008

Cavalls del Vent 2007

A l'estiu del 2007 i junt amb Octavi, un company de curses, ens en vam anar a fer la travessa dels Cavalls del Vent. Una experiència inoblidable pels voltants de la Serra del Cadí:

Les fotos de la travessa es poden veure a: FOTOS

Cavalls del Vent (Estiu del 2007)

Nota: Els parcials que ací s’esmenten inclouen els temps de “esbarjo” del refugi de sortida del tram.

Escollir la Travessa ...

Com cada any, després de la temporada de curses de muntanya del calendari provincial, era el moment de fer alguna "burrada" de les nostres per rematar la temporada … Este any li tocava el torn a alguna de les classiques travesses en modalitat (Skyrunner, NonStop, sub 24h, amb un coet al cul, o com se li vulga dir …). Després de comentar la possibilitat amb gent del Club i amb amics i coneguts del mon de les curses de muntanya, uns per d'altres, només ens vam animar a fer aquesta travessa 2 "casporros": Octavi Bernad i un servidor.
La travessa escollida va ser la "Cavalls del Vent", que d'una banda és la més llarga de les 3 classiques del Pirineu-Prepirineu, però d'altra banda és la menys tècnica i teòricament la millor senyalitzada. Aquesta travessa uneix 8 refugis de l'entorn del Cadí Moixeró passant per alguns dels cims d'aquesta serralada i superant durant 97 llargs kilometres un total d'aproximadament 10.000 metres de desnivell acumulat. Tot açò unit a el desconeiximent per la nostra part del recorregut i a que part d'aquest el fariem de nit, feia que el repte que anavem a emprendre ens tinguera quant menys preocupats, i més quant tota la gent amb la que parlavem sobre el tema ens aconsellaven fer-la primer en modalitat "oberta" en 3 o 4 dies per tal de reconeixer els possibles llocs conflictius, els punts d'aigua, les pujades i baixades tècniques i tenir una bona referència pel que fa als parcials entre refugis. Si be és probablement el millor consell que se li pot donar a qualsevol esportista que vulga fer una travessa d'aquestes caracteristiques, nosaltres com a bons "casporros", no vam fer cas d'aquestos consells i allà que ens vam llançar amb les sabatilles i els "Camels" plens d'aigua i barretes energètiques …



Abans de sortir cap a Saldes ...

Els dies abans de sortir cap al Prepirineu català per fer la Cavalls, calia que anarem concretant algunes cosetes que ens podien ser d'utilitat abans d’afrontar la travessa. Una d'elles era fer-se amb un mapeta del recorregut i amb parcials de gent coneguda per tal de veure com ens podrien anar els diferents trams; d'aquesta manera podriem decidir el refugi des d'on iniciar l'aventura, el sentit en el que fer la travessa i l'hora de sortida des del primer refugi. Va ser un company del Club (Andrés) que ja havia fet la travessa en modalitat 36h (que si fa o no fa … ve a ser la de 24 h pero en una "sonaeta" per enmig) qui ens va deixar el mapa i qui ens va facilitar uns parcials entre refugis, que junt amb els d'uns amics madrilenys del "Club Tierra Tragamé" ens van servir de gran ajuda a l'hora d'anar complint etapes.
Un cop mirats els mapes i els horaris vam decidir que sortiriem de Gresolet i fariem la travessa en sentit contrari a les agulles del Rellotge, però encara no teniem del tot clara l'hora de sortida des de Gresolet. Més endavant ho decidiriem …
Ara calia reservar, abans de que s'acabaren les places i sent "prudents" vam reservar tant la nit de sortida com la nit de finalització de la travessa al refugi de Gresolet confiant en que si la primera nit no la feiem per sortir abans de ser l'hora de dormir ens tornarien el preu de la reserva d'aquesta nit... I en aquest punt vam errar, com que teniem la reserva ja no ens tornaven els diners.

Arribem a Gresolet i...

Després de 4 hores i mitja de cotxe (gran part d'elles per autopista i en la boca seca de tant de xarrar) arribem al Xalet-Refugi del Gresolet, als peus del Santuari amb el mateix nom i que per cert de tant obsesionats que estavem amb la travessa ni vam pensar de visitar. Eren aproximadament les 19:30 i la gent ja estava practicament amanida per a sopar. Mentre Suso, el guarda del refugi del Gresolet, rebia un reconfortant massatge per part d’una amiga del refugi, el nuvi d’aquesta va ser l’encarregat de portar-nos la “borsa del corredor” que ens identificava com a participants de l’aventura. En aquesta borsa teniem a banda de les ja habituals barretes de menjar energetic, una barreta de cacau per als llavis, una tovala de microfibra “d’aquestes modernes”, una samarreta tècnica conmemorativa de l’event, uns papers amb les instruccions de la travessa i els nostres “inseparables” mapes i targes de pas pels refugis.
Mentre esperavem a que Suso acabara de rebre el massatge, vam anar regirant les boses, provant-nos la camiseta i fent unes classes pràctiques de plegat de “samarretes” a l’estil xinés. Al cap de l’estona ens va atendre Suso i li vam comentar la possibilitat de sortir cap a les 23:00 o les 00:00 per tal d’aprofitar la lluna que tindriem fins les 2 i pico de la matinada, i si hi havia cap problema encara que tinguerem la nit reservada. Ell, molt amablement, això si, ens va dir que cap problema que podiem eixir quant nosaltres vulguerem... “al dia següent ens la cobraria igual i solucionat”. Com que ja ho teniem mig decidit i hi havia un grup de catalans que també portaven la mateixa idea, vam sortir del refugi després de sopar amb tranquilitat.

Gresolet – Sant Jordi

Eren les 23:19 quant vam sortir del refugi amb una lluna quasi be plena. Ens haviem juntat per començar la travessa nosaltres 2 (Octavi i Sergio) amb un grupet de “Fondistes de Penedés” (Jordi, Joan, Alvaro i Marta). La sortida del refugi ja va marcar com aniria trascorrent la travessa; era una pujada suau i per pista a l’inici i per una senda de moderada inclinació a partir d’una estona. Ja en aquesta senda, Jordi i Joan van imposar un “ritmet” que encara que a estes alçades de jornada ens resultava bastant comode, no ho era del tot tenint en compte que per davant hi havia una bona tirada i posiblement un dia de calor. Després d’aproximadament 350 metres de desnivell ens trovavem al coll de la Bauma, on hi havia 2 possibilitats segos el mapa, be continuar per una senda a l’esquerra de la pista fins arribar-hi al coll de la Bena, o be arribar al coll de la Bena per una pista comoda sense cap perdua. Finalment i després de debatir-ho vam optar per l’opció de la pista que ens permetria trotar una estoneta sense desgastar massa forces.
Un cop arribats al coll de la Bena vam trovar a la nostra esquerra la senda que haviem deixat i que deviem d’agafar ara per a baixar per una fageda, que amb llum del dia ha de ser impresionant, fins a Cal Cerdanyola, punt més baix de la travessa i des del qual ens desviariem a l’esquerra per enfilar el Torrent del Forat i el Torrent de Pendis, passant amb la foscor de la nit, una llastima no haver-ho passat durant el dia, pel Bullidor de la Llet i els Empedrats i arribant-hi després de més de 600 metres de desnivell positiu fins al refugi de Sant Jordi, que sería el primer punt de control de la nostra travessa i que l’haviem competat amb un parcial de 2h i 52 min.

Sant Jordi – Rebost

Haviem arribat al Sant Jordi: Octavi i el que escriu junt amb Joan i Jordi; en aquesta darrera pujada haviem deixat enrere a Marta i Alvaro que havien decidit agafar un ritme més comode en previsió de la “llonganissa que ens esperava”. Era moment d’aportar algunes calories al cos que prou falta ens farien durant tota la jornada, vam assaborir una pastilla de xocolata amb ametles i un bon trago d’aigua fresca.

Però no podiem entretindre’ns massa que la gelor de la nit ens estava deixant “titos”; al poc de sortir el camí anava baixant fins a les restes de les masades de l’Escriu i vam poder veure per l’altra banda del torrent com anaven aproximant-se fins al refugi Marta i Alvaro. Unes darreres paraules d’anim cap a d’ells i en un tres i no res ja estavem abaix; ara tocava la pujada fins al coll de l’Escriu on Joan i Jordi van imposar la seva forma física i es van distanciar de nosaltres. Les cametes que feien i les marques que tenien en marató ens indicaven que o be nosaltres anavem massa ràpids o ells massa lents.

Des del Coll de l’Escriu una baixada llarga per pista ens permetia anar trotant tot perdent desnivell fins arribar-hi a les rodalies de Greixer on les llums del poble semblava que ens absorvien cap a la comoditat de la civilització i que per poc ens fan passar-nos de l’encreuament a la dreta que ens faria arribar a Cal Tigent, per on passariem en poca estona per sota de la carretera del Coll de Pal i de la del Tunel del Cadí.

Era aquí on començava la pujada més llarga de la jornada que ens conduiria fins a la Tossa, on es trova el Niu d’Aguila, després d’unes quantes hores i esforços. Aquesta pujada, ens va costar una mica trovar-la degut a la gran quantitat d’herva que hi havia i a la foscor de la nit.

Els primers 800 metres de fort desnivell ens conduirien “amb una passa darrera de l’altra” fins al refugi del Rebost, on a pesar de la geloreta de la matinada vam arribar ameradets per l’esforç que suposava tota la pujada i sense una gota d’aigua; remarcar en aquest punt l’impotància d’abastir-se d’aigua en qualsevol punt on es tinga posssibilitat. Haviem emprat en este segon tram entre refugis un parcial de 2h 41 min.

Rebost – Niu d’Aguila

Mentre estavem al refugi de Rebost sellant les targes, omplint els camelbags i fent el corresponent mosset de barreta energètica/sobret de glucosa van apareixer 2 llums frontals que ens van sorprendre ... Serien Marta i Alvaro que havien augmentat el ritme en aquest segon parcial? Doncs no, eren Joan i Jordi que encara que anaven a un bon ritme, no havien trovat el camí correcte de pujada fins al refugi de Rebost; quant ells arribaven nosaltres que sortiem i no els podiem esperar que ja estavem amb la pell de gallina de la rasca que fotia.

En principi ja ens haviem berenat més de la meitad de la pujada fins al Niu d’Aguila i els ànims cada cop els teniem més alts, anavem baixant o igualant els parcials que teniem com a referència i en el darrer de tots fins i tot amb una perdua del camí inclosa, i les forces encara estaven bastant senceres. Però al poc de sortir del refugi ens vam despistar mentre anavem xarrant i ens vam endinsar en un pinar que no tocava. Van ser uns minuts d’anar i tornar fins al final trovar el camí correcte que ens duria a un prat a l’alçada del Pla Bagà. Un cop en aquest prat, ja semblava bastant senzill seguir les marques, que en aquest punt eren estaques de fusta pintades a la part alta de color taronja, però fàcil el que es diu fàcil no era ... Les anavem deixant a l’esquerra per la comoditat del prat i quant ens vam adonar ja feia estona que no en veiem i estavem a la pista de baix del Roc Negre on ens va tocar treure el mapa per veure on estavem realment. Mirant el mapa van apareixer per l’esquerra de la pista Jordi i Joan que també s’havien despistat i estaven pujant pista amunt; els vam esperar i ens van comentar que no havien vist cap senda que es desviara de la pista i que la pista anava de baixada fins quasi be el refugi de Rebost. Per tant la llogica deia que si per allí no hi havia cap sender havia de estar tirant per la pista a la dreta.

Vam cometre l’error de no parar i consultar be el mapa, on estava ben clar per on haviem de tirar, però en estos moments d’indecisió és complicat serenar els ànims i mirar be les coses. Després de perdre uns 150 metres de desnivell, vam arribar a la carretera del Coll de Pal a l’alçada del Xalet Refugi del mateix nom ... Alarma!, en el mapa en cap moment hi havia senyalat que passarem per cap carretera ni per aquest refugi. Que calia fer? Doncs el que sempre s’ha de fer en aquestos cassos, tornada enrera fins a la darrera marca trovada.

Després d’uns 30 minuts de “despiste” tornavem a estar al mateix lloc, amb una mica menys de forces, però en el camí correcte. Només ens quedaven 500 metres de desnivell d’ascens fins a la Tossa, passant pel Cap del Serrat Gran i pel Puig de Comabella. Al cap de 2h i 36 min. arribavem al refugi del Niu d’Aguila. (Els 2 despistes que haviem tingut en poc de troç ens havien desfondat una mica i estavem ara una mica groguis).

Niu d’Aguila – Serrat de les Esposes

En aquest refugi vam desitjar sort a Joan i Jordi que ja tirarien endavant i no tornariem a veure fins al final de la travessa.Després d’uns moments de descans i de la obligatoria alimentació, era el moment de sortir camí del Serrat de les Esposes, però on estava el camí de sortida des del refugi? No era questió d’anar cercant el camí a una banda i l’altra, que els cossos ja no estaven per a moltes homenies; així que vam decidir preguntar al refugi en quina direcció teniem que sortir per a dirigir-nos a la següent etapa.

Els primers metres de baixada eren molt pronunciats i calia fer-los lleugerets, que la gelor de l’alçada junt amb el matí ens estaven deixant carpits. En poca estona vam anar perdent metres de desnivell i prácticament per dalt de tota la carena ens vam anar dirigint cap a les Penyes Altes. En aquest punt anavem comentant que haviem llegit que hi havia gent que pràcticament baixaven al recte des de prop de la Tossa en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, estalviant part del recorregut i per tant un temps d’or. Nosaltres no ho fariem, pero si que evitariem passar pel cim de les Penyes Altes dirigint-nos cap a la part dreta i passant pel Collet Marginós; en principi voliem fer tot el recorregut per on estava senyalitzat, pero els metres de desnivell que ens estalviariem aquí “per els que vam fer EXTRA en el despiste que vam tenir prop del Roc Negre”. Un cop passades les Penyes Altes, i el Collet Raset, vam emprendre un vertiginós descens en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, on per arribar-hi encara ens quedaria una darrera “rampeta” d’uns 100 metres de desnivell. En aquest tram haviem emprat un parcial de 3h i 6 min., que a d’estes alçades de la travessa consideravem que no estava gens malament.

Serrat de les Esposes – Cortals d’Ingla

Teniem ja més de la meitad del recorregut superat i ara tocava prendre’s un bon cafetó que ens reanimara un poc després de tant esforços. “Vols dir que només un café? No ens farem també un bocata i una llauna de refresc?” Dit i fet, allà que vam “mamprendre” un bocata de “troç i mig de llom” que ens va arribar als garrons. Quina meravella, després de tanta canya al cos, el bocata ens estava sabent a glòria; ja només faltava una becadeta abans de tornar a sortir. Però no podia ser, si voliem arribar a hora de sopar al Gresolet, no ens podiem encantar gaire i al cap de l’estona ja estavem en marxa en direcció als Cortals d’Ingla.

El bocata que ens acabavem de menjar ens havia carregat les piles als 2 d’una manera increible i vam pujar per la Serra de Sarset com si pla fora. Anavem ara xarrant de l’esforç que suposa alguns esports i lo poc gratificats que estan en referència a l’esport rei del nostre païs. I xarra que te xarraràs amunt que anavem sense mirar res; i tant va ser així que en un moment ens vam desviar a esquerres en un lloc que no deviem i que ens hagués portat a fer una volta sobre nosaltres mateix fins a tornar al Serrat de les Esposes. Van ser uns 10 minuts de despiste que es van solventar en un tres i no res tornant sobre les nostres pases. Total, haviem de completar els 100 km. i hi havia que anar afegint-ne algún d’extra als 97 que en te la travessa. En passar per la Font Freda, ja estavem segurs de que anavem pel bon camí i en poca estona estariem al refugi dels Cortals d’Ingla; concretament el parcial d’aquest tram va ser de 1h 42 min.

Cortals d’Ingla – Prat d’Aguiló

Al refugi dels Cortals vam arribar amb les energies i els ànims carregades com mai, semblava mentida que portarem unes 13 hores de travessa. La parada en aquest refugi va ser ben breu: sellar la tarja de pas i preguntar si el que ens quedava era molt dur. La resposta va ser ben clara:
- Guarda del refugi: “ Va, açò ja ho teniu, si d’aquí a Gresolet ja és quasi tot costa avall”
- Nosaltres: “Però no queden 2 pujadetes d’uns 600 metres de desnivell”
- Guarda del refugi: “ Però son molt entretingudetes”
Doncs au, no ens podem esperar més, i allà que vam començar la primera pujada entretingudeta (En ocasions calculem que fins a un 30º d’entreteniment ...) que ens duria a la Serra de la Moixa i el Serrat de la Muga. Per tal de fer aquesta pujada més relaxada, vam fer una paradeta a meitad recorregut per ingerir alguna de les barretes que ja teiem “aburrides”, pero que tant de be ens feien. Eren ja aproximadament les 14:00 i la calor i el cansament ja començaven a apretar.

Un cop a dalt d’aquesta pujada, només ens quedava la baixada fins a ben prop del Prat d’Aguiló per encarar la darrera rampa fins al refugi. Aquest tram de la travessa, amb les parets del Comabona a l’esquerra i l’ambient muntanyenc ens va resultar ben espectacular, a pesar del dolor de cames que ja portavem acumulat i les ganes de prendre algo fresquet al refugi. Feia 3h i 10 min. que haviem sortit del Cortals quant vam entrar a segellar la tarja al Prat d’Aguiló

Prat d’Aguiló – Lluís Estasen

Ara tocava una Coca-Cola ben fresqueta per tal de animar-nos a superar la darrera gran dificultat que ens quedava per superar la travessa “El Pas dels Gossolans”. Eren les 15:30 i segons els parcials que teniem arribavem al refugi de Gresolet a hora per a sopar, però si ens encantavem un poc, igual ens deixaven baix taula. Així que ... Cames que açò quant abans ho acabem abans ens farem la cervesseta fresqueta.

Les forces ja no ens acompanyaven gaire, a Octavi més que a mi i era ell qui anava tota la estona tirant del carro, jo prou feia que el seguia com millor podia, semblava com si anara amb “andador”; però una passa darrera de l’altra en poc menys d’una hora estavem a dalt del pas de Gosolans. S’havien acabat els desnivells positius.

Ara quedava un llarguissim flanqueig que ens duria ara trotant ara caminant a assomar-nos al Prat Llong i el Prat Socarrat que hauriem de anar travessant fins arribar a enllaçar a l’alçada del Collell amb la pista que ens duria prácticament als peus del Lluís Estasen. Com que en aquesta baixada cada cop trotavem més estona, ens vam anar animant i vam anar apretant la màquina per mirar de baixar de 20 hores i cada cop corriem més estona i més ràpid. Havien passat 2h i 53 min des del Prat d’Aguiló quant entravem al Lluis Estasen (mitja hora per baix de les millors previsions que teniem).

Lluís Estasen – Gresolet

Signem ràpid i preguntem “quant costa de baixar-hi al Gresolet des d’aquí?” Ens diuen que la gent baixa entre 1h i quart i 1h i mitja, pero que corrent podem baixar a lo millor en 50 minuts. Tenim 58 min per poder baixar de les 20h ... A correr s’ha dit ... Agafem el camí de baixada cap al Gresolet com si d’una cursa de 20 km de muntanya es tractara ... Tot lo que donen les cames i més. És una baixada molt empinada amb arrels, però que es pot correr molt be; al cap de l’estona Octavi es va distanciant i li dic que faja el favor de no esperar-me. Ja no hi ha cap perdua i ell pot anar mes ràpid; ell que pot que baixe de les 20 hores.

A partir d’aquest punt cadascú dels dos va tirar cap a meta al ritme que podia i finalment “Oh sorpresa”, jo que vaig més cremat que la “pipa d’un indi” he baixat des del Lluis Estasen a Gresolet en 42 minuts. Hem baixat tots 2 de les 20 hores !!!! I pensar que als Cortals no ens veiem ni baixant de les 21 !!!

Ens donem la mà en arribar i objectiu cumplit: 19h 35 min. Octavi i 19h 42 min Sergio. I el més important de tot, cap molèstia muscular i amb ganes de tornar a emprendre un repte d’aquestes característiques. Serà que la muntanya enganxa? Quin serà el proper repte? Carros de Foc, La Porta del Cel, La TransGrancanaria, L’ultra-trail du montBlanc?


Hiru Haundiak 2006

Allà per l'any 2006 4 casporros del C. M. La Pedrera ens vam decidir a anar cap a la Hiru Haundiak, cursa bianual, que ja no es celebra fins al 2010, qui sap si repetirem a la propera edició?


Les fotos les podeu veure a: Fotos

Aquí va la crònica que vaig fer després de la participació al 2006:

Un bon dia, a algú se li va ocórrer comentar que per Euskadi, feien una marxeta de uns 100 kilometres i moooooolt de desnivell (5000 metres de desnivell positiu i 5000 de desnivell negatiu). I ja es sap que passa quant arriba a orelles de casporros una proposta d'este estil ... Que es fan casporrades !!!

Be, doncs finalment entre "que si si" y "que si no" ens vam anar punxant els uns als altres i finalment després de fer Penyagolosa vam decidir que "per que no?" ... Total només son 35 kilometres més que la MiM. No sabiem ben be on ens clavavem.

El divendres 9 de Juny a les 10 del matí vam eixir des de Borriol camí de Vitoria per tractar de superar el repte de la Hiru Haundiak quatre membres del Club: Lluis, Gustavo, Andrés i Sergio. Després de 6 hores i mitja de camí vam arribar a Vitoria quant encara faltaven 3 hores per començar a repartir dorsals i pràcticament 7 hores pel començament de la prova. I que fan quatre "motxuelos" 7 hores abans de començar la prova en Vitoria ? Doncs ens les vam tenir que enginyar per poder passar les hores de la forma més amena possible, que si volteta pel centre, que si descansar en els banquets de enfront de Mendizorroza, que si veure una partideta de Cesta Punta ... Tot valia per passar l’estona.



Després de hores de no tenir res que fer i un cop sopats i amb l'equipatge col•locat, ens van "carregar" en autobusos i com be va dir un de nosaltres ens van dur "cap a la gola del llop"... innocents de nosaltres, encara no sabiem ben be on ens estavem clavant. A poc a poc els autobusos van anar fent camí fins Zalduondo i un cop allí, ja només quedava que donaren la sortida i em sembla que a estes hores encara no ens feiem la idea de que ens esperava ... però a mida que va anar passant la nit ens varem anar donant compte.

A les 12 en punt de la nit vam sortir des de Zalduondo amb tota la marabunta de gent que participava en la prova i en apenes 10 minuts estavem quasi be al capdavant de la cursa ... comentant que per que nassos quasi tots els participants anaven caminant. Ens resultava curiós veure que tothom caminava "a tota llet" ... i ben poca gent corria. En arribar a la primera pujada dura de la jornada (el Aizkorri) la gent que anava darrere caminant van continuar caminant, pero al mateix ritme que ho feien per pla i ens van passar pràctiacment per damunt. Quina manera de pujar tenen esta gent "Pugen com jabalins".

En arribar al cim de l'Aizkorri, ens vam endur una de les emocions més fortes de la jornada ... Estava ple de gent animant ... a la 1:30 de la matinada !!!! Quina afició a la muntanya tenen esta gent ... Un cop passat el cim del primer "gran" del dia, l'espectacle era impresionant ... Avant i enrere tot el que es veia era una "processó" de llumenetes dels frontals recorrent les diferents muntanyes ... De no ser que estavem en plena cursa, feia ganes de quedar-se assegut damunt d'una pedra contemplant el pas de la gent per la cresta de l'Aizkorri.

A mida que anava passant la nit el fred s'anava fent més intens i el terreny passava de ser senda tècnica de muntanya a pistes i sendes amb uns tobogans esgotadors que et duien a recorrer els 84 molins de energia eòlica de la Serra d'Elgea. Al principi feia gràcia anar contant els molins, però a mida que s'anaven passant s'anava fent més pesat, semblava que mai s'havien de acabar i després de 6 hores de foscor vam arribar al primer avituallament oficial a Ventafria … Hi havia que alimentar-se be que la “llonganissa era llarga”.

La segona etapa de la cursa, entre que ja pràcticament la començaves de dia i la espectacularitat del paisatge, es feia molt més amena, a pesar de les pujades salvatges al Orixol i el Anboto. Aquesta etapa, quasi be com en el cas de la primera, ens va costar a la vora de les 6 hores i l’arribada des del santuari de Urkiola fins a Otxandio semblava que no acabava mai … En les baixades a estes alçades de la cursa ens deixavem caure trotant, ja no per forces, si no per que es feren més curtes. Un cop arribats a Otxandio, vam tenir el primer desencís de la jornada … Allí teníem a Lluis que s’havia ressentit del genoll i li va ser impossible continuar amb la cursa. Una excusa per tornar-hi d’aquí a 2 anys ?? Qui sap …

Ben alimentats i sense pensar massa el que estavem fent vam sortir des de Otxandio Andres, Gustavo i el que us escriu per tal de complir la darrera part del recorregut ... 6 horetes de res … amb la pujada a Atxuri i Gorbea pel mig. Només començar, comentavem que és com qui arriba a Xodos i ha d’arribar a Penyagolosa, “no s’ho pot deixar”, amb la petita diferència que des de Xodos a Sant Joan hi ha poc més de hora i mitja corrent i en aquesta ocasió ens quedaven 6 hores de caminada-trotada. Al poc de sortir de Otxandio, Gustavo s’ho va pensar millor i va dir que no estava mentalitzat per patir 6 hores més i que plegava la paradeta. Vam estar una bona estona mirant de convencer-lo, però en aquestos casos, cadascú sap millor que ningú fins on està disposat a arribar.

Finalment vam continuar 2 dels 4 membres del club fins a la meta. Van ser 6 hores de repetir-nos una i altra vegada que no tornariem a fer alguna cosa semblant i de dir que estos “bascos estan com a cabres”. I un cop en meta, se’ns va passar tot ... Els comentaris ja no eren els mateixos, començavem a assaborir tot el cúmul de sensacions que haviem experimentat durant el llarg cap de setmana. Tal vegada a la Hiru Haundiak no tornem, o tal vegada si, però lo que és segur és que continuarem fent coses semblant mentre el cos ens ho permeta. “Carros de Foc”? “Cavalls del Vent”? “Travessera de los Picos de Europa”? “Los 101 de Ronda”? “L’Ultra Trail del MontBlanc”? En estos moments diria que cap d’elles, però qui sap d’aquí un any .....

Inauguració oficial

Be, finalment m'he decidit a crear un Blog on aniré publicant, cròniques i informació sobre les curses i les "casporreries" que anem fent ... De moment, per tal d'inaugurar-lo publicaré unes cròniques d'algunes curses des de 2006 fins a 2008. Espere que no li resulte pesat a ningú.