dijous, 10 de setembre de 2009

El grup de les 6:30

Aquí teniu un xicotet album de fotos del grupet de les 6:45 que enguany ens hem reconvertit en el grup de les 6:30 ... Gràcies a este grupet que em format ens mantenim "en forma" tot l'any ...

Si es que així dona gust.

Grup 6 45

dilluns, 7 de setembre de 2009

UTMB 2009 - La crònica

Ara si que puc dir que l'Ultra Trail del Montblanc és la cursa de les curses !! La he viscuda com a Finisher i com a derrotat i de les 2 maneres és una cursa molt especial.

Antecedents

Allà a principis del 2007 em vaig apuntar a un sorteig que "sin comerlo ni beberlo" em va fer embolicar-me en aquesta cursa que va centrar quasi be tota la preparació de la temporada del 2008. El resultat va ser inmillorable. Vaig aconseguir ser Finisher en la primera edició i vaig tornar a casa amb ganes de més.

I al 2009 ¿que?

Motius per tornar me'n sobraven després de la meva primera participació. No volia perdre'm a l'any següent l'ambient dels dies previs a la cursa; volia tornar a soltar unes llagrimes al moment de la sortida amb "Conquest of Paradise"; volia tornar a sentir el calor i l'admiració de la gent que t'anima durant tot el recorregut; volia tornar a veure l'espectacle de la vessant italiana del Montblanc a la sortida del sol; volia tornar a patir en la interminable pujada al Grand Col Ferret i volia tornar a sofrir una segona nit per a finalment creuar de nou la meta a Chamonix.

La cursa

En aquesta edició em vaig agafar la cursa amb el clar objectiu de intentar fer el millor temps de que fora capaç, però com es sol dir en estes curses, sempre amb un plan B per si les coses es posaven fotudes. Més endavant veurem com de vegades aquestos plans serveixen de ben poc ...

La sortida

Enguany la experiència de ser la segona participació em va permetre gaudir més serenament el moment de la sortida, no era un manoll de nervis com l'any anterior, i vaig poder experimentar el que es sent enmig de Chamonix l'ultim divendres de Agost a les 18:30 quant sona "a tota castanya" el conquest of Paradise de Vangelis ... i et solten pel mig d'un poble on no cap ni una agulla a fer un tomb de un fum de kilometres pel Montblanc.



Fins Saint Gervais

El primer tram fins Les Houches, entre la emoció de la sortida i que haviem sortit bastant més avançats que l'any anterior el vam fer "amb un coet al cul" ... quasi be 30 minuts menys que l'any anterior!!! Una mica massa ràpid per a el que queda per davant.

A la pujada al primer coll les coses ja es van anar posant "al seu lloc" cadascú ja agafava el ritme que més li convenia i nosaltres encara que anavem accelerats, ja ens anavem trovant una mica més còmodes.

A dalt del tot començava a fer fosc, però encara teniem quasi be mitja hora de llum natural per a poder-la aprofitar. La baixada la fem "suavemente" per tal de que no ens passara com l'any passat que al km 50 a Les Chapieux ja anavem carregadets de quadriceps. Arrivant a Saint Gervais, uns problemes amb el frontal de Francis fan que ens separem una mica i després de esperar-lo una mica ens tornem a juntar ... Amb la foscor havia orientat el frontal cap a amunt i no es veia massa be. Portava la llum iluminat cap a la copa dels arbres, com si anara a "muixonar". A l'avituallament ens espera la familia, que si no fora per elles no podriem fer estes "barbaritats"

Camí de Les Chapieux

Al avituallament de Saint Gervais Francis ja em va comentar que anavem una mica ràpids i que si em trovava be que tirara jo per davant. Ell ja notava molèsties a la esquena i no volia forçar tant. Jo com que em notava be vaig tirar cap a Les Contamines al ritme que portavem fins ara. Anavem guanyant kilometres i les sensacions eren cada cop millors. Passant Les Contamines venia el tram que més esperava ... Notre Dame de la Gorge i refugi de Nant Bornand: uns indrets meravellosos i amb un ambient increible per a ser de matinada, encara que enguany degut al mal temps no hi havia l'ambient de la edició del 2008. Des d'aquí una pujada eterna ens deixaria al Col de Bonhome i després d'una baixadeta suau i una altra pujada al Col de la Croix de Bonhome on la boira no ens deixava veure a més de 3 metres.

La baixada a Les Chapieux la vaig fer enguany a un ritme molt més sosegat que l'any anterior i em va permetre arribar a l'avituallament molt més sencer que en la darrera edició. En aquest avituallament tocava fer la primera menjada forta de la cursa: Sopa calenteta, fuet, formatge, més formatge, xocolate i un cafenet.

Cap a Courmayeur que fa falta gent


A la sortida de Les Chapieux em vaig juntar amb Emili Santiago amb qui vam compartir un cap de setmana magnific a la Porta del Cel i amb qui compartiria recorregut fins a la baixada cap a Lac Combal. La pujada al Col de la Seigne la fem els 2 avançant a un fum de gent i comentant el que vam viure en La Porta del Cel. Estavem els 2 motivats i anavem amb ganes. Als darrers 200 o 300 metres de desnivell ens va tornar a rebre la boira i ens va complicar l'inici de la baixada. L'any passat arribava aquí claretjant i enguany encara era nit fosca quant vaig passar pel coll. Al principi de la baixada la gent estava una mica liada amb la boira i deambulaven d'una banda a l'altra cercant el camí. Jo, no se si perque estava més inspirat o perque anava més concentrat vaig anar tirant bastant decidit i vaig anar ràpidament perdent metres de alçada fins a veure la vall on es trova el Lac Combal.

En arribar al avituallament em va tocar abrigar-me ben abrigat. Començava a clarejar i la humitat que hi havia et feia tremolar de fred. Calia no entretindre's molt i anar el més ràpid possible cap al "carasolet" de la Arete de Mont Favre. En aquest tram, la gent ja comença a separar-se uns de altres i els moment de solitut son més habituals que fins a Les Chapieux. L'espectacle es soberbi ... Tota la cara Italiana del MontBlanc enfront de nosaltres.



Des de l'Arete de Mont Favre fins a Courmayeur ... Una baixada llarguissima i empinada "com ella a soles" ... A les 8 en punt arribava al poble de Courmayeur 2 hores i mitja abans que en la darrera edició. Allí estaven la familia que s'havien pegat una matinada impresionant per a venir a veure'm. Mil gràcies.

Cap a Grand Col Ferret passant per Arnuva



De Courmayeur vaig sortir camí del Refugi Bertone després de 25 minuts parat a l'avituallament. En aquesta pujada em vaig juntar amb uns canaris que portaven un bon ritmet i amb els que em vaig anar trobant fins La Fouly.

La calor començava a apretar i entre avituallament i avituallament pràcticament em bevia 1 litre d'aigua. En passar pel refugi Bonatti, com que em trovava be no vaig parar ni a fer trago d'aigua; d'aquí a Arnuva quedava ben poc i no valia la pena parar "per parar". En el següent avituallament tocava alimentar-se ben alimentat que la següent pujada al Col Ferret és de les que fan pupa.

L'any passat passavem per aquí a les 3 de migdia i enguany estic passant molt abans i més sencer. Bona senyal. La pujada al Col Ferret se'm va fer interminable ... Semblava que anava "pajara", però encara i això vaig passat a bastantscorredors. La gent que baixava del coll de fer fotos no parava d'animar i de mica en mica em vaig anar recuperant i per a acabar la pujada bastant be i sense ganes de parar a dalt.

Cap a La Fouly (i cap a casa)

(Aquesta baixada resumeix com cap la meva participació en aquesta cursa)

La vaig començar cantant ... I com fins ara en aquesta cursa amb la moral pels nuvols de veure'm be a estes alçades i amb el tute que portavem ... Vaig fer la baixada trotant i caminant als plans i pujadetes .....................

I de repent ... punxada a l'exterior del genoll que a cada passa s'anava agreujant ... en només 2 kilometres anava coixejant i amb llàgrimes de impotència per no poder fer res més. A La Fouly quant una dona em va dir "Courage et merci pour l'espectacle" em vaig derrumbar i vaig esclafir a plorar per la sensació de que allò se m'havia escapat del meu abast.

Vaig arribar a l'avituallament i després de que la meva dona em suplicara que anara al metge li vaig fer cas.

Em van envenar el genoll i em van dir que continuara, però quant anava cap a Praz de Fort unes punxades intenses em van fer veure que no podia continuar.

Fins aquí la meva aventura al UTMB 2009.


Gràcies a tots pel suport i sobretot a Pris i a Vera que sempre estan ahí.

divendres, 4 de setembre de 2009

UTMB 2009 (S'ha quedat en l'intent)

Com una imatge val més que 1000 paraules, aquesta cursa es resumeix així:

En breu la crònica, que tinc molt que contar.

Ara em limitaré a agrair a tots el suport i el seguiment i especialment a les meves xiques Pris i Vera per ser com sou i per donar-me suport i acompanyar-me en tot el que he fet fins ara.

GRÀCIES