dimecres, 24 de juny de 2009

Quebrantahuesos “en familia”

Fa uns anys un amic em va comentar que havia estat participant en la “Quebrantahuesos”, una prova ciclista en la que per aquelles époques ja juntava a més de 5000 bicicletes per a fer un únic recorregut. Havia de ser tot un espectàcle veure sortir tot eixe pilot de bicicletes des de Sabiñánigo camí de Jaca, i vaig pensar que algún any m’agradaria formar part d’aquella prova.

Enguany, el meu germà Pablo i els meus cosins Miguel Angel i Fran s’havien animat a apuntar-se, així que quina millor ocasió que aquesta per a disfrutar de la cursa. Van arribar els dies de les inscripcions i ens vam aconseguir apuntar tots excepte el meu cosí Fran, que l’havia d’apuntar un amic però que finalment no ho va aconseguir. Una llástima, perque en el moment de inscriu-re’ns nosaltres haguerem pogut reservar-li plaça sense problemes.



A mida que s’anava aproximant la data de la prova calia anar fent rodades més i més llargues, i jo que igual li “pegue” a la bicicleta com al correr, se’m feia complicat acumular kilometres de cara a la QH, només agafava la bicicleta els caps de setmana i entre setmana només podia correr, fins que la jornada reduida em va permetre rodar una mica més les darreres setmanes i agafar-li el puntillo a la bicicleta. En total calcule que des de principis d’any hauré fet uns 2000 km amb la bici ... Incloent unes 4 o 5 “tirades” de entre 140 i 180 km

El viatge a Sabiñánigo

Com que som uns tios “deixadots” ... Vam tardar al menys un més des de que ens vam apuntar a la QH i que vam agafar lloc per a dormir ... i clar, contant que hi ha 10300 participants, no vam trovar res a menys de 45 minuts en cotxe de Sabiñánigo, i encara menos mal que vam trovar lloc a Sarvisé perque la zona es posa de gom a gom eixos dies.

El dia abans de la cursa haviem de sortir direcció Sabiñánigo per a replegar els dorsals i des d’allí acodir a Sarvise a replegar les claus de la casa, sopar i gitar-nos a descansar ... Tota una feinada si ho haviem de fer tot en una vesprada, així que Pablo i Miguel Angel van optar per agafar-se el divendres lliure i replegar el dorsal dels tres. MIL GRÀCIES, perquè sino no se com ens haguerem apanyat. Nosaltres, Olga, Pris, Vera i un servidor vam fer el viatge directes cap a Sarvisé i en menos de 5h 30min estavem ja “al puesto”. Menos mal, perque el dissabte ens esperava una bona matinada.

Sortida de la cursa

Eren les 5 de la matinada quant ens van sonar els despertadors, a les 7:30 començava la prova i encara haviem de desdejunar, carregar les 3 bicis al Focus de Miguel Angel, pujar els 3 “samarros” i moure cap a Sabiñánigo, que el teniem a 45 minuts ... Encara i alçar-nos en 2 hores i mitja de temps i no encantar-nos gens, vam arribar a la sortida “al final de la cua” a les 7:15, una mica massa justs. De cara a altres anys igual es millor opció sortir de una mica més endavant, no per ser uns “agonies” i mirar de millorar el temps, sino per el tema de les “montoneres” que es formen els primers kilometres.

Des del moment en que van tirar el coet donant la sortida i fins que nosaltres vam passar per baix de l’arc de sortida van poder passar ben be 20 o 25 minuts. La sortida des de Sabiñánigo fins a agafar la carretera de Jaca la vam passar progressant per les vores dels grups fins agafar un grupet que portara un ritme que ens agradara, realment no acabariem de trobar grup fins ben entrada la pujada al Somport; estos primers kilometres son de posar-se cadascú al seu puesto i en els pilots hi ha moviments que en ocasions provoquen caigudes, que en la majoria dels casos solen ser nombroses; a nosaltres una de tantes va estar a punt de tocar-nos “de ple”, pero ens vam sortir per una vora.

Somport

Un cop passat Villanua comencen les primeres rampes del Somport, son suavetes al principi però a mida que passen els kilometres es van endurint amb trams que arriben fins i tot al 10%. Este port es questió d’anar passant-lo reservant el màxim possible. Son 19 kilometres i si ens “enfosquim” molt, ens pot suposar un desgast que podriem pagar en la kilometrada que queda per davant.

Anem progressant i en la estació de esquí de Candanchú trovem el primer avituallament de la cursa i el primer i únic “despiste”. Miguel Angel ens comenta que para a agafar algo de menjar i nosaltres li contestem que també pararem a fer un gotet d’isotònica, però sembla que ell no ens compren i carrega el menjar i surt escopetetjat del control. Hi havia tal quantitat de gent que ni ens vam adonar i es va donar la ciscumstància de que ell pensava que nosaltres anavem per davant i nosaltres pensavem que trigava molt en sortir de l’avituallament. Al final vam decidir sortir cap a amunt i a vore si ens agafava o l’agafavem. Amb tot aquest “guirigay” vam estar prop de 10 minuts parats i fins a pràcticament baix del port no ens vam tornar a juntar.

La baixada del Somport va ser terrorífica, més de 25 kilometres de baixada amb una boira espesa que et deixava caladet i amb una temperatura que no arribava als 10 graus ¡i nosaltres amb mániga curta i pantaló curt i a 40 i 50 per hora! ... Resultat: Una tiritona que no ens vam poder treure del damunt fins pràcticament el començament del Marie Blanque.

Marie Blanque

Un cop arribats al pla i fins la entrada al poble de Escot tocava agafar un bon grup per a evitar el desgast innecessari en el pla que hi havia entre els ports. Vam agafar un grupet amb uns de Tenerife i altres ciclistes que entre tots vam anar progressant i deixant enrrere algus grupets. A un bon ritme ens vam plantar als peus del Marie Blanque, que ens rep a la entrada del poble de Escot amb un muret curt, però amb un 10% de pendent, un cop dintre del poble la cosa es suavitza i en els primers 4 kilometres es puja a bon ritmet amb el 39x21. La pujada es estreta i amb el asfalt algo trencat, però amb uns paisatges que fan que passin ràpid els kilometres. A 5 km del cim és on comença la part dura ... Ja no baixarem fins a dalt del 10% de pendent i en ocasions tenim rampes de fins a un 20%, posem el 39x27 i “piano piano” anem fent, potser una mica atrancats, però que li hem de fer ... No ens queda un desarroll més curt. És questió de que no es disparen massa les pulsacions, que encara ens queda molt per a meta. Tota la pujada és un rosari de ciclistes en el que cadascú va com pot ... alguns a bon ritme, altres més a poc a poc i d’altres no poden i posen peu a terra.

Camí del Portalet

Des de dalt del Marie Blanque, la baixada comença sense massa pendent fins l’avituallament on parem a menjar i ens fem uns bocates per a relaxar una mica i menjar algo que no siguen gels i barretes. A partir d’aquí una curta baixada ens deixa als plans de abans de Laruns on ens hem de pegar un parell de calentons bons per a agafar un grup que rodara “rapidet”. En arribar a Laruns, comencem les primeres rampes del Portalet progressant a un bon ritme i guanyant posicions, cosa que seria la tònica de tota la pujada. Son 29 km de port que finalment fem amb menys de 2 hores. L’espectacle un cop passada la presa es impresionant ... S’obre una vall inmensa amb una carretera serpentejant que el recorre per la part esquerra i a dalt del tot el pic del Midi d’Ossau. Els 3 ultims kilometres estan farcits de gent que ens porta en volandes amb els seus crits d’ànim fins a dalt de tot.

A Sabiñánigo

Un cop a dalt del portalet, el vent del nord fa que fem un descens vertiginós direcció a Formigal i Sallent de Gállego, arribem a baixar fins a quasi be 90 km/h , després ens hem enterat de alguns accidents greus en aquest tram ... No hi havia per a menys, la gent “volava” en aquest tram.

En pocs minuts ens vam plantar al desvio cap a Panticosa on comença una carretera estreta en no massa bon asfalt que ens durá directament als peus de la última “tachuela” de la jornada, la Hoz de Jaca; 2 kilometres de pujada a prácticament un 10% amb trams al 15% ... Una pujada que si arribes sencer es passa ràpid, però que si arribes una mica tocadet, pot fer molta “pupa”.

Després d’un got d’aigua oferit per uns aficionats i d’una curta baixada des de Hoz de Jaca fins a la presa de Bubal, només ens queda arribar a Sabiñánigo, prácticament tot amb terreny favorable. Enarribar a la carretera principal, ens haviem quedat “entre 2 aigües”, portavem un grup davant a uns 200 metres i darrere no veiem cap grup nombrós format, era més be un rosari de ciclistes. Finalment vam decidir tirar a veure si enganxavem al grup de davant .... Rodavem a 50 – 60 km/h i no hi havia forma de enganxar. Finalment Pablo ho va aconseguir “buidant-se en 500 metres”, però Miguel Angel i jo ho vam estar intentant uns kilometres i no hi havia forma de entrar ... Vam anar prácticament 10 o 15 kilometres amb les pulsacions per dalt de 170 i sense aconseguir enganxar.

Pablo en veure que no haviem enganxat ens va esperar a l’entrada de Sabiñánigo per a entrar els 3 junts. Finalment vam entrar els tres junts marcant un temps de 8h i 1 minut, no està gens malament tenint en compte que ja contavem que estariem per ahí, tenint en compte com vam arribar, allí ens esperaven Olga Pris i Vera, que pobretes feia ja més de una hora que esperaven ...MIL GRÀCIES per aguantar-nos i acompanyar-nos, l’any que ve esperem arribar abans i no fer-vos esperar tant ;-) pensem que no és descabellat pensar en fer menys de 7:45 (Medalla d’or) ... HO INTENTAREM