Nova bici

Com que enguany estic jo pegant-li a l'assunt de la bici, he decidit veure que tal se'm dona la faceta de mecànic i he decidit montar-me una nova BTT amb peces de la que tenia i d'altres que he anat comprant per ebay i altres "garitos" d'internet.

Este ha sigut el resultat:

Igual algun dia se'm desmonta i m'obrisc el cap.

La Marmotte 2010

Després de estar un fum de temps sense "dir ni pruna", ja torne a apareixer per ací ... Acaba l'any i és hora de anar fent "pensaments" de cara al 2010.
El primer repte al que estic inscrit serà La Marmotte. Després d'haver fet l'any passat la Quebrantahuesos i de quedar fora de les places per al 2010, és el moment d'anar a Alps a fer un dels recorreguts més MITICS del Tour ...

Sortida des de Bourg d'Ossains, 30 km d'ascenció fins a La Croix de Fer, a continuació 30 km de descens fins a Sant Jean de Maurienne, des d'aquí una pujada inacabable de quasi be 40 km (El Telegraph i el Galibier) des d'aquí una baixada trepidant fins a Bourg d'Ossains, ja només queda la pujada a l'Alpe d'Huez (El Col dels holandesos amb les seves mítiques 21 curves de ferradura.

La Meca de tot ficionat al ciclisme ...

I Marxa BTT dels tres termes

El diumenge dia 27 de Septembre vaig estar participant en una prva de BTT. Feia més de 6 mesos que no tocava la Mountain Bike ...



La prova era de 41 km amb 900 metres de desnivell ... rápidissima i no massa tècnica.

Al final vaig acabar en la posició 79 i amb la sensació de haver disfrutat de la Mountain Bike ... A veure si ara comence a agafar-la una mica mésque la tenia un poc abandonada.

Deixe aquí unes poque fotos:

Miguel

Miguel Angel (el meu cosí)

Pablo (el meu germà)

Jo patint com un cochino en la pujada a La Serra

El grup de les 6:30

Aquí teniu un xicotet album de fotos del grupet de les 6:45 que enguany ens hem reconvertit en el grup de les 6:30 ... Gràcies a este grupet que em format ens mantenim "en forma" tot l'any ...

Si es que així dona gust.

Grup 6 45

UTMB 2009 - La crònica

Ara si que puc dir que l'Ultra Trail del Montblanc és la cursa de les curses !! La he viscuda com a Finisher i com a derrotat i de les 2 maneres és una cursa molt especial.

Antecedents

Allà a principis del 2007 em vaig apuntar a un sorteig que "sin comerlo ni beberlo" em va fer embolicar-me en aquesta cursa que va centrar quasi be tota la preparació de la temporada del 2008. El resultat va ser inmillorable. Vaig aconseguir ser Finisher en la primera edició i vaig tornar a casa amb ganes de més.

I al 2009 ¿que?

Motius per tornar me'n sobraven després de la meva primera participació. No volia perdre'm a l'any següent l'ambient dels dies previs a la cursa; volia tornar a soltar unes llagrimes al moment de la sortida amb "Conquest of Paradise"; volia tornar a sentir el calor i l'admiració de la gent que t'anima durant tot el recorregut; volia tornar a veure l'espectacle de la vessant italiana del Montblanc a la sortida del sol; volia tornar a patir en la interminable pujada al Grand Col Ferret i volia tornar a sofrir una segona nit per a finalment creuar de nou la meta a Chamonix.

La cursa

En aquesta edició em vaig agafar la cursa amb el clar objectiu de intentar fer el millor temps de que fora capaç, però com es sol dir en estes curses, sempre amb un plan B per si les coses es posaven fotudes. Més endavant veurem com de vegades aquestos plans serveixen de ben poc ...

La sortida

Enguany la experiència de ser la segona participació em va permetre gaudir més serenament el moment de la sortida, no era un manoll de nervis com l'any anterior, i vaig poder experimentar el que es sent enmig de Chamonix l'ultim divendres de Agost a les 18:30 quant sona "a tota castanya" el conquest of Paradise de Vangelis ... i et solten pel mig d'un poble on no cap ni una agulla a fer un tomb de un fum de kilometres pel Montblanc.



Fins Saint Gervais

El primer tram fins Les Houches, entre la emoció de la sortida i que haviem sortit bastant més avançats que l'any anterior el vam fer "amb un coet al cul" ... quasi be 30 minuts menys que l'any anterior!!! Una mica massa ràpid per a el que queda per davant.

A la pujada al primer coll les coses ja es van anar posant "al seu lloc" cadascú ja agafava el ritme que més li convenia i nosaltres encara que anavem accelerats, ja ens anavem trovant una mica més còmodes.

A dalt del tot començava a fer fosc, però encara teniem quasi be mitja hora de llum natural per a poder-la aprofitar. La baixada la fem "suavemente" per tal de que no ens passara com l'any passat que al km 50 a Les Chapieux ja anavem carregadets de quadriceps. Arrivant a Saint Gervais, uns problemes amb el frontal de Francis fan que ens separem una mica i després de esperar-lo una mica ens tornem a juntar ... Amb la foscor havia orientat el frontal cap a amunt i no es veia massa be. Portava la llum iluminat cap a la copa dels arbres, com si anara a "muixonar". A l'avituallament ens espera la familia, que si no fora per elles no podriem fer estes "barbaritats"

Camí de Les Chapieux

Al avituallament de Saint Gervais Francis ja em va comentar que anavem una mica ràpids i que si em trovava be que tirara jo per davant. Ell ja notava molèsties a la esquena i no volia forçar tant. Jo com que em notava be vaig tirar cap a Les Contamines al ritme que portavem fins ara. Anavem guanyant kilometres i les sensacions eren cada cop millors. Passant Les Contamines venia el tram que més esperava ... Notre Dame de la Gorge i refugi de Nant Bornand: uns indrets meravellosos i amb un ambient increible per a ser de matinada, encara que enguany degut al mal temps no hi havia l'ambient de la edició del 2008. Des d'aquí una pujada eterna ens deixaria al Col de Bonhome i després d'una baixadeta suau i una altra pujada al Col de la Croix de Bonhome on la boira no ens deixava veure a més de 3 metres.

La baixada a Les Chapieux la vaig fer enguany a un ritme molt més sosegat que l'any anterior i em va permetre arribar a l'avituallament molt més sencer que en la darrera edició. En aquest avituallament tocava fer la primera menjada forta de la cursa: Sopa calenteta, fuet, formatge, més formatge, xocolate i un cafenet.

Cap a Courmayeur que fa falta gent

A la sortida de Les Chapieux em vaig juntar amb Emili Santiago amb qui vam compartir un cap de setmana magnific a la Porta del Cel i amb qui compartiria recorregut fins a la baixada cap a Lac Combal. La pujada al Col de la Seigne la fem els 2 avançant a un fum de gent i comentant el que vam viure en La Porta del Cel. Estavem els 2 motivats i anavem amb ganes. Als darrers 200 o 300 metres de desnivell ens va tornar a rebre la boira i ens va complicar l'inici de la baixada. L'any passat arribava aquí claretjant i enguany encara era nit fosca quant vaig passar pel coll. Al principi de la baixada la gent estava una mica liada amb la boira i deambulaven d'una banda a l'altra cercant el camí. Jo, no se si perque estava més inspirat o perque anava més concentrat vaig anar tirant bastant decidit i vaig anar ràpidament perdent metres de alçada fins a veure la vall on es trova el Lac Combal.

En arribar al avituallament em va tocar abrigar-me ben abrigat. Començava a clarejar i la humitat que hi havia et feia tremolar de fred. Calia no entretindre's molt i anar el més ràpid possible cap al "carasolet" de la Arete de Mont Favre. En aquest tram, la gent ja comença a separar-se uns de altres i els moment de solitut son més habituals que fins a Les Chapieux. L'espectacle es soberbi ... Tota la cara Italiana del MontBlanc enfront de nosaltres.



Des de l'Arete de Mont Favre fins a Courmayeur ... Una baixada llarguissima i empinada "com ella a soles" ... A les 8 en punt arribava al poble de Courmayeur 2 hores i mitja abans que en la darrera edició. Allí estaven la familia que s'havien pegat una matinada impresionant per a venir a veure'm. Mil gràcies.

Cap a Grand Col Ferret passant per Arnuva



De Courmayeur vaig sortir camí del Refugi Bertone després de 25 minuts parat a l'avituallament. En aquesta pujada em vaig juntar amb uns canaris que portaven un bon ritmet i amb els que em vaig anar trobant fins La Fouly.

La calor començava a apretar i entre avituallament i avituallament pràcticament em bevia 1 litre d'aigua. En passar pel refugi Bonatti, com que em trovava be no vaig parar ni a fer trago d'aigua; d'aquí a Arnuva quedava ben poc i no valia la pena parar "per parar". En el següent avituallament tocava alimentar-se ben alimentat que la següent pujada al Col Ferret és de les que fan pupa.

L'any passat passavem per aquí a les 3 de migdia i enguany estic passant molt abans i més sencer. Bona senyal. La pujada al Col Ferret se'm va fer interminable ... Semblava que anava "pajara", però encara i això vaig passat a bastantscorredors. La gent que baixava del coll de fer fotos no parava d'animar i de mica en mica em vaig anar recuperant i per a acabar la pujada bastant be i sense ganes de parar a dalt.

Cap a La Fouly (i cap a casa)

(Aquesta baixada resumeix com cap la meva participació en aquesta cursa)

La vaig començar cantant ... I com fins ara en aquesta cursa amb la moral pels nuvols de veure'm be a estes alçades i amb el tute que portavem ... Vaig fer la baixada trotant i caminant als plans i pujadetes .....................

I de repent ... punxada a l'exterior del genoll que a cada passa s'anava agreujant ... en només 2 kilometres anava coixejant i amb llàgrimes de impotència per no poder fer res més. A La Fouly quant una dona em va dir "Courage et merci pour l'espectacle" em vaig derrumbar i vaig esclafir a plorar per la sensació de que allò se m'havia escapat del meu abast.

Vaig arribar a l'avituallament i després de que la meva dona em suplicara que anara al metge li vaig fer cas.

Em van envenar el genoll i em van dir que continuara, però quant anava cap a Praz de Fort unes punxades intenses em van fer veure que no podia continuar.

Fins aquí la meva aventura al UTMB 2009.


Gràcies a tots pel suport i sobretot a Pris i a Vera que sempre estan ahí.

UTMB 2009 (S'ha quedat en l'intent)

Com una imatge val més que 1000 paraules, aquesta cursa es resumeix així:

En breu la crònica, que tinc molt que contar.

Ara em limitaré a agrair a tots el suport i el seguiment i especialment a les meves xiques Pris i Vera per ser com sou i per donar-me suport i acompanyar-me en tot el que he fet fins ara.

GRÀCIES

KNOKING ON HEAVEN'S DOOR

Com deia aquella famosa cançó de Bob Dylan, aquest cap de setmana érem molts els que trucàvem a La Porta del Cel a veure si ens deixava completar la volta ...

Concretament des del foro de Tierra Vertical, ens vam ajuntar 12 casporros per intentar fer el recorregut.

D'una banda estava el "maquinón" de Jordi Martinez de Marsay que anava a veure si podia baixar el record que hi havia actualment. El tio bestia el va rebaixar en 3 hores deixant-lo en 12:36 ... Oooooh

D'altra banda van sortir Manuel Real, Samuel Arroyo, Jaume Bragulat, Pep Matas, Javi i Enrique a intentar fer una bona marca ... Van estar tots entre 16 i 17 hores ... Vaja, que uns altres màquines.

I finalment estàvem, Paco Robles, Rubén Iniesta, Emili Santiago, Francis de Paco i un servidor que vam sortir a acabar la prova com ben be puguerem i com a únic objectiu el d'acabar la volta amb menys de 24 hores.

Tota esta història va començar en l'UT d'Andorra. En esta cursa em vaig retirar per falta de ganes de tirar endavant i em vaig sentir una mica culpable; i en veure que en el Foro s'estava muntant una sortida a La Porta del Cel vaig liar a Francis per a embarcar-nos en l'aventura i de seguida em va dir que si.

El divendres dia 31 de Juliol sortíem des de casa a les 15:15. Una mica justos per a arribar al càmping l'hora de sopar i després de 5 hores de carretera i manta vam arribar cap ales 20:30 en el càmping on ja estava tota la "quadrilla" agafant la tarja de control de pas pels refugis. Vam fer nosaltres els tràmits oportuns i de seguida a taula a sopar, que a les 00:00 ens havíem de posar en marxa i tampoc quedava massa temps.

A les 00:00 ens ajuntaven a la porta del refugi i el guarda ens donava un paper amb tots els "Portalers" que anàvem a intentar fer la prova en Sub24. Ho havíem de portar a Pinet per a que cadascú enregistrara en eixe paper la hora de pas pel refugi. Seriem capaços de fer-ho arribar? Molta responsabilitat ...

El camí començava vora riu fins a pràcticament les Bordes de Noarre, en un tram que anem fent a bon ritme i contant-nos batalletes. Un cop a Noarre el camí canvia de "registre" i ja no puja tant suau ... encara que ja venim pujant des de Graus, aquí és on la pujada s'accentua per a enfilar-nos amb alguna dificultat per a trobar el camí fins els 2500 metres del coll de Certascan; on tombem a l'esquerra per a pujar al Pic de Certascan (2853 mtrs) a fer la primera marcada de targeta de la jornada. Des del Pic una forta i curta baixada ens deixarà en poc de temps al refugi de Certascan ... on entre els 5 no som capaços de trobar el segell per a marcar les targes de pas. Deixem constància del nostre pas en el full de participants i tirem endavant.

Des d'aquí ens espera una zona de pujades i baixades bastant "durilles" i una mica lioses entre les que destaca la pujada al Port de l'Artiga ... Un "muro" de uns 450 metres de desnivell que ens deixa les pates "durilles". En el Port comença a clarejar i és moment de fer un KIT KAT i alimentar-se una mica ... Portem unes 6 hores i mitja i apenes hem recorregut 20 km.

La següent parada la farem al Refuge du Pinet, però fins allí encara ens queden unes poques pujades i baixades i una trepadeta agafats a un cable que amb bastons i amb les cames durilles resulta de lo més "entretinguda".

Un cop reposats a Pinet i després de gaudir amb un refresc a les mans de la "simpatia" dels seus guardes ... Sembla ser que feia dies que no prenien massa fibra i com que tenien retencions no estaven molt d'humor ... vam començar els 900 metres de desnivell que ens separaven del techo de la Prova ... La Pica d'Estats.

La pujada començava suau, però de mica en mica anava agafant inclinació per a arribar a la darrera part de la ruta "compartida" amb la que ve des del coll de Sotllo. Des d'aquí i fins pràcticament arribar a la Vallferrera, la ruta semblava més les rambles que no una ruta de muntanya ... Quina gentada que hi havia !!!

En la baixada fins al refugi de Vallferrera ens va avançar com un Sputnik Jordi Martinez de Marsay ... Havia fet en 7 hores 45 el que a nosaltres ens havia costat 13:30. IMPRESSIONANT. En aquesta baixada vam tirar una mica endavant Emili, Paco Robles i un servidor i per darrere venien Francis junt amb Rubén; aquesta situació ens va fer viure "l'anècdota del dia". Mentre estàvem nosaltres menjant una mica dintre del refugi junt amb el grup de Manolo Real, Jaume i Enrique, va arribar Rubén i semblava que Francis no arribava. No ens podiem explicar com era possible que si anava uns metres per davant de Rubén no havia arribat al refugi ... Doncs be, sembla que en passar per davant del refugi, es pensava que era una casa i que el refugi estava més endavant. Finalment es va adonar que allò devia ser el refugi i va fer marxa enrere per retrobar-se amb nosaltres. Coses que passen quant un va cansat, que el cap no acava de estar del tot centrat.

Un cop re agrupats ens quedava fer front al darrer tram del recorregut. Una pujada de uns 800 metres de desnivell fins als estanys i la la cabana de Baborte, una baixada de uns 300 metres i la darrera pujada del dia: 450 metres de desnivell per a arribar fins a la Roca Cigalera, que semblava que mai arribava. Les pujades se'ns feien a estes alçades inacabables.

Des de Roca Cigalera ens quedaven 1600 metres de desnivell de baixada fins a Tavascan passant per la Cabana de Boldís on marcaríem per darrera vegada pa tarja de pas. En aquesta baixada Rubén es va quedar endarrere degut a uns problemes amb el genoll que venia arrastrant des d'Andorra. Paco Robles es va oferir per esperar-lo i la resta vam anar tirant tal com vam poder cap a avall cap a Tavascan.

La baixada semblava no acabar mai ... El camí anava flanquejant la muntanya i semblava que no perdia desnivell. Finalment per rematar la feina, una tronada amb granis inclòs va fer més divertida la darrera part del recorregut. A les 21:15 arribàvem a Tavascan i ens enfrontàvem al que seria l darrer tram d'aquest periple ... Pujar fins al càmpins de Graus. A les 22:10 entràvem per la porta del Bar del càmping aplaudits per el grup dels "màquines" que estaven acabant de sopar.

Una experiència de les que queden marcades a foc.

Gràcies a tots. Ha sigut un plaer compartir travessa amb Paco Robles, Ruben, Emili i Francis i conèixer personalment a la resta de companys.

A continuació podeu veure unes fotos fetes per alguns dels que vam fer la travessa:

Àlbum de Rubén:

Porta del Cel sub 24

Àlbum de Francis: