Des de l'UTMB que no feia cap ultra. Però un ultra a les nostres terres no es pot deixar passar. A més a més Pris també es va animar a fer el seu primer Ultra ... I va i tria aquest ... de 118 km i 7000 metres de desnivell acumulat ... (Casi na). VALENTA!
En aquesta cursa, estaba la possibilitat de correr per parelles i tant Pris com jo vam optar per aquesta modalitat. Pris amb Fina (les dos debutaven en la llarga distància i tenien moltissima il·lusió) i jo amb Jorge, que encara que curtit en mil batalles i casporro com el que més, encara li faltava batejar-se en la llarga distància.
Del Club Muntanyer la Pedrera, a banda de nosaltres, també hi havia Javi Pinell, Albert Royo i Eloy Castellet. 7 participants del Club ... No està gens malament.
A les 10 del matí del dissabte començava la Cursa des d'Albocasser. Moments abans, els nervis es notaven a les cares (sobretot dels debutants ...) Ultims consells i sortim tots a mirar de completar els 118 km amb 3700 metres de desnivell de la cursa. La gent en general van sortir bastant "forts", i es que el terreny dels primers kilometres t'animava a anar ràpid. Era gairebé tot pista i amb desnivells suaus. Nosaltres per la nostra banda vam sortir "piano piano" intentant mantenir en la mida del possible un ritme constant el major número de kilometres possibles.
A poc a poc anavem progessant i ens anavem menjant els kilometres. Al km 32 començava la part més "fotuda" de la cursa ... 9 km de rambla i tot seguit una pujada d'uns 800 metres de desnivell fins a Culla. Esta part amb calor s'haguera fet durissima, però "mira tu per on" va començar a diluviar i no va parar pràcticament fins que no vam arribar a dalt del tot de la pujada. Per a nosaltres el lloc perfecte per a que caiguera aquella trompada d'aigua ... Vam correr fresquets amb bonissimes sensacions i compartint uns km's amb Jaume Teres (Que va acabar el trail fortissim i que enguany porta camí de fer un bon paper a la Tor des Geants).
Des de Culla i fins a quasibé Ares, el terreny tornava a ser de correr i correr, però les cames ja no estaven tant fresques com al principi i calia anar guardant ... Així que a les baixades i els plans miravem de trotar i a les pujades per minimes que foren, caminavem per guardar les màximes forces possibles.
Cal dir que en tots els pobles teniem a l'afició animant-nos i així es corre mooolt millor. Gràcies a tots per haver vingut a animar-nos. Sobretot a Ester, que pobra també es va pegar un bon ultra seguint-nos de poble a poble.
A la sortida de Ares ens van dir que anavem segons per equips masculins. Vam fer com si no ho haguerem sentit i vam continuar endavant com haviem fet fins ara ... Intentant mantenir el ritme de cursa el més constant possible. La senyalització en alguns trams era una mica deficient, però nosaltres, com que som previsors portavem el track carregat al GPS per al tram de Ares a Meta. En esta segon part de la cursa els reflexes ja no son els mateixos i era on se'ns faria de nit tart o pronte. Així que entre buscar marques i mirar el track al GPS se'ns van anar passant els kilometres a poc a poc ... I és que Catí no arribava mai!!! Quin tram més llarg!!!
A Catí ens estava esperant de nou tota la afició. Ens vam alimentar el millor que vam poder i de pressa en direcció cap a meta ... Encara quedaven 26 km i les cames ja demanaven un descanset.
Davant veiem algun frontal, però estaven al menys a 10 minuts de nosaltres i per darrere les llums encara semblaven més llunyanes. No feiem més que pensar en Pris i Fina, que encara havien de passar tota la nit per eixe mon amb els 2 frontalets ... Jo només demanava que s'aclariren a llegir el track al GPS, per que les senyals no estaven per a moltes floritures.
Els 12 kilometres que ens separaven de Tirig els vam fer en bastant menys de 2 hores i sobretot a la darrera part a un ritme que ni ens imaginavem a la sortida ... A les pistes va haver moment que anavem a 6 minuts el kilometre ... Quin desespero!!!
Per acavar de coronar la situació, en Tirig, Cristian i Abel de Vilafamés ens diuen que els Santi's (El tercer equip masculí) els tenim darrere a poca distància. A correr s'ha dit ... Que una vegada ací hem de lluitar pel segon lloc (Uns pelacanyes com nosaltres no es veuen en aquesta situació moltes vegades) ... Estos darrers 15 kilometres es van convertir en un "corre'que'te'cagas" fins a Albocasser, amb un parell de despistes inclosos.
Finalment després de 17 hores 55 minuts creuavem la meta satisfets pel resultat. A les 11 i mitja del matí creuaven emocionades la meta Pris i Fina. Com que per equips femenins només esaven elles es van endur cap a casa el trofeu de primeres de la categoria ... Encara que molts no confiaven en les seves possibilitats, van demostrar que a cabudes no els guanya ningú !!! Han demostrat ser MOLT DURES!!! Debutar en la llarga distància amb 118 km, amb el dia que va fer i aconseguir ser FINISHER te molt de mèrit.
Enhorabona a tots els que van participar ... Sobretot als companys del Club ... Vam deixar el pabelló ben alt ... I ànims a Eloy i Albert que cadascú pels seus motius van haver d'abandonar la cursa.
Les fotos que ens va fer Esther les pdeu veure a: http://picasaweb.google.es/albumdelapedrera/TrailMaestratExtrem
dijous, 17 de juny del 2010
dilluns, 8 de març del 2010
Nova bici
Com que enguany estic jo pegant-li a l'assunt de la bici, he decidit veure que tal se'm dona la faceta de mecànic i he decidit montar-me una nova BTT amb peces de la que tenia i d'altres que he anat comprant per ebay i altres "garitos" d'internet.
Este ha sigut el resultat:
Igual algun dia se'm desmonta i m'obrisc el cap.
dimarts, 29 de desembre del 2009
La Marmotte 2010
Després de estar un fum de temps sense "dir ni pruna", ja torne a apareixer per ací ... Acaba l'any i és hora de anar fent "pensaments" de cara al 2010.
El primer repte al que estic inscrit serà La Marmotte. Després d'haver fet l'any passat la Quebrantahuesos i de quedar fora de les places per al 2010, és el moment d'anar a Alps a fer un dels recorreguts més MITICS del Tour ...
Sortida des de Bourg d'Ossains, 30 km d'ascenció fins a La Croix de Fer, a continuació 30 km de descens fins a Sant Jean de Maurienne, des d'aquí una pujada inacabable de quasi be 40 km (El Telegraph i el Galibier) des d'aquí una baixada trepidant fins a Bourg d'Ossains, ja només queda la pujada a l'Alpe d'Huez (El Col dels holandesos amb les seves mítiques 21 curves de ferradura.
La Meca de tot ficionat al ciclisme ...
El primer repte al que estic inscrit serà La Marmotte. Després d'haver fet l'any passat la Quebrantahuesos i de quedar fora de les places per al 2010, és el moment d'anar a Alps a fer un dels recorreguts més MITICS del Tour ...Sortida des de Bourg d'Ossains, 30 km d'ascenció fins a La Croix de Fer, a continuació 30 km de descens fins a Sant Jean de Maurienne, des d'aquí una pujada inacabable de quasi be 40 km (El Telegraph i el Galibier) des d'aquí una baixada trepidant fins a Bourg d'Ossains, ja només queda la pujada a l'Alpe d'Huez (El Col dels holandesos amb les seves mítiques 21 curves de ferradura.
La Meca de tot ficionat al ciclisme ...
diumenge, 4 d’octubre del 2009
I Marxa BTT dels tres termes
El diumenge dia 27 de Septembre vaig estar participant en una prva de BTT. Feia més de 6 mesos que no tocava la Mountain Bike ...
La prova era de 41 km amb 900 metres de desnivell ... rápidissima i no massa tècnica.
Al final vaig acabar en la posició 79 i amb la sensació de haver disfrutat de la Mountain Bike ... A veure si ara comence a agafar-la una mica mésque la tenia un poc abandonada.
Deixe aquí unes poque fotos:
La prova era de 41 km amb 900 metres de desnivell ... rápidissima i no massa tècnica.
Al final vaig acabar en la posició 79 i amb la sensació de haver disfrutat de la Mountain Bike ... A veure si ara comence a agafar-la una mica mésque la tenia un poc abandonada.
Deixe aquí unes poque fotos:
Miguel
Miguel Angel (el meu cosí)
Pablo (el meu germà)
Jo patint com un cochino en la pujada a La Serra
dijous, 10 de setembre del 2009
El grup de les 6:30
Aquí teniu un xicotet album de fotos del grupet de les 6:45 que enguany ens hem reconvertit en el grup de les 6:30 ... Gràcies a este grupet que em format ens mantenim "en forma" tot l'any ...
Si es que així dona gust.
Si es que així dona gust.
 |
| Grup 6 45 |
dilluns, 7 de setembre del 2009
UTMB 2009 - La crònica
Ara si que puc dir que l'Ultra Trail del Montblanc és la cursa de les curses !! La he viscuda com a Finisher i com a derrotat i de les 2 maneres és una cursa molt especial.
Antecedents
Allà a principis del 2007 em vaig apuntar a un sorteig que "sin comerlo ni beberlo" em va fer embolicar-me en aquesta cursa que va centrar quasi be tota la preparació de la temporada del 2008. El resultat va ser inmillorable. Vaig aconseguir ser Finisher en la primera edició i vaig tornar a casa amb ganes de més.
I al 2009 ¿que?
Motius per tornar me'n sobraven després de la meva primera participació. No volia perdre'm a l'any següent l'ambient dels dies previs a la cursa; volia tornar a soltar unes llagrimes al moment de la sortida amb "Conquest of Paradise"; volia tornar a sentir el calor i l'admiració de la gent que t'anima durant tot el recorregut; volia tornar a veure l'espectacle de la vessant italiana del Montblanc a la sortida del sol; volia tornar a patir en la interminable pujada al Grand Col Ferret i volia tornar a sofrir una segona nit per a finalment creuar de nou la meta a Chamonix.
La cursa
En aquesta edició em vaig agafar la cursa amb el clar objectiu de intentar fer el millor temps de que fora capaç, però com es sol dir en estes curses, sempre amb un plan B per si les coses es posaven fotudes. Més endavant veurem com de vegades aquestos plans serveixen de ben poc ...
La sortida
Enguany la experiència de ser la segona participació em va permetre gaudir més serenament el moment de la sortida, no era un manoll de nervis com l'any anterior, i vaig poder experimentar el que es sent enmig de Chamonix l'ultim divendres de Agost a les 18:30 quant sona "a tota castanya" el conquest of Paradise de Vangelis ... i et solten pel mig d'un poble on no cap ni una agulla a fer un tomb de un fum de kilometres pel Montblanc.
Fins Saint Gervais
El primer tram fins Les Houches, entre la emoció de la sortida i que haviem sortit bastant més avançats que l'any anterior el vam fer "amb un coet al cul" ... quasi be 30 minuts menys que l'any anterior!!! Una mica massa ràpid per a el que queda per davant.
A la pujada al primer coll les coses ja es van anar posant "al seu lloc" cadascú ja agafava el ritme que més li convenia i nosaltres encara que anavem accelerats, ja ens anavem trovant una mica més còmodes.
A dalt del tot començava a fer fosc, però encara teniem quasi be mitja hora de llum natural per a poder-la aprofitar. La baixada la fem "suavemente" per tal de que no ens passara com l'any passat que al km 50 a Les Chapieux ja anavem carregadets de quadriceps. Arrivant a Saint Gervais, uns problemes amb el frontal de Francis fan que ens separem una mica i després de esperar-lo una mica ens tornem a juntar ... Amb la foscor havia orientat el frontal cap a amunt i no es veia massa be. Portava la llum iluminat cap a la copa dels arbres, com si anara a "muixonar". A l'avituallament ens espera la familia, que si no fora per elles no podriem fer estes "barbaritats"
Camí de Les Chapieux
Al avituallament de Saint Gervais Francis ja em va comentar que anavem una mica ràpids i que si em trovava be que tirara jo per davant. Ell ja notava molèsties a la esquena i no volia forçar tant. Jo com que em notava be vaig tirar cap a Les Contamines al ritme que portavem fins ara. Anavem guanyant kilometres i les sensacions eren cada cop millors. Passant Les Contamines venia el tram que més esperava ... Notre Dame de la Gorge i refugi de Nant Bornand: uns indrets meravellosos i amb un ambient increible per a ser de matinada, encara que enguany degut al mal temps no hi havia l'ambient de la edició del 2008. Des d'aquí una pujada eterna ens deixaria al Col de Bonhome i després d'una baixadeta suau i una altra pujada al Col de la Croix de Bonhome on la boira no ens deixava veure a més de 3 metres.
La baixada a Les Chapieux la vaig fer enguany a un ritme molt més sosegat que l'any anterior i em va permetre arribar a l'avituallament molt més sencer que en la darrera edició. En aquest avituallament tocava fer la primera menjada forta de la cursa: Sopa calenteta, fuet, formatge, més formatge, xocolate i un cafenet.
Cap a Courmayeur que fa falta gent
A la sortida de Les Chapieux em vaig juntar amb Emili Santiago amb qui vam compartir un cap de setmana magnific a la Porta del Cel i amb qui compartiria recorregut fins a la baixada cap a Lac Combal. La pujada al Col de la Seigne la fem els 2 avançant a un fum de gent i comentant el que vam viure en La Porta del Cel. Estavem els 2 motivats i anavem amb ganes. Als darrers 200 o 300 metres de desnivell ens va tornar a rebre la boira i ens va complicar l'inici de la baixada. L'any passat arribava aquí claretjant i enguany encara era nit fosca quant vaig passar pel coll. Al principi de la baixada la gent estava una mica liada amb la boira i deambulaven d'una banda a l'altra cercant el camí. Jo, no se si perque estava més inspirat o perque anava més concentrat vaig anar tirant bastant decidit i vaig anar ràpidament perdent metres de alçada fins a veure la vall on es trova el Lac Combal.
En arribar al avituallament em va tocar abrigar-me ben abrigat. Començava a clarejar i la humitat que hi havia et feia tremolar de fred. Calia no entretindre's molt i anar el més ràpid possible cap al "carasolet" de la Arete de Mont Favre. En aquest tram, la gent ja comença a separar-se uns de altres i els moment de solitut son més habituals que fins a Les Chapieux. L'espectacle es soberbi ... Tota la cara Italiana del MontBlanc enfront de nosaltres.
Des de l'Arete de Mont Favre fins a Courmayeur ... Una baixada llarguissima i empinada "com ella a soles" ... A les 8 en punt arribava al poble de Courmayeur 2 hores i mitja abans que en la darrera edició. Allí estaven la familia que s'havien pegat una matinada impresionant per a venir a veure'm. Mil gràcies.
Cap a Grand Col Ferret passant per Arnuva
De Courmayeur vaig sortir camí del Refugi Bertone després de 25 minuts parat a l'avituallament. En aquesta pujada em vaig juntar amb uns canaris que portaven un bon ritmet i amb els que em vaig anar trobant fins La Fouly.
La calor començava a apretar i entre avituallament i avituallament pràcticament em bevia 1 litre d'aigua. En passar pel refugi Bonatti, com que em trovava be no vaig parar ni a fer trago d'aigua; d'aquí a Arnuva quedava ben poc i no valia la pena parar "per parar". En el següent avituallament tocava alimentar-se ben alimentat que la següent pujada al Col Ferret és de les que fan pupa.
L'any passat passavem per aquí a les 3 de migdia i enguany estic passant molt abans i més sencer. Bona senyal. La pujada al Col Ferret se'm va fer interminable ... Semblava que anava "pajara", però encara i això vaig passat a bastantscorredors. La gent que baixava del coll de fer fotos no parava d'animar i de mica en mica em vaig anar recuperant i per a acabar la pujada bastant be i sense ganes de parar a dalt.
Cap a La Fouly (i cap a casa)
(Aquesta baixada resumeix com cap la meva participació en aquesta cursa)
La vaig començar cantant ... I com fins ara en aquesta cursa amb la moral pels nuvols de veure'm be a estes alçades i amb el tute que portavem ... Vaig fer la baixada trotant i caminant als plans i pujadetes .....................
I de repent ... punxada a l'exterior del genoll que a cada passa s'anava agreujant ... en només 2 kilometres anava coixejant i amb llàgrimes de impotència per no poder fer res més. A La Fouly quant una dona em va dir "Courage et merci pour l'espectacle" em vaig derrumbar i vaig esclafir a plorar per la sensació de que allò se m'havia escapat del meu abast.
Vaig arribar a l'avituallament i després de que la meva dona em suplicara que anara al metge li vaig fer cas.
Em van envenar el genoll i em van dir que continuara, però quant anava cap a Praz de Fort unes punxades intenses em van fer veure que no podia continuar.
Fins aquí la meva aventura al UTMB 2009.
Gràcies a tots pel suport i sobretot a Pris i a Vera que sempre estan ahí.
Antecedents
Allà a principis del 2007 em vaig apuntar a un sorteig que "sin comerlo ni beberlo" em va fer embolicar-me en aquesta cursa que va centrar quasi be tota la preparació de la temporada del 2008. El resultat va ser inmillorable. Vaig aconseguir ser Finisher en la primera edició i vaig tornar a casa amb ganes de més.
I al 2009 ¿que?
Motius per tornar me'n sobraven després de la meva primera participació. No volia perdre'm a l'any següent l'ambient dels dies previs a la cursa; volia tornar a soltar unes llagrimes al moment de la sortida amb "Conquest of Paradise"; volia tornar a sentir el calor i l'admiració de la gent que t'anima durant tot el recorregut; volia tornar a veure l'espectacle de la vessant italiana del Montblanc a la sortida del sol; volia tornar a patir en la interminable pujada al Grand Col Ferret i volia tornar a sofrir una segona nit per a finalment creuar de nou la meta a Chamonix.
La cursa
En aquesta edició em vaig agafar la cursa amb el clar objectiu de intentar fer el millor temps de que fora capaç, però com es sol dir en estes curses, sempre amb un plan B per si les coses es posaven fotudes. Més endavant veurem com de vegades aquestos plans serveixen de ben poc ...
La sortida
Enguany la experiència de ser la segona participació em va permetre gaudir més serenament el moment de la sortida, no era un manoll de nervis com l'any anterior, i vaig poder experimentar el que es sent enmig de Chamonix l'ultim divendres de Agost a les 18:30 quant sona "a tota castanya" el conquest of Paradise de Vangelis ... i et solten pel mig d'un poble on no cap ni una agulla a fer un tomb de un fum de kilometres pel Montblanc.
Fins Saint Gervais
El primer tram fins Les Houches, entre la emoció de la sortida i que haviem sortit bastant més avançats que l'any anterior el vam fer "amb un coet al cul" ... quasi be 30 minuts menys que l'any anterior!!! Una mica massa ràpid per a el que queda per davant.
A la pujada al primer coll les coses ja es van anar posant "al seu lloc" cadascú ja agafava el ritme que més li convenia i nosaltres encara que anavem accelerats, ja ens anavem trovant una mica més còmodes.
A dalt del tot començava a fer fosc, però encara teniem quasi be mitja hora de llum natural per a poder-la aprofitar. La baixada la fem "suavemente" per tal de que no ens passara com l'any passat que al km 50 a Les Chapieux ja anavem carregadets de quadriceps. Arrivant a Saint Gervais, uns problemes amb el frontal de Francis fan que ens separem una mica i després de esperar-lo una mica ens tornem a juntar ... Amb la foscor havia orientat el frontal cap a amunt i no es veia massa be. Portava la llum iluminat cap a la copa dels arbres, com si anara a "muixonar". A l'avituallament ens espera la familia, que si no fora per elles no podriem fer estes "barbaritats"
Camí de Les Chapieux
Al avituallament de Saint Gervais Francis ja em va comentar que anavem una mica ràpids i que si em trovava be que tirara jo per davant. Ell ja notava molèsties a la esquena i no volia forçar tant. Jo com que em notava be vaig tirar cap a Les Contamines al ritme que portavem fins ara. Anavem guanyant kilometres i les sensacions eren cada cop millors. Passant Les Contamines venia el tram que més esperava ... Notre Dame de la Gorge i refugi de Nant Bornand: uns indrets meravellosos i amb un ambient increible per a ser de matinada, encara que enguany degut al mal temps no hi havia l'ambient de la edició del 2008. Des d'aquí una pujada eterna ens deixaria al Col de Bonhome i després d'una baixadeta suau i una altra pujada al Col de la Croix de Bonhome on la boira no ens deixava veure a més de 3 metres.
La baixada a Les Chapieux la vaig fer enguany a un ritme molt més sosegat que l'any anterior i em va permetre arribar a l'avituallament molt més sencer que en la darrera edició. En aquest avituallament tocava fer la primera menjada forta de la cursa: Sopa calenteta, fuet, formatge, més formatge, xocolate i un cafenet.
Cap a Courmayeur que fa falta gent
A la sortida de Les Chapieux em vaig juntar amb Emili Santiago amb qui vam compartir un cap de setmana magnific a la Porta del Cel i amb qui compartiria recorregut fins a la baixada cap a Lac Combal. La pujada al Col de la Seigne la fem els 2 avançant a un fum de gent i comentant el que vam viure en La Porta del Cel. Estavem els 2 motivats i anavem amb ganes. Als darrers 200 o 300 metres de desnivell ens va tornar a rebre la boira i ens va complicar l'inici de la baixada. L'any passat arribava aquí claretjant i enguany encara era nit fosca quant vaig passar pel coll. Al principi de la baixada la gent estava una mica liada amb la boira i deambulaven d'una banda a l'altra cercant el camí. Jo, no se si perque estava més inspirat o perque anava més concentrat vaig anar tirant bastant decidit i vaig anar ràpidament perdent metres de alçada fins a veure la vall on es trova el Lac Combal.
En arribar al avituallament em va tocar abrigar-me ben abrigat. Començava a clarejar i la humitat que hi havia et feia tremolar de fred. Calia no entretindre's molt i anar el més ràpid possible cap al "carasolet" de la Arete de Mont Favre. En aquest tram, la gent ja comença a separar-se uns de altres i els moment de solitut son més habituals que fins a Les Chapieux. L'espectacle es soberbi ... Tota la cara Italiana del MontBlanc enfront de nosaltres.
Des de l'Arete de Mont Favre fins a Courmayeur ... Una baixada llarguissima i empinada "com ella a soles" ... A les 8 en punt arribava al poble de Courmayeur 2 hores i mitja abans que en la darrera edició. Allí estaven la familia que s'havien pegat una matinada impresionant per a venir a veure'm. Mil gràcies.
Cap a Grand Col Ferret passant per Arnuva
De Courmayeur vaig sortir camí del Refugi Bertone després de 25 minuts parat a l'avituallament. En aquesta pujada em vaig juntar amb uns canaris que portaven un bon ritmet i amb els que em vaig anar trobant fins La Fouly.
La calor començava a apretar i entre avituallament i avituallament pràcticament em bevia 1 litre d'aigua. En passar pel refugi Bonatti, com que em trovava be no vaig parar ni a fer trago d'aigua; d'aquí a Arnuva quedava ben poc i no valia la pena parar "per parar". En el següent avituallament tocava alimentar-se ben alimentat que la següent pujada al Col Ferret és de les que fan pupa.
L'any passat passavem per aquí a les 3 de migdia i enguany estic passant molt abans i més sencer. Bona senyal. La pujada al Col Ferret se'm va fer interminable ... Semblava que anava "pajara", però encara i això vaig passat a bastantscorredors. La gent que baixava del coll de fer fotos no parava d'animar i de mica en mica em vaig anar recuperant i per a acabar la pujada bastant be i sense ganes de parar a dalt.
Cap a La Fouly (i cap a casa)
(Aquesta baixada resumeix com cap la meva participació en aquesta cursa)
La vaig començar cantant ... I com fins ara en aquesta cursa amb la moral pels nuvols de veure'm be a estes alçades i amb el tute que portavem ... Vaig fer la baixada trotant i caminant als plans i pujadetes .....................
I de repent ... punxada a l'exterior del genoll que a cada passa s'anava agreujant ... en només 2 kilometres anava coixejant i amb llàgrimes de impotència per no poder fer res més. A La Fouly quant una dona em va dir "Courage et merci pour l'espectacle" em vaig derrumbar i vaig esclafir a plorar per la sensació de que allò se m'havia escapat del meu abast.
Vaig arribar a l'avituallament i després de que la meva dona em suplicara que anara al metge li vaig fer cas.
Em van envenar el genoll i em van dir que continuara, però quant anava cap a Praz de Fort unes punxades intenses em van fer veure que no podia continuar.
Fins aquí la meva aventura al UTMB 2009.
Gràcies a tots pel suport i sobretot a Pris i a Vera que sempre estan ahí.
divendres, 4 de setembre del 2009
UTMB 2009 (S'ha quedat en l'intent)
Com una imatge val més que 1000 paraules, aquesta cursa es resumeix així:
En breu la crònica, que tinc molt que contar.
Ara em limitaré a agrair a tots el suport i el seguiment i especialment a les meves xiques Pris i Vera per ser com sou i per donar-me suport i acompanyar-me en tot el que he fet fins ara.
GRÀCIES
En breu la crònica, que tinc molt que contar.Ara em limitaré a agrair a tots el suport i el seguiment i especialment a les meves xiques Pris i Vera per ser com sou i per donar-me suport i acompanyar-me en tot el que he fet fins ara.
GRÀCIES
Subscriure's a:
Missatges (Atom)