dissabte, 13 de setembre de 2008

Hiru Haundiak 2006

Allà per l'any 2006 4 casporros del C. M. La Pedrera ens vam decidir a anar cap a la Hiru Haundiak, cursa bianual, que ja no es celebra fins al 2010, qui sap si repetirem a la propera edició?


Les fotos les podeu veure a: Fotos

Aquí va la crònica que vaig fer després de la participació al 2006:

Un bon dia, a algú se li va ocórrer comentar que per Euskadi, feien una marxeta de uns 100 kilometres i moooooolt de desnivell (5000 metres de desnivell positiu i 5000 de desnivell negatiu). I ja es sap que passa quant arriba a orelles de casporros una proposta d'este estil ... Que es fan casporrades !!!

Be, doncs finalment entre "que si si" y "que si no" ens vam anar punxant els uns als altres i finalment després de fer Penyagolosa vam decidir que "per que no?" ... Total només son 35 kilometres més que la MiM. No sabiem ben be on ens clavavem.

El divendres 9 de Juny a les 10 del matí vam eixir des de Borriol camí de Vitoria per tractar de superar el repte de la Hiru Haundiak quatre membres del Club: Lluis, Gustavo, Andrés i Sergio. Després de 6 hores i mitja de camí vam arribar a Vitoria quant encara faltaven 3 hores per començar a repartir dorsals i pràcticament 7 hores pel començament de la prova. I que fan quatre "motxuelos" 7 hores abans de començar la prova en Vitoria ? Doncs ens les vam tenir que enginyar per poder passar les hores de la forma més amena possible, que si volteta pel centre, que si descansar en els banquets de enfront de Mendizorroza, que si veure una partideta de Cesta Punta ... Tot valia per passar l’estona.



Després de hores de no tenir res que fer i un cop sopats i amb l'equipatge col•locat, ens van "carregar" en autobusos i com be va dir un de nosaltres ens van dur "cap a la gola del llop"... innocents de nosaltres, encara no sabiem ben be on ens estavem clavant. A poc a poc els autobusos van anar fent camí fins Zalduondo i un cop allí, ja només quedava que donaren la sortida i em sembla que a estes hores encara no ens feiem la idea de que ens esperava ... però a mida que va anar passant la nit ens varem anar donant compte.

A les 12 en punt de la nit vam sortir des de Zalduondo amb tota la marabunta de gent que participava en la prova i en apenes 10 minuts estavem quasi be al capdavant de la cursa ... comentant que per que nassos quasi tots els participants anaven caminant. Ens resultava curiós veure que tothom caminava "a tota llet" ... i ben poca gent corria. En arribar a la primera pujada dura de la jornada (el Aizkorri) la gent que anava darrere caminant van continuar caminant, pero al mateix ritme que ho feien per pla i ens van passar pràctiacment per damunt. Quina manera de pujar tenen esta gent "Pugen com jabalins".

En arribar al cim de l'Aizkorri, ens vam endur una de les emocions més fortes de la jornada ... Estava ple de gent animant ... a la 1:30 de la matinada !!!! Quina afició a la muntanya tenen esta gent ... Un cop passat el cim del primer "gran" del dia, l'espectacle era impresionant ... Avant i enrere tot el que es veia era una "processó" de llumenetes dels frontals recorrent les diferents muntanyes ... De no ser que estavem en plena cursa, feia ganes de quedar-se assegut damunt d'una pedra contemplant el pas de la gent per la cresta de l'Aizkorri.

A mida que anava passant la nit el fred s'anava fent més intens i el terreny passava de ser senda tècnica de muntanya a pistes i sendes amb uns tobogans esgotadors que et duien a recorrer els 84 molins de energia eòlica de la Serra d'Elgea. Al principi feia gràcia anar contant els molins, però a mida que s'anaven passant s'anava fent més pesat, semblava que mai s'havien de acabar i després de 6 hores de foscor vam arribar al primer avituallament oficial a Ventafria … Hi havia que alimentar-se be que la “llonganissa era llarga”.

La segona etapa de la cursa, entre que ja pràcticament la començaves de dia i la espectacularitat del paisatge, es feia molt més amena, a pesar de les pujades salvatges al Orixol i el Anboto. Aquesta etapa, quasi be com en el cas de la primera, ens va costar a la vora de les 6 hores i l’arribada des del santuari de Urkiola fins a Otxandio semblava que no acabava mai … En les baixades a estes alçades de la cursa ens deixavem caure trotant, ja no per forces, si no per que es feren més curtes. Un cop arribats a Otxandio, vam tenir el primer desencís de la jornada … Allí teníem a Lluis que s’havia ressentit del genoll i li va ser impossible continuar amb la cursa. Una excusa per tornar-hi d’aquí a 2 anys ?? Qui sap …

Ben alimentats i sense pensar massa el que estavem fent vam sortir des de Otxandio Andres, Gustavo i el que us escriu per tal de complir la darrera part del recorregut ... 6 horetes de res … amb la pujada a Atxuri i Gorbea pel mig. Només començar, comentavem que és com qui arriba a Xodos i ha d’arribar a Penyagolosa, “no s’ho pot deixar”, amb la petita diferència que des de Xodos a Sant Joan hi ha poc més de hora i mitja corrent i en aquesta ocasió ens quedaven 6 hores de caminada-trotada. Al poc de sortir de Otxandio, Gustavo s’ho va pensar millor i va dir que no estava mentalitzat per patir 6 hores més i que plegava la paradeta. Vam estar una bona estona mirant de convencer-lo, però en aquestos casos, cadascú sap millor que ningú fins on està disposat a arribar.

Finalment vam continuar 2 dels 4 membres del club fins a la meta. Van ser 6 hores de repetir-nos una i altra vegada que no tornariem a fer alguna cosa semblant i de dir que estos “bascos estan com a cabres”. I un cop en meta, se’ns va passar tot ... Els comentaris ja no eren els mateixos, començavem a assaborir tot el cúmul de sensacions que haviem experimentat durant el llarg cap de setmana. Tal vegada a la Hiru Haundiak no tornem, o tal vegada si, però lo que és segur és que continuarem fent coses semblant mentre el cos ens ho permeta. “Carros de Foc”? “Cavalls del Vent”? “Travessera de los Picos de Europa”? “Los 101 de Ronda”? “L’Ultra Trail del MontBlanc”? En estos moments diria que cap d’elles, però qui sap d’aquí un any .....