Les fotos de la travessa es poden veure a: FOTOS
Cavalls del Vent (Estiu del 2007)
Nota: Els parcials que ací s’esmenten inclouen els temps de “esbarjo” del refugi de sortida del tram.
Escollir la Travessa ...
Com cada any, després de la temporada de curses de muntanya del calendari provincial, era el moment de fer alguna "burrada" de les nostres per rematar la temporada … Este any li tocava el torn a alguna de les classiques travesses en modalitat (Skyrunner, NonStop, sub 24h, amb un coet al cul, o com se li vulga dir …). Després de comentar la possibilitat amb gent del Club i amb amics i coneguts del mon de les curses de muntanya, uns per d'altres, només ens vam animar a fer aquesta travessa 2 "casporros": Octavi Bernad i un servidor.
La travessa escollida va ser la "Cavalls del Vent", que d'una banda és la més llarga de les 3 classiques del Pirineu-Prepirineu, però d'altra banda és la menys tècnica i teòricament la millor senyalitzada. Aquesta travessa uneix 8 refugis de l'entorn del Cadí Moixeró passant per alguns dels cims d'aquesta serralada i superant durant 97 llargs kilometres un total d'aproximadament 10.000 metres de desnivell acumulat. Tot açò unit a el desconeiximent per la nostra part del recorregut i a que part d'aquest el fariem de nit, feia que el repte que anavem a emprendre ens tinguera quant menys preocupats, i més quant tota la gent amb la que parlavem sobre el tema ens aconsellaven fer-la primer en modalitat "oberta" en 3 o 4 dies per tal de reconeixer els possibles llocs conflictius, els punts d'aigua, les pujades i baixades tècniques i tenir una bona referència pel que fa als parcials entre refugis. Si be és probablement el millor consell que se li pot donar a qualsevol esportista que vulga fer una travessa d'aquestes caracteristiques, nosaltres com a bons "casporros", no vam fer cas d'aquestos consells i allà que ens vam llançar amb les sabatilles i els "Camels" plens d'aigua i barretes energètiques …
Abans de sortir cap a Saldes ...
Els dies abans de sortir cap al Prepirineu català per fer la Cavalls, calia que anarem concretant algunes cosetes que ens podien ser d'utilitat abans d’afrontar la travessa. Una d'elles era fer-se amb un mapeta del recorregut i amb parcials de gent coneguda per tal de veure com ens podrien anar els diferents trams; d'aquesta manera podriem decidir el refugi des d'on iniciar l'aventura, el sentit en el que fer la travessa i l'hora de sortida des del primer refugi. Va ser un company del Club (Andrés) que ja havia fet la travessa en modalitat 36h (que si fa o no fa … ve a ser la de 24 h pero en una "sonaeta" per enmig) qui ens va deixar el mapa i qui ens va facilitar uns parcials entre refugis, que junt amb els d'uns amics madrilenys del "Club Tierra Tragamé" ens van servir de gran ajuda a l'hora d'anar complint etapes.
Un cop mirats els mapes i els horaris vam decidir que sortiriem de Gresolet i fariem la travessa en sentit contrari a les agulles del Rellotge, però encara no teniem del tot clara l'hora de sortida des de Gresolet. Més endavant ho decidiriem …
Ara calia reservar, abans de que s'acabaren les places i sent "prudents" vam reservar tant la nit de sortida com la nit de finalització de la travessa al refugi de Gresolet confiant en que si la primera nit no la feiem per sortir abans de ser l'hora de dormir ens tornarien el preu de la reserva d'aquesta nit... I en aquest punt vam errar, com que teniem la reserva ja no ens tornaven els diners.
Arribem a Gresolet i...
Després de 4 hores i mitja de cotxe (gran part d'elles per autopista i en la boca seca de tant de xarrar) arribem al Xalet-Refugi del Gresolet, als peus del Santuari amb el mateix nom i que per cert de tant obsesionats que estavem amb la travessa ni vam pensar de visitar. Eren aproximadament les 19:30 i la gent ja estava practicament amanida per a sopar. Mentre Suso, el guarda del refugi del Gresolet, rebia un reconfortant massatge per part d’una amiga del refugi, el nuvi d’aquesta va ser l’encarregat de portar-nos la “borsa del corredor” que ens identificava com a participants de l’aventura. En aquesta borsa teniem a banda de les ja habituals barretes de menjar energetic, una barreta de cacau per als llavis, una tovala de microfibra “d’aquestes modernes”, una samarreta tècnica conmemorativa de l’event, uns papers amb les instruccions de la travessa i els nostres “inseparables” mapes i targes de pas pels refugis.
Mentre esperavem a que Suso acabara de rebre el massatge, vam anar regirant les boses, provant-nos la camiseta i fent unes classes pràctiques de plegat de “samarretes” a l’estil xinés. Al cap de l’estona ens va atendre Suso i li vam comentar la possibilitat de sortir cap a les 23:00 o les 00:00 per tal d’aprofitar la lluna que tindriem fins les 2 i pico de la matinada, i si hi havia cap problema encara que tinguerem la nit reservada. Ell, molt amablement, això si, ens va dir que cap problema que podiem eixir quant nosaltres vulguerem... “al dia següent ens la cobraria igual i solucionat”. Com que ja ho teniem mig decidit i hi havia un grup de catalans que també portaven la mateixa idea, vam sortir del refugi després de sopar amb tranquilitat.
Gresolet – Sant Jordi
Eren les 23:19 quant vam sortir del refugi amb una lluna quasi be plena. Ens haviem juntat per començar la travessa nosaltres 2 (Octavi i Sergio) amb un grupet de “Fondistes de Penedés” (Jordi, Joan, Alvaro i Marta). La sortida del refugi ja va marcar com aniria trascorrent la travessa; era una pujada suau i per pista a l’inici i per una senda de moderada inclinació a partir d’una estona. Ja en aquesta senda, Jordi i Joan van imposar un “ritmet” que encara que a estes alçades de jornada ens resultava bastant comode, no ho era del tot tenint en compte que per davant hi havia una bona tirada i posiblement un dia de calor. Després d’aproximadament 350 metres de desnivell ens trovavem al coll de la Bauma, on hi havia 2 possibilitats segos el mapa, be continuar per una senda a l’esquerra de la pista fins arribar-hi al coll de la Bena, o be arribar al coll de la Bena per una pista comoda sense cap perdua. Finalment i després de debatir-ho vam optar per l’opció de la pista que ens permetria trotar una estoneta sense desgastar massa forces.
Un cop arribats al coll de la Bena vam trovar a la nostra esquerra la senda que haviem deixat i que deviem d’agafar ara per a baixar per una fageda, que amb llum del dia ha de ser impresionant, fins a Cal Cerdanyola, punt més baix de la travessa i des del qual ens desviariem a l’esquerra per enfilar el Torrent del Forat i el Torrent de Pendis, passant amb la foscor de la nit, una llastima no haver-ho passat durant el dia, pel Bullidor de la Llet i els Empedrats i arribant-hi després de més de 600 metres de desnivell positiu fins al refugi de Sant Jordi, que sería el primer punt de control de la nostra travessa i que l’haviem competat amb un parcial de 2h i 52 min.
Sant Jordi – Rebost
Haviem arribat al Sant Jordi: Octavi i el que escriu junt amb Joan i Jordi; en aquesta darrera pujada haviem deixat enrere a Marta i Alvaro que havien decidit agafar un ritme més comode en previsió de la “llonganissa que ens esperava”. Era moment d’aportar algunes calories al cos que prou falta ens farien durant tota la jornada, vam assaborir una pastilla de xocolata amb ametles i un bon trago d’aigua fresca.
Però no podiem entretindre’ns massa que la gelor de la nit ens estava deixant “titos”; al poc de sortir el camí anava baixant fins a les restes de les masades de l’Escriu i vam poder veure per l’altra banda del torrent com anaven aproximant-se fins al refugi Marta i Alvaro. Unes darreres paraules d’anim cap a d’ells i en un tres i no res ja estavem abaix; ara tocava la pujada fins al coll de l’Escriu on Joan i Jordi van imposar la seva forma física i es van distanciar de nosaltres. Les cametes que feien i les marques que tenien en marató ens indicaven que o be nosaltres anavem massa ràpids o ells massa lents.
Des del Coll de l’Escriu una baixada llarga per pista ens permetia anar trotant tot perdent desnivell fins arribar-hi a les rodalies de Greixer on les llums del poble semblava que ens absorvien cap a la comoditat de la civilització i que per poc ens fan passar-nos de l’encreuament a la dreta que ens faria arribar a Cal Tigent, per on passariem en poca estona per sota de la carretera del Coll de Pal i de la del Tunel del Cadí.
Era aquí on començava la pujada més llarga de la jornada que ens conduiria fins a la Tossa, on es trova el Niu d’Aguila, després d’unes quantes hores i esforços. Aquesta pujada, ens va costar una mica trovar-la degut a la gran quantitat d’herva que hi havia i a la foscor de la nit.
Els primers 800 metres de fort desnivell ens conduirien “amb una passa darrera de l’altra” fins al refugi del Rebost, on a pesar de la geloreta de la matinada vam arribar ameradets per l’esforç que suposava tota la pujada i sense una gota d’aigua; remarcar en aquest punt l’impotància d’abastir-se d’aigua en qualsevol punt on es tinga posssibilitat. Haviem emprat en este segon tram entre refugis un parcial de 2h 41 min.
Rebost – Niu d’Aguila
Mentre estavem al refugi de Rebost sellant les targes, omplint els camelbags i fent el corresponent mosset de barreta energètica/sobret de glucosa van apareixer 2 llums frontals que ens van sorprendre ... Serien Marta i Alvaro que havien augmentat el ritme en aquest segon parcial? Doncs no, eren Joan i Jordi que encara que anaven a un bon ritme, no havien trovat el camí correcte de pujada fins al refugi de Rebost; quant ells arribaven nosaltres que sortiem i no els podiem esperar que ja estavem amb la pell de gallina de la rasca que fotia.
En principi ja ens haviem berenat més de la meitad de la pujada fins al Niu d’Aguila i els ànims cada cop els teniem més alts, anavem baixant o igualant els parcials que teniem com a referència i en el darrer de tots fins i tot amb una perdua del camí inclosa, i les forces encara estaven bastant senceres. Però al poc de sortir del refugi ens vam despistar mentre anavem xarrant i ens vam endinsar en un pinar que no tocava. Van ser uns minuts d’anar i tornar fins al final trovar el camí correcte que ens duria a un prat a l’alçada del Pla Bagà. Un cop en aquest prat, ja semblava bastant senzill seguir les marques, que en aquest punt eren estaques de fusta pintades a la part alta de color taronja, però fàcil el que es diu fàcil no era ... Les anavem deixant a l’esquerra per la comoditat del prat i quant ens vam adonar ja feia estona que no en veiem i estavem a la pista de baix del Roc Negre on ens va tocar treure el mapa per veure on estavem realment. Mirant el mapa van apareixer per l’esquerra de la pista Jordi i Joan que també s’havien despistat i estaven pujant pista amunt; els vam esperar i ens van comentar que no havien vist cap senda que es desviara de la pista i que la pista anava de baixada fins quasi be el refugi de Rebost. Per tant la llogica deia que si per allí no hi havia cap sender havia de estar tirant per la pista a la dreta.
Vam cometre l’error de no parar i consultar be el mapa, on estava ben clar per on haviem de tirar, però en estos moments d’indecisió és complicat serenar els ànims i mirar be les coses. Després de perdre uns 150 metres de desnivell, vam arribar a la carretera del Coll de Pal a l’alçada del Xalet Refugi del mateix nom ... Alarma!, en el mapa en cap moment hi havia senyalat que passarem per cap carretera ni per aquest refugi. Que calia fer? Doncs el que sempre s’ha de fer en aquestos cassos, tornada enrera fins a la darrera marca trovada.
Després d’uns 30 minuts de “despiste” tornavem a estar al mateix lloc, amb una mica menys de forces, però en el camí correcte. Només ens quedaven 500 metres de desnivell d’ascens fins a la Tossa, passant pel Cap del Serrat Gran i pel Puig de Comabella. Al cap de 2h i 36 min. arribavem al refugi del Niu d’Aguila. (Els 2 despistes que haviem tingut en poc de troç ens havien desfondat una mica i estavem ara una mica groguis).
Niu d’Aguila – Serrat de les Esposes
En aquest refugi vam desitjar sort a Joan i Jordi que ja tirarien endavant i no tornariem a veure fins al final de la travessa.Després d’uns moments de descans i de la obligatoria alimentació, era el moment de sortir camí del Serrat de les Esposes, però on estava el camí de sortida des del refugi? No era questió d’anar cercant el camí a una banda i l’altra, que els cossos ja no estaven per a moltes homenies; així que vam decidir preguntar al refugi en quina direcció teniem que sortir per a dirigir-nos a la següent etapa.
Els primers metres de baixada eren molt pronunciats i calia fer-los lleugerets, que la gelor de l’alçada junt amb el matí ens estaven deixant carpits. En poca estona vam anar perdent metres de desnivell i prácticament per dalt de tota la carena ens vam anar dirigint cap a les Penyes Altes. En aquest punt anavem comentant que haviem llegit que hi havia gent que pràcticament baixaven al recte des de prop de la Tossa en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, estalviant part del recorregut i per tant un temps d’or. Nosaltres no ho fariem, pero si que evitariem passar pel cim de les Penyes Altes dirigint-nos cap a la part dreta i passant pel Collet Marginós; en principi voliem fer tot el recorregut per on estava senyalitzat, pero els metres de desnivell que ens estalviariem aquí “per els que vam fer EXTRA en el despiste que vam tenir prop del Roc Negre”. Un cop passades les Penyes Altes, i el Collet Raset, vam emprendre un vertiginós descens en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, on per arribar-hi encara ens quedaria una darrera “rampeta” d’uns 100 metres de desnivell. En aquest tram haviem emprat un parcial de 3h i 6 min., que a d’estes alçades de la travessa consideravem que no estava gens malament.
Serrat de les Esposes – Cortals d’Ingla
Teniem ja més de la meitad del recorregut superat i ara tocava prendre’s un bon cafetó que ens reanimara un poc després de tant esforços. “Vols dir que només un café? No ens farem també un bocata i una llauna de refresc?” Dit i fet, allà que vam “mamprendre” un bocata de “troç i mig de llom” que ens va arribar als garrons. Quina meravella, després de tanta canya al cos, el bocata ens estava sabent a glòria; ja només faltava una becadeta abans de tornar a sortir. Però no podia ser, si voliem arribar a hora de sopar al Gresolet, no ens podiem encantar gaire i al cap de l’estona ja estavem en marxa en direcció als Cortals d’Ingla.
El bocata que ens acabavem de menjar ens havia carregat les piles als 2 d’una manera increible i vam pujar per la Serra de Sarset com si pla fora. Anavem ara xarrant de l’esforç que suposa alguns esports i lo poc gratificats que estan en referència a l’esport rei del nostre païs. I xarra que te xarraràs amunt que anavem sense mirar res; i tant va ser així que en un moment ens vam desviar a esquerres en un lloc que no deviem i que ens hagués portat a fer una volta sobre nosaltres mateix fins a tornar al Serrat de les Esposes. Van ser uns 10 minuts de despiste que es van solventar en un tres i no res tornant sobre les nostres pases. Total, haviem de completar els 100 km. i hi havia que anar afegint-ne algún d’extra als 97 que en te la travessa. En passar per la Font Freda, ja estavem segurs de que anavem pel bon camí i en poca estona estariem al refugi dels Cortals d’Ingla; concretament el parcial d’aquest tram va ser de 1h 42 min.
Cortals d’Ingla – Prat d’Aguiló
Al refugi dels Cortals vam arribar amb les energies i els ànims carregades com mai, semblava mentida que portarem unes 13 hores de travessa. La parada en aquest refugi va ser ben breu: sellar la tarja de pas i preguntar si el que ens quedava era molt dur. La resposta va ser ben clara:
- Guarda del refugi: “ Va, açò ja ho teniu, si d’aquí a Gresolet ja és quasi tot costa avall”
- Nosaltres: “Però no queden 2 pujadetes d’uns 600 metres de desnivell”
- Guarda del refugi: “ Però son molt entretingudetes”
Doncs au, no ens podem esperar més, i allà que vam començar la primera pujada entretingudeta (En ocasions calculem que fins a un 30º d’entreteniment ...) que ens duria a la Serra de la Moixa i el Serrat de la Muga. Per tal de fer aquesta pujada més relaxada, vam fer una paradeta a meitad recorregut per ingerir alguna de les barretes que ja teiem “aburrides”, pero que tant de be ens feien. Eren ja aproximadament les 14:00 i la calor i el cansament ja començaven a apretar.
Un cop a dalt d’aquesta pujada, només ens quedava la baixada fins a ben prop del Prat d’Aguiló per encarar la darrera rampa fins al refugi. Aquest tram de la travessa, amb les parets del Comabona a l’esquerra i l’ambient muntanyenc ens va resultar ben espectacular, a pesar del dolor de cames que ja portavem acumulat i les ganes de prendre algo fresquet al refugi. Feia 3h i 10 min. que haviem sortit del Cortals quant vam entrar a segellar la tarja al Prat d’Aguiló
Prat d’Aguiló – Lluís Estasen
Ara tocava una Coca-Cola ben fresqueta per tal de animar-nos a superar la darrera gran dificultat que ens quedava per superar la travessa “El Pas dels Gossolans”. Eren les 15:30 i segons els parcials que teniem arribavem al refugi de Gresolet a hora per a sopar, però si ens encantavem un poc, igual ens deixaven baix taula. Així que ... Cames que açò quant abans ho acabem abans ens farem la cervesseta fresqueta.
Les forces ja no ens acompanyaven gaire, a Octavi més que a mi i era ell qui anava tota la estona tirant del carro, jo prou feia que el seguia com millor podia, semblava com si anara amb “andador”; però una passa darrera de l’altra en poc menys d’una hora estavem a dalt del pas de Gosolans. S’havien acabat els desnivells positius.
Ara quedava un llarguissim flanqueig que ens duria ara trotant ara caminant a assomar-nos al Prat Llong i el Prat Socarrat que hauriem de anar travessant fins arribar a enllaçar a l’alçada del Collell amb la pista que ens duria prácticament als peus del Lluís Estasen. Com que en aquesta baixada cada cop trotavem més estona, ens vam anar animant i vam anar apretant la màquina per mirar de baixar de 20 hores i cada cop corriem més estona i més ràpid. Havien passat 2h i 53 min des del Prat d’Aguiló quant entravem al Lluis Estasen (mitja hora per baix de les millors previsions que teniem).
Lluís Estasen – Gresolet
Signem ràpid i preguntem “quant costa de baixar-hi al Gresolet des d’aquí?” Ens diuen que la gent baixa entre 1h i quart i 1h i mitja, pero que corrent podem baixar a lo millor en 50 minuts. Tenim 58 min per poder baixar de les 20h ... A correr s’ha dit ... Agafem el camí de baixada cap al Gresolet com si d’una cursa de 20 km de muntanya es tractara ... Tot lo que donen les cames i més. És una baixada molt empinada amb arrels, però que es pot correr molt be; al cap de l’estona Octavi es va distanciant i li dic que faja el favor de no esperar-me. Ja no hi ha cap perdua i ell pot anar mes ràpid; ell que pot que baixe de les 20 hores.
A partir d’aquest punt cadascú dels dos va tirar cap a meta al ritme que podia i finalment “Oh sorpresa”, jo que vaig més cremat que la “pipa d’un indi” he baixat des del Lluis Estasen a Gresolet en 42 minuts. Hem baixat tots 2 de les 20 hores !!!! I pensar que als Cortals no ens veiem ni baixant de les 21 !!!
Ens donem la mà en arribar i objectiu cumplit: 19h 35 min. Octavi i 19h 42 min Sergio. I el més important de tot, cap molèstia muscular i amb ganes de tornar a emprendre un repte d’aquestes característiques. Serà que la muntanya enganxa? Quin serà el proper repte? Carros de Foc, La Porta del Cel, La TransGrancanaria, L’ultra-trail du montBlanc?
Nota: Els parcials que ací s’esmenten inclouen els temps de “esbarjo” del refugi de sortida del tram.
Escollir la Travessa ...
Com cada any, després de la temporada de curses de muntanya del calendari provincial, era el moment de fer alguna "burrada" de les nostres per rematar la temporada … Este any li tocava el torn a alguna de les classiques travesses en modalitat (Skyrunner, NonStop, sub 24h, amb un coet al cul, o com se li vulga dir …). Després de comentar la possibilitat amb gent del Club i amb amics i coneguts del mon de les curses de muntanya, uns per d'altres, només ens vam animar a fer aquesta travessa 2 "casporros": Octavi Bernad i un servidor.
La travessa escollida va ser la "Cavalls del Vent", que d'una banda és la més llarga de les 3 classiques del Pirineu-Prepirineu, però d'altra banda és la menys tècnica i teòricament la millor senyalitzada. Aquesta travessa uneix 8 refugis de l'entorn del Cadí Moixeró passant per alguns dels cims d'aquesta serralada i superant durant 97 llargs kilometres un total d'aproximadament 10.000 metres de desnivell acumulat. Tot açò unit a el desconeiximent per la nostra part del recorregut i a que part d'aquest el fariem de nit, feia que el repte que anavem a emprendre ens tinguera quant menys preocupats, i més quant tota la gent amb la que parlavem sobre el tema ens aconsellaven fer-la primer en modalitat "oberta" en 3 o 4 dies per tal de reconeixer els possibles llocs conflictius, els punts d'aigua, les pujades i baixades tècniques i tenir una bona referència pel que fa als parcials entre refugis. Si be és probablement el millor consell que se li pot donar a qualsevol esportista que vulga fer una travessa d'aquestes caracteristiques, nosaltres com a bons "casporros", no vam fer cas d'aquestos consells i allà que ens vam llançar amb les sabatilles i els "Camels" plens d'aigua i barretes energètiques …
Abans de sortir cap a Saldes ...
Els dies abans de sortir cap al Prepirineu català per fer la Cavalls, calia que anarem concretant algunes cosetes que ens podien ser d'utilitat abans d’afrontar la travessa. Una d'elles era fer-se amb un mapeta del recorregut i amb parcials de gent coneguda per tal de veure com ens podrien anar els diferents trams; d'aquesta manera podriem decidir el refugi des d'on iniciar l'aventura, el sentit en el que fer la travessa i l'hora de sortida des del primer refugi. Va ser un company del Club (Andrés) que ja havia fet la travessa en modalitat 36h (que si fa o no fa … ve a ser la de 24 h pero en una "sonaeta" per enmig) qui ens va deixar el mapa i qui ens va facilitar uns parcials entre refugis, que junt amb els d'uns amics madrilenys del "Club Tierra Tragamé" ens van servir de gran ajuda a l'hora d'anar complint etapes.
Un cop mirats els mapes i els horaris vam decidir que sortiriem de Gresolet i fariem la travessa en sentit contrari a les agulles del Rellotge, però encara no teniem del tot clara l'hora de sortida des de Gresolet. Més endavant ho decidiriem …
Ara calia reservar, abans de que s'acabaren les places i sent "prudents" vam reservar tant la nit de sortida com la nit de finalització de la travessa al refugi de Gresolet confiant en que si la primera nit no la feiem per sortir abans de ser l'hora de dormir ens tornarien el preu de la reserva d'aquesta nit... I en aquest punt vam errar, com que teniem la reserva ja no ens tornaven els diners.
Arribem a Gresolet i...
Després de 4 hores i mitja de cotxe (gran part d'elles per autopista i en la boca seca de tant de xarrar) arribem al Xalet-Refugi del Gresolet, als peus del Santuari amb el mateix nom i que per cert de tant obsesionats que estavem amb la travessa ni vam pensar de visitar. Eren aproximadament les 19:30 i la gent ja estava practicament amanida per a sopar. Mentre Suso, el guarda del refugi del Gresolet, rebia un reconfortant massatge per part d’una amiga del refugi, el nuvi d’aquesta va ser l’encarregat de portar-nos la “borsa del corredor” que ens identificava com a participants de l’aventura. En aquesta borsa teniem a banda de les ja habituals barretes de menjar energetic, una barreta de cacau per als llavis, una tovala de microfibra “d’aquestes modernes”, una samarreta tècnica conmemorativa de l’event, uns papers amb les instruccions de la travessa i els nostres “inseparables” mapes i targes de pas pels refugis.
Mentre esperavem a que Suso acabara de rebre el massatge, vam anar regirant les boses, provant-nos la camiseta i fent unes classes pràctiques de plegat de “samarretes” a l’estil xinés. Al cap de l’estona ens va atendre Suso i li vam comentar la possibilitat de sortir cap a les 23:00 o les 00:00 per tal d’aprofitar la lluna que tindriem fins les 2 i pico de la matinada, i si hi havia cap problema encara que tinguerem la nit reservada. Ell, molt amablement, això si, ens va dir que cap problema que podiem eixir quant nosaltres vulguerem... “al dia següent ens la cobraria igual i solucionat”. Com que ja ho teniem mig decidit i hi havia un grup de catalans que també portaven la mateixa idea, vam sortir del refugi després de sopar amb tranquilitat.
Gresolet – Sant Jordi
Eren les 23:19 quant vam sortir del refugi amb una lluna quasi be plena. Ens haviem juntat per començar la travessa nosaltres 2 (Octavi i Sergio) amb un grupet de “Fondistes de Penedés” (Jordi, Joan, Alvaro i Marta). La sortida del refugi ja va marcar com aniria trascorrent la travessa; era una pujada suau i per pista a l’inici i per una senda de moderada inclinació a partir d’una estona. Ja en aquesta senda, Jordi i Joan van imposar un “ritmet” que encara que a estes alçades de jornada ens resultava bastant comode, no ho era del tot tenint en compte que per davant hi havia una bona tirada i posiblement un dia de calor. Després d’aproximadament 350 metres de desnivell ens trovavem al coll de la Bauma, on hi havia 2 possibilitats segos el mapa, be continuar per una senda a l’esquerra de la pista fins arribar-hi al coll de la Bena, o be arribar al coll de la Bena per una pista comoda sense cap perdua. Finalment i després de debatir-ho vam optar per l’opció de la pista que ens permetria trotar una estoneta sense desgastar massa forces.
Un cop arribats al coll de la Bena vam trovar a la nostra esquerra la senda que haviem deixat i que deviem d’agafar ara per a baixar per una fageda, que amb llum del dia ha de ser impresionant, fins a Cal Cerdanyola, punt més baix de la travessa i des del qual ens desviariem a l’esquerra per enfilar el Torrent del Forat i el Torrent de Pendis, passant amb la foscor de la nit, una llastima no haver-ho passat durant el dia, pel Bullidor de la Llet i els Empedrats i arribant-hi després de més de 600 metres de desnivell positiu fins al refugi de Sant Jordi, que sería el primer punt de control de la nostra travessa i que l’haviem competat amb un parcial de 2h i 52 min.
Sant Jordi – Rebost
Haviem arribat al Sant Jordi: Octavi i el que escriu junt amb Joan i Jordi; en aquesta darrera pujada haviem deixat enrere a Marta i Alvaro que havien decidit agafar un ritme més comode en previsió de la “llonganissa que ens esperava”. Era moment d’aportar algunes calories al cos que prou falta ens farien durant tota la jornada, vam assaborir una pastilla de xocolata amb ametles i un bon trago d’aigua fresca.
Però no podiem entretindre’ns massa que la gelor de la nit ens estava deixant “titos”; al poc de sortir el camí anava baixant fins a les restes de les masades de l’Escriu i vam poder veure per l’altra banda del torrent com anaven aproximant-se fins al refugi Marta i Alvaro. Unes darreres paraules d’anim cap a d’ells i en un tres i no res ja estavem abaix; ara tocava la pujada fins al coll de l’Escriu on Joan i Jordi van imposar la seva forma física i es van distanciar de nosaltres. Les cametes que feien i les marques que tenien en marató ens indicaven que o be nosaltres anavem massa ràpids o ells massa lents.
Des del Coll de l’Escriu una baixada llarga per pista ens permetia anar trotant tot perdent desnivell fins arribar-hi a les rodalies de Greixer on les llums del poble semblava que ens absorvien cap a la comoditat de la civilització i que per poc ens fan passar-nos de l’encreuament a la dreta que ens faria arribar a Cal Tigent, per on passariem en poca estona per sota de la carretera del Coll de Pal i de la del Tunel del Cadí.
Era aquí on començava la pujada més llarga de la jornada que ens conduiria fins a la Tossa, on es trova el Niu d’Aguila, després d’unes quantes hores i esforços. Aquesta pujada, ens va costar una mica trovar-la degut a la gran quantitat d’herva que hi havia i a la foscor de la nit.
Els primers 800 metres de fort desnivell ens conduirien “amb una passa darrera de l’altra” fins al refugi del Rebost, on a pesar de la geloreta de la matinada vam arribar ameradets per l’esforç que suposava tota la pujada i sense una gota d’aigua; remarcar en aquest punt l’impotància d’abastir-se d’aigua en qualsevol punt on es tinga posssibilitat. Haviem emprat en este segon tram entre refugis un parcial de 2h 41 min.
Rebost – Niu d’Aguila
Mentre estavem al refugi de Rebost sellant les targes, omplint els camelbags i fent el corresponent mosset de barreta energètica/sobret de glucosa van apareixer 2 llums frontals que ens van sorprendre ... Serien Marta i Alvaro que havien augmentat el ritme en aquest segon parcial? Doncs no, eren Joan i Jordi que encara que anaven a un bon ritme, no havien trovat el camí correcte de pujada fins al refugi de Rebost; quant ells arribaven nosaltres que sortiem i no els podiem esperar que ja estavem amb la pell de gallina de la rasca que fotia.
En principi ja ens haviem berenat més de la meitad de la pujada fins al Niu d’Aguila i els ànims cada cop els teniem més alts, anavem baixant o igualant els parcials que teniem com a referència i en el darrer de tots fins i tot amb una perdua del camí inclosa, i les forces encara estaven bastant senceres. Però al poc de sortir del refugi ens vam despistar mentre anavem xarrant i ens vam endinsar en un pinar que no tocava. Van ser uns minuts d’anar i tornar fins al final trovar el camí correcte que ens duria a un prat a l’alçada del Pla Bagà. Un cop en aquest prat, ja semblava bastant senzill seguir les marques, que en aquest punt eren estaques de fusta pintades a la part alta de color taronja, però fàcil el que es diu fàcil no era ... Les anavem deixant a l’esquerra per la comoditat del prat i quant ens vam adonar ja feia estona que no en veiem i estavem a la pista de baix del Roc Negre on ens va tocar treure el mapa per veure on estavem realment. Mirant el mapa van apareixer per l’esquerra de la pista Jordi i Joan que també s’havien despistat i estaven pujant pista amunt; els vam esperar i ens van comentar que no havien vist cap senda que es desviara de la pista i que la pista anava de baixada fins quasi be el refugi de Rebost. Per tant la llogica deia que si per allí no hi havia cap sender havia de estar tirant per la pista a la dreta.
Vam cometre l’error de no parar i consultar be el mapa, on estava ben clar per on haviem de tirar, però en estos moments d’indecisió és complicat serenar els ànims i mirar be les coses. Després de perdre uns 150 metres de desnivell, vam arribar a la carretera del Coll de Pal a l’alçada del Xalet Refugi del mateix nom ... Alarma!, en el mapa en cap moment hi havia senyalat que passarem per cap carretera ni per aquest refugi. Que calia fer? Doncs el que sempre s’ha de fer en aquestos cassos, tornada enrera fins a la darrera marca trovada.
Després d’uns 30 minuts de “despiste” tornavem a estar al mateix lloc, amb una mica menys de forces, però en el camí correcte. Només ens quedaven 500 metres de desnivell d’ascens fins a la Tossa, passant pel Cap del Serrat Gran i pel Puig de Comabella. Al cap de 2h i 36 min. arribavem al refugi del Niu d’Aguila. (Els 2 despistes que haviem tingut en poc de troç ens havien desfondat una mica i estavem ara una mica groguis).
Niu d’Aguila – Serrat de les Esposes
En aquest refugi vam desitjar sort a Joan i Jordi que ja tirarien endavant i no tornariem a veure fins al final de la travessa.Després d’uns moments de descans i de la obligatoria alimentació, era el moment de sortir camí del Serrat de les Esposes, però on estava el camí de sortida des del refugi? No era questió d’anar cercant el camí a una banda i l’altra, que els cossos ja no estaven per a moltes homenies; així que vam decidir preguntar al refugi en quina direcció teniem que sortir per a dirigir-nos a la següent etapa.
Els primers metres de baixada eren molt pronunciats i calia fer-los lleugerets, que la gelor de l’alçada junt amb el matí ens estaven deixant carpits. En poca estona vam anar perdent metres de desnivell i prácticament per dalt de tota la carena ens vam anar dirigint cap a les Penyes Altes. En aquest punt anavem comentant que haviem llegit que hi havia gent que pràcticament baixaven al recte des de prop de la Tossa en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, estalviant part del recorregut i per tant un temps d’or. Nosaltres no ho fariem, pero si que evitariem passar pel cim de les Penyes Altes dirigint-nos cap a la part dreta i passant pel Collet Marginós; en principi voliem fer tot el recorregut per on estava senyalitzat, pero els metres de desnivell que ens estalviariem aquí “per els que vam fer EXTRA en el despiste que vam tenir prop del Roc Negre”. Un cop passades les Penyes Altes, i el Collet Raset, vam emprendre un vertiginós descens en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, on per arribar-hi encara ens quedaria una darrera “rampeta” d’uns 100 metres de desnivell. En aquest tram haviem emprat un parcial de 3h i 6 min., que a d’estes alçades de la travessa consideravem que no estava gens malament.
Serrat de les Esposes – Cortals d’Ingla
Teniem ja més de la meitad del recorregut superat i ara tocava prendre’s un bon cafetó que ens reanimara un poc després de tant esforços. “Vols dir que només un café? No ens farem també un bocata i una llauna de refresc?” Dit i fet, allà que vam “mamprendre” un bocata de “troç i mig de llom” que ens va arribar als garrons. Quina meravella, després de tanta canya al cos, el bocata ens estava sabent a glòria; ja només faltava una becadeta abans de tornar a sortir. Però no podia ser, si voliem arribar a hora de sopar al Gresolet, no ens podiem encantar gaire i al cap de l’estona ja estavem en marxa en direcció als Cortals d’Ingla.
El bocata que ens acabavem de menjar ens havia carregat les piles als 2 d’una manera increible i vam pujar per la Serra de Sarset com si pla fora. Anavem ara xarrant de l’esforç que suposa alguns esports i lo poc gratificats que estan en referència a l’esport rei del nostre païs. I xarra que te xarraràs amunt que anavem sense mirar res; i tant va ser així que en un moment ens vam desviar a esquerres en un lloc que no deviem i que ens hagués portat a fer una volta sobre nosaltres mateix fins a tornar al Serrat de les Esposes. Van ser uns 10 minuts de despiste que es van solventar en un tres i no res tornant sobre les nostres pases. Total, haviem de completar els 100 km. i hi havia que anar afegint-ne algún d’extra als 97 que en te la travessa. En passar per la Font Freda, ja estavem segurs de que anavem pel bon camí i en poca estona estariem al refugi dels Cortals d’Ingla; concretament el parcial d’aquest tram va ser de 1h 42 min.
Cortals d’Ingla – Prat d’Aguiló
Al refugi dels Cortals vam arribar amb les energies i els ànims carregades com mai, semblava mentida que portarem unes 13 hores de travessa. La parada en aquest refugi va ser ben breu: sellar la tarja de pas i preguntar si el que ens quedava era molt dur. La resposta va ser ben clara:
- Guarda del refugi: “ Va, açò ja ho teniu, si d’aquí a Gresolet ja és quasi tot costa avall”
- Nosaltres: “Però no queden 2 pujadetes d’uns 600 metres de desnivell”
- Guarda del refugi: “ Però son molt entretingudetes”
Doncs au, no ens podem esperar més, i allà que vam començar la primera pujada entretingudeta (En ocasions calculem que fins a un 30º d’entreteniment ...) que ens duria a la Serra de la Moixa i el Serrat de la Muga. Per tal de fer aquesta pujada més relaxada, vam fer una paradeta a meitad recorregut per ingerir alguna de les barretes que ja teiem “aburrides”, pero que tant de be ens feien. Eren ja aproximadament les 14:00 i la calor i el cansament ja començaven a apretar.
Un cop a dalt d’aquesta pujada, només ens quedava la baixada fins a ben prop del Prat d’Aguiló per encarar la darrera rampa fins al refugi. Aquest tram de la travessa, amb les parets del Comabona a l’esquerra i l’ambient muntanyenc ens va resultar ben espectacular, a pesar del dolor de cames que ja portavem acumulat i les ganes de prendre algo fresquet al refugi. Feia 3h i 10 min. que haviem sortit del Cortals quant vam entrar a segellar la tarja al Prat d’Aguiló
Prat d’Aguiló – Lluís Estasen
Ara tocava una Coca-Cola ben fresqueta per tal de animar-nos a superar la darrera gran dificultat que ens quedava per superar la travessa “El Pas dels Gossolans”. Eren les 15:30 i segons els parcials que teniem arribavem al refugi de Gresolet a hora per a sopar, però si ens encantavem un poc, igual ens deixaven baix taula. Així que ... Cames que açò quant abans ho acabem abans ens farem la cervesseta fresqueta.
Les forces ja no ens acompanyaven gaire, a Octavi més que a mi i era ell qui anava tota la estona tirant del carro, jo prou feia que el seguia com millor podia, semblava com si anara amb “andador”; però una passa darrera de l’altra en poc menys d’una hora estavem a dalt del pas de Gosolans. S’havien acabat els desnivells positius.
Ara quedava un llarguissim flanqueig que ens duria ara trotant ara caminant a assomar-nos al Prat Llong i el Prat Socarrat que hauriem de anar travessant fins arribar a enllaçar a l’alçada del Collell amb la pista que ens duria prácticament als peus del Lluís Estasen. Com que en aquesta baixada cada cop trotavem més estona, ens vam anar animant i vam anar apretant la màquina per mirar de baixar de 20 hores i cada cop corriem més estona i més ràpid. Havien passat 2h i 53 min des del Prat d’Aguiló quant entravem al Lluis Estasen (mitja hora per baix de les millors previsions que teniem).
Lluís Estasen – Gresolet
Signem ràpid i preguntem “quant costa de baixar-hi al Gresolet des d’aquí?” Ens diuen que la gent baixa entre 1h i quart i 1h i mitja, pero que corrent podem baixar a lo millor en 50 minuts. Tenim 58 min per poder baixar de les 20h ... A correr s’ha dit ... Agafem el camí de baixada cap al Gresolet com si d’una cursa de 20 km de muntanya es tractara ... Tot lo que donen les cames i més. És una baixada molt empinada amb arrels, però que es pot correr molt be; al cap de l’estona Octavi es va distanciant i li dic que faja el favor de no esperar-me. Ja no hi ha cap perdua i ell pot anar mes ràpid; ell que pot que baixe de les 20 hores.
A partir d’aquest punt cadascú dels dos va tirar cap a meta al ritme que podia i finalment “Oh sorpresa”, jo que vaig més cremat que la “pipa d’un indi” he baixat des del Lluis Estasen a Gresolet en 42 minuts. Hem baixat tots 2 de les 20 hores !!!! I pensar que als Cortals no ens veiem ni baixant de les 21 !!!
Ens donem la mà en arribar i objectiu cumplit: 19h 35 min. Octavi i 19h 42 min Sergio. I el més important de tot, cap molèstia muscular i amb ganes de tornar a emprendre un repte d’aquestes característiques. Serà que la muntanya enganxa? Quin serà el proper repte? Carros de Foc, La Porta del Cel, La TransGrancanaria, L’ultra-trail du montBlanc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada