DUR, i molt exigent, tant en l'aspecte físic com en el psicològic, així es com es podria resumir aquest Ultratrail.
Des que es va anunciar aquesta cursa amb les xifres que oferia, vaig pensar que era una bojeria apuntar-se, i més pensant en el que m'espera a finals de agost. Des d'inici vaig dir que no m'apuntava, però com que 2 companys de club van decidir anar a provar sort i jo no soc dels que m'agrade que m'ho conten vaig donar el pas de "enmerdar-me hasta els genolls".
Un desastre anunciat
En una cursa d'aquestes característiques, és tant important la forma física amb la que s'arriba com la mentalització. Diria que un 40% del mèrit de l'èxit és arribar be de forma i un 60% arribar mentalitzat i convençut de les possibilitats d'un mateix.
En el meu cas des del moment en que em vaig apuntar pensava que no era precisament la cursa més adequada per a preparar el UTMB i que si en qualsevol moment anava patint m'ho deixava, i clar, en una cursa d'aquestes moments de patir en tens algún que altre. I en un d'ells vaig decidir abandonar.
La cursa
El divendres després de un soparet dels que fan història en una peça de carn de cavall per barba i una mica d'arros bollit, fem cami de la sortida Jordi, Raul i "el menda lerenda", acompanyats de Ester, Clara, Pris i Vera. Gràcies a elles, que son les verdaderes sufridores de totes estes pel·licules que ens montem.
A les 23:35 estavem ja a la sortida amb tot llest per a començar a disfrutar de aquest Ultra. Fotos de rigor, ens desitgem sort i cadascú a buscar la seva posició dintre de la cursa. Raul i Jordi, com que son "galgos" van anar a buscar les primeres files de la sortida i jo com que soc més "podenco" vaig sortir des de una mica més endarrere, junt amb uns amics de Castelló, Guillermo i Paco, els madrilenys Charo i Caño i un grupet de runners catalans capitanetjats per Jaume Teres.
Des de la sortida fins a Llorts ens esperava una baixada al principi suau i després una miqueta més dreta que amb uns 7 km ens feia baixar uns 600 metres de desnivell. Cadascú anavem posant-nos en el nostre lloc i jo vaig acabar fent-la pràcticment sancera amb Caño i Charo.
Un cop en Llorts teniem per davant una pujada de 1200 metres de desnivell en 5 km fins al Pic del Clot del Cavall. Una pujada de les que fan "pupa". En arribar a la part alta ens va rebre un ventet gelat acompanyat de les primeres gotes de la jornada, gotes que protagonitzarien gran part de la història de aquest ultra. Des d'aquí dalt ens esperava un baixada pronunciada i banyada fins a prácticament els peus del refugi Joan Canut on ens espera la primera sorpresa de la jornada. En el meu cas arribe al refugi a les 4:10 i ens comuniquen que es neutralitza la cursa degut a les tronades fins nou avis. Estem a més de 2000 metres de alçada, plou i fa un ventet que ens deixa a tots gelats de fred. 45 minutss després anuncien que es continua amb la cursa però sense fer cim al Comapedrosa. El fred provoca que molts participants decideixin abandonar la cursa en aquest punt. Jo tiro amunt buscant a Jaume Teres, però no el veig enlloc. Continuo la pujada a bona marxa fins prácticament coronar la collada dels Malshiverns. Una mica abans de coronar i escoltant una gaita que des del coll tocava "Bravehearth" em vaig despistar i en una relliscada vaig posar la cama esquerra entre 2 pedres i em vaig endur un cop a la tibia que em va deixar una "preciosa" marca i una estona assegut fins poder tornar a apoyar el peu a terra. Finalment tal com puc corone la collada i "renque renque" vaig fent la baixada fins al refugi de Comapedrosa on ens espera el primer avituallament "contundent" de la jornada.
No se si per haver fet massa fort la pujada o si per refredar-me en els moments que vaig estar parat pel cop a la tibia, no acabava d'agafar ritme ni en la baixada ni després de passar l'avituallament en la pujada a la Portella de Sanfons, pero un cop coronada la portella semblava que la maquinaria tornava a funcionar i en la baixada fins les pistes de Arinsal vaig recuperar les bones sensacions per a baixar al Coll de la Botella. Avituallament líquid i cap a amunt per unes pistes de esquí duríssimes fins al Pic del Cubil. A dalt del tot em diuen que ara tenim una baixada llarguissima i a mi no m'acabava de quadrar, em semblava que quedava una pujada al Bony de la Pica abans, però resulta que havien anviat el recorregut i ens feien baixar fins Sispony i Anyós en lloc de cap a La Margineda.
Els 1500 metres de desnivell fins al fons de la vall ens deixen a tots amb els quadriceps "a punt de caramelo" i més amb els darrers kilometres asfaltats. A mida que anavem baixant m'anava creixent i cada cop creia més amb les meves possibilitats, fins que en arribar al fons de la vall vaig veure que estavem ¡Davant de l'Hotel! i ens quedaven 10 o 15 km per arribar fins a La Margineda al principi per carretera, després per vora el riu per una passarela i finalment per un canal de reg per dalt de Andorra La Vella. A mida que passaven aquestos kilometres, m'anava desmoralitzant pensant en el que ens esperava fins a l'avituallament i en els 65 km! que quedaven des de allí fins a meta.
No em sentia capaç de completar-los amb la "sopa" que portavem damunt i més després de que Pris em telefonara dient-me que tant Jordi com Raul havien abandonat i estaven ja camí de l'hotel. Després d'açò i de pensar en 17 o 18 hores més de esforç, no em sentia capaç de continuar.
En arribar a l'avituallament Pris no va parar de animar-me de que continuara, no feia més que dir-me que portava bona cara i que tirara endavant, que em veia molt be, però jo no tenia ja el cap en la cursa i portava des de feia mitja hora decidit que m'ho anava a deixar. Després de entregat el xip em vaig enterar que "només" qudaven uns 35 km, però jo ja havia desenxufat i no estava en condicions per a continuar.
UNA I NO MÁS. A partir d'ara si alguna cosa he aprés es a no abandonar "només" per no tenir ganes. Dol molt deixar una cursa sense cap motiu.
Al 2010 intentaré saldar el meu deute amb aquesta cursa.
MIL gràcies a tots i sobretot a Pris pels ànims que em va donar en tot moment. Com sempre tenia rao i hagues tingut que continuar.
dimecres, 8 de juliol del 2009
dimecres, 24 de juny del 2009
Quebrantahuesos “en familia”
Fa uns anys un amic em va comentar que havia estat participant en la “Quebrantahuesos”, una prova ciclista en la que per aquelles époques ja juntava a més de 5000 bicicletes per a fer un únic recorregut. Havia de ser tot un espectàcle veure sortir tot eixe pilot de bicicletes des de Sabiñánigo camí de Jaca, i vaig pensar que algún any m’agradaria formar part d’aquella prova.
Enguany, el meu germà Pablo i els meus cosins Miguel Angel i Fran s’havien animat a apuntar-se, així que quina millor ocasió que aquesta per a disfrutar de la cursa. Van arribar els dies de les inscripcions i ens vam aconseguir apuntar tots excepte el meu cosí Fran, que l’havia d’apuntar un amic però que finalment no ho va aconseguir. Una llástima, perque en el moment de inscriu-re’ns nosaltres haguerem pogut reservar-li plaça sense problemes.
A mida que s’anava aproximant la data de la prova calia anar fent rodades més i més llargues, i jo que igual li “pegue” a la bicicleta com al correr, se’m feia complicat acumular kilometres de cara a la QH, només agafava la bicicleta els caps de setmana i entre setmana només podia correr, fins que la jornada reduida em va permetre rodar una mica més les darreres setmanes i agafar-li el puntillo a la bicicleta. En total calcule que des de principis d’any hauré fet uns 2000 km amb la bici ... Incloent unes 4 o 5 “tirades” de entre 140 i 180 km
El viatge a Sabiñánigo
Com que som uns tios “deixadots” ... Vam tardar al menys un més des de que ens vam apuntar a la QH i que vam agafar lloc per a dormir ... i clar, contant que hi ha 10300 participants, no vam trovar res a menys de 45 minuts en cotxe de Sabiñánigo, i encara menos mal que vam trovar lloc a Sarvisé perque la zona es posa de gom a gom eixos dies.
El dia abans de la cursa haviem de sortir direcció Sabiñánigo per a replegar els dorsals i des d’allí acodir a Sarvise a replegar les claus de la casa, sopar i gitar-nos a descansar ... Tota una feinada si ho haviem de fer tot en una vesprada, així que Pablo i Miguel Angel van optar per agafar-se el divendres lliure i replegar el dorsal dels tres. MIL GRÀCIES, perquè sino no se com ens haguerem apanyat. Nosaltres, Olga, Pris, Vera i un servidor vam fer el viatge directes cap a Sarvisé i en menos de 5h 30min estavem ja “al puesto”. Menos mal, perque el dissabte ens esperava una bona matinada.
Sortida de la cursa
Eren les 5 de la matinada quant ens van sonar els despertadors, a les 7:30 començava la prova i encara haviem de desdejunar, carregar les 3 bicis al Focus de Miguel Angel, pujar els 3 “samarros” i moure cap a Sabiñánigo, que el teniem a 45 minuts ... Encara i alçar-nos en 2 hores i mitja de temps i no encantar-nos gens, vam arribar a la sortida “al final de la cua” a les 7:15, una mica massa justs. De cara a altres anys igual es millor opció sortir de una mica més endavant, no per ser uns “agonies” i mirar de millorar el temps, sino per el tema de les “montoneres” que es formen els primers kilometres.
Des del moment en que van tirar el coet donant la sortida i fins que nosaltres vam passar per baix de l’arc de sortida van poder passar ben be 20 o 25 minuts. La sortida des de Sabiñánigo fins a agafar la carretera de Jaca la vam passar progressant per les vores dels grups fins agafar un grupet que portara un ritme que ens agradara, realment no acabariem de trobar grup fins ben entrada la pujada al Somport; estos primers kilometres son de posar-se cadascú al seu puesto i en els pilots hi ha moviments que en ocasions provoquen caigudes, que en la majoria dels casos solen ser nombroses; a nosaltres una de tantes va estar a punt de tocar-nos “de ple”, pero ens vam sortir per una vora.
Somport
Un cop passat Villanua comencen les primeres rampes del Somport, son suavetes al principi però a mida que passen els kilometres es van endurint amb trams que arriben fins i tot al 10%. Este port es questió d’anar passant-lo reservant el màxim possible. Son 19 kilometres i si ens “enfosquim” molt, ens pot suposar un desgast que podriem pagar en la kilometrada que queda per davant.
Anem progressant i en la estació de esquí de Candanchú trovem el primer avituallament de la cursa i el primer i únic “despiste”. Miguel Angel ens comenta que para a agafar algo de menjar i nosaltres li contestem que també pararem a fer un gotet d’isotònica, però sembla que ell no ens compren i carrega el menjar i surt escopetetjat del control. Hi havia tal quantitat de gent que ni ens vam adonar i es va donar la ciscumstància de que ell pensava que nosaltres anavem per davant i nosaltres pensavem que trigava molt en sortir de l’avituallament. Al final vam decidir sortir cap a amunt i a vore si ens agafava o l’agafavem. Amb tot aquest “guirigay” vam estar prop de 10 minuts parats i fins a pràcticament baix del port no ens vam tornar a juntar.
La baixada del Somport va ser terrorífica, més de 25 kilometres de baixada amb una boira espesa que et deixava caladet i amb una temperatura que no arribava als 10 graus ¡i nosaltres amb mániga curta i pantaló curt i a 40 i 50 per hora! ... Resultat: Una tiritona que no ens vam poder treure del damunt fins pràcticament el començament del Marie Blanque.
Marie Blanque
Un cop arribats al pla i fins la entrada al poble de Escot tocava agafar un bon grup per a evitar el desgast innecessari en el pla que hi havia entre els ports. Vam agafar un grupet amb uns de Tenerife i altres ciclistes que entre tots vam anar progressant i deixant enrrere algus grupets. A un bon ritme ens vam plantar als peus del Marie Blanque, que ens rep a la entrada del poble de Escot amb un muret curt, però amb un 10% de pendent, un cop dintre del poble la cosa es suavitza i en els primers 4 kilometres es puja a bon ritmet amb el 39x21. La pujada es estreta i amb el asfalt algo trencat, però amb uns paisatges que fan que passin ràpid els kilometres. A 5 km del cim és on comença la part dura ... Ja no baixarem fins a dalt del 10% de pendent i en ocasions tenim rampes de fins a un 20%, posem el 39x27 i “piano piano” anem fent, potser una mica atrancats, però que li hem de fer ... No ens queda un desarroll més curt. És questió de que no es disparen massa les pulsacions, que encara ens queda molt per a meta. Tota la pujada és un rosari de ciclistes en el que cadascú va com pot ... alguns a bon ritme, altres més a poc a poc i d’altres no poden i posen peu a terra.
Camí del Portalet
Des de dalt del Marie Blanque, la baixada comença sense massa pendent fins l’avituallament on parem a menjar i ens fem uns bocates per a relaxar una mica i menjar algo que no siguen gels i barretes. A partir d’aquí una curta baixada ens deixa als plans de abans de Laruns on ens hem de pegar un parell de calentons bons per a agafar un grup que rodara “rapidet”. En arribar a Laruns, comencem les primeres rampes del Portalet progressant a un bon ritme i guanyant posicions, cosa que seria la tònica de tota la pujada. Son 29 km de port que finalment fem amb menys de 2 hores. L’espectacle un cop passada la presa es impresionant ... S’obre una vall inmensa amb una carretera serpentejant que el recorre per la part esquerra i a dalt del tot el pic del Midi d’Ossau. Els 3 ultims kilometres estan farcits de gent que ens porta en volandes amb els seus crits d’ànim fins a dalt de tot.
A Sabiñánigo
Un cop a dalt del portalet, el vent del nord fa que fem un descens vertiginós direcció a Formigal i Sallent de Gállego, arribem a baixar fins a quasi be 90 km/h , després ens hem enterat de alguns accidents greus en aquest tram ... No hi havia per a menys, la gent “volava” en aquest tram.
En pocs minuts ens vam plantar al desvio cap a Panticosa on comença una carretera estreta en no massa bon asfalt que ens durá directament als peus de la última “tachuela” de la jornada, la Hoz de Jaca; 2 kilometres de pujada a prácticament un 10% amb trams al 15% ... Una pujada que si arribes sencer es passa ràpid, però que si arribes una mica tocadet, pot fer molta “pupa”.
Després d’un got d’aigua oferit per uns aficionats i d’una curta baixada des de Hoz de Jaca fins a la presa de Bubal, només ens queda arribar a Sabiñánigo, prácticament tot amb terreny favorable. Enarribar a la carretera principal, ens haviem quedat “entre 2 aigües”, portavem un grup davant a uns 200 metres i darrere no veiem cap grup nombrós format, era més be un rosari de ciclistes. Finalment vam decidir tirar a veure si enganxavem al grup de davant .... Rodavem a 50 – 60 km/h i no hi havia forma de enganxar. Finalment Pablo ho va aconseguir “buidant-se en 500 metres”, però Miguel Angel i jo ho vam estar intentant uns kilometres i no hi havia forma de entrar ... Vam anar prácticament 10 o 15 kilometres amb les pulsacions per dalt de 170 i sense aconseguir enganxar.
Pablo en veure que no haviem enganxat ens va esperar a l’entrada de Sabiñánigo per a entrar els 3 junts. Finalment vam entrar els tres junts marcant un temps de 8h i 1 minut, no està gens malament tenint en compte que ja contavem que estariem per ahí, tenint en compte com vam arribar, allí ens esperaven Olga Pris i Vera, que pobretes feia ja més de una hora que esperaven ...MIL GRÀCIES per aguantar-nos i acompanyar-nos, l’any que ve esperem arribar abans i no fer-vos esperar tant ;-) pensem que no és descabellat pensar en fer menys de 7:45 (Medalla d’or) ... HO INTENTAREM
Enguany, el meu germà Pablo i els meus cosins Miguel Angel i Fran s’havien animat a apuntar-se, així que quina millor ocasió que aquesta per a disfrutar de la cursa. Van arribar els dies de les inscripcions i ens vam aconseguir apuntar tots excepte el meu cosí Fran, que l’havia d’apuntar un amic però que finalment no ho va aconseguir. Una llástima, perque en el moment de inscriu-re’ns nosaltres haguerem pogut reservar-li plaça sense problemes.
A mida que s’anava aproximant la data de la prova calia anar fent rodades més i més llargues, i jo que igual li “pegue” a la bicicleta com al correr, se’m feia complicat acumular kilometres de cara a la QH, només agafava la bicicleta els caps de setmana i entre setmana només podia correr, fins que la jornada reduida em va permetre rodar una mica més les darreres setmanes i agafar-li el puntillo a la bicicleta. En total calcule que des de principis d’any hauré fet uns 2000 km amb la bici ... Incloent unes 4 o 5 “tirades” de entre 140 i 180 km
El viatge a Sabiñánigo
Com que som uns tios “deixadots” ... Vam tardar al menys un més des de que ens vam apuntar a la QH i que vam agafar lloc per a dormir ... i clar, contant que hi ha 10300 participants, no vam trovar res a menys de 45 minuts en cotxe de Sabiñánigo, i encara menos mal que vam trovar lloc a Sarvisé perque la zona es posa de gom a gom eixos dies.
El dia abans de la cursa haviem de sortir direcció Sabiñánigo per a replegar els dorsals i des d’allí acodir a Sarvise a replegar les claus de la casa, sopar i gitar-nos a descansar ... Tota una feinada si ho haviem de fer tot en una vesprada, així que Pablo i Miguel Angel van optar per agafar-se el divendres lliure i replegar el dorsal dels tres. MIL GRÀCIES, perquè sino no se com ens haguerem apanyat. Nosaltres, Olga, Pris, Vera i un servidor vam fer el viatge directes cap a Sarvisé i en menos de 5h 30min estavem ja “al puesto”. Menos mal, perque el dissabte ens esperava una bona matinada.
Sortida de la cursa
Eren les 5 de la matinada quant ens van sonar els despertadors, a les 7:30 començava la prova i encara haviem de desdejunar, carregar les 3 bicis al Focus de Miguel Angel, pujar els 3 “samarros” i moure cap a Sabiñánigo, que el teniem a 45 minuts ... Encara i alçar-nos en 2 hores i mitja de temps i no encantar-nos gens, vam arribar a la sortida “al final de la cua” a les 7:15, una mica massa justs. De cara a altres anys igual es millor opció sortir de una mica més endavant, no per ser uns “agonies” i mirar de millorar el temps, sino per el tema de les “montoneres” que es formen els primers kilometres.
Des del moment en que van tirar el coet donant la sortida i fins que nosaltres vam passar per baix de l’arc de sortida van poder passar ben be 20 o 25 minuts. La sortida des de Sabiñánigo fins a agafar la carretera de Jaca la vam passar progressant per les vores dels grups fins agafar un grupet que portara un ritme que ens agradara, realment no acabariem de trobar grup fins ben entrada la pujada al Somport; estos primers kilometres son de posar-se cadascú al seu puesto i en els pilots hi ha moviments que en ocasions provoquen caigudes, que en la majoria dels casos solen ser nombroses; a nosaltres una de tantes va estar a punt de tocar-nos “de ple”, pero ens vam sortir per una vora.
Somport
Un cop passat Villanua comencen les primeres rampes del Somport, son suavetes al principi però a mida que passen els kilometres es van endurint amb trams que arriben fins i tot al 10%. Este port es questió d’anar passant-lo reservant el màxim possible. Son 19 kilometres i si ens “enfosquim” molt, ens pot suposar un desgast que podriem pagar en la kilometrada que queda per davant.
Anem progressant i en la estació de esquí de Candanchú trovem el primer avituallament de la cursa i el primer i únic “despiste”. Miguel Angel ens comenta que para a agafar algo de menjar i nosaltres li contestem que també pararem a fer un gotet d’isotònica, però sembla que ell no ens compren i carrega el menjar i surt escopetetjat del control. Hi havia tal quantitat de gent que ni ens vam adonar i es va donar la ciscumstància de que ell pensava que nosaltres anavem per davant i nosaltres pensavem que trigava molt en sortir de l’avituallament. Al final vam decidir sortir cap a amunt i a vore si ens agafava o l’agafavem. Amb tot aquest “guirigay” vam estar prop de 10 minuts parats i fins a pràcticament baix del port no ens vam tornar a juntar.
La baixada del Somport va ser terrorífica, més de 25 kilometres de baixada amb una boira espesa que et deixava caladet i amb una temperatura que no arribava als 10 graus ¡i nosaltres amb mániga curta i pantaló curt i a 40 i 50 per hora! ... Resultat: Una tiritona que no ens vam poder treure del damunt fins pràcticament el començament del Marie Blanque.
Marie Blanque
Un cop arribats al pla i fins la entrada al poble de Escot tocava agafar un bon grup per a evitar el desgast innecessari en el pla que hi havia entre els ports. Vam agafar un grupet amb uns de Tenerife i altres ciclistes que entre tots vam anar progressant i deixant enrrere algus grupets. A un bon ritme ens vam plantar als peus del Marie Blanque, que ens rep a la entrada del poble de Escot amb un muret curt, però amb un 10% de pendent, un cop dintre del poble la cosa es suavitza i en els primers 4 kilometres es puja a bon ritmet amb el 39x21. La pujada es estreta i amb el asfalt algo trencat, però amb uns paisatges que fan que passin ràpid els kilometres. A 5 km del cim és on comença la part dura ... Ja no baixarem fins a dalt del 10% de pendent i en ocasions tenim rampes de fins a un 20%, posem el 39x27 i “piano piano” anem fent, potser una mica atrancats, però que li hem de fer ... No ens queda un desarroll més curt. És questió de que no es disparen massa les pulsacions, que encara ens queda molt per a meta. Tota la pujada és un rosari de ciclistes en el que cadascú va com pot ... alguns a bon ritme, altres més a poc a poc i d’altres no poden i posen peu a terra.
Camí del Portalet
Des de dalt del Marie Blanque, la baixada comença sense massa pendent fins l’avituallament on parem a menjar i ens fem uns bocates per a relaxar una mica i menjar algo que no siguen gels i barretes. A partir d’aquí una curta baixada ens deixa als plans de abans de Laruns on ens hem de pegar un parell de calentons bons per a agafar un grup que rodara “rapidet”. En arribar a Laruns, comencem les primeres rampes del Portalet progressant a un bon ritme i guanyant posicions, cosa que seria la tònica de tota la pujada. Son 29 km de port que finalment fem amb menys de 2 hores. L’espectacle un cop passada la presa es impresionant ... S’obre una vall inmensa amb una carretera serpentejant que el recorre per la part esquerra i a dalt del tot el pic del Midi d’Ossau. Els 3 ultims kilometres estan farcits de gent que ens porta en volandes amb els seus crits d’ànim fins a dalt de tot.
A Sabiñánigo
Un cop a dalt del portalet, el vent del nord fa que fem un descens vertiginós direcció a Formigal i Sallent de Gállego, arribem a baixar fins a quasi be 90 km/h , després ens hem enterat de alguns accidents greus en aquest tram ... No hi havia per a menys, la gent “volava” en aquest tram.
En pocs minuts ens vam plantar al desvio cap a Panticosa on comença una carretera estreta en no massa bon asfalt que ens durá directament als peus de la última “tachuela” de la jornada, la Hoz de Jaca; 2 kilometres de pujada a prácticament un 10% amb trams al 15% ... Una pujada que si arribes sencer es passa ràpid, però que si arribes una mica tocadet, pot fer molta “pupa”.
Després d’un got d’aigua oferit per uns aficionats i d’una curta baixada des de Hoz de Jaca fins a la presa de Bubal, només ens queda arribar a Sabiñánigo, prácticament tot amb terreny favorable. Enarribar a la carretera principal, ens haviem quedat “entre 2 aigües”, portavem un grup davant a uns 200 metres i darrere no veiem cap grup nombrós format, era més be un rosari de ciclistes. Finalment vam decidir tirar a veure si enganxavem al grup de davant .... Rodavem a 50 – 60 km/h i no hi havia forma de enganxar. Finalment Pablo ho va aconseguir “buidant-se en 500 metres”, però Miguel Angel i jo ho vam estar intentant uns kilometres i no hi havia forma de entrar ... Vam anar prácticament 10 o 15 kilometres amb les pulsacions per dalt de 170 i sense aconseguir enganxar.
Pablo en veure que no haviem enganxat ens va esperar a l’entrada de Sabiñánigo per a entrar els 3 junts. Finalment vam entrar els tres junts marcant un temps de 8h i 1 minut, no està gens malament tenint en compte que ja contavem que estariem per ahí, tenint en compte com vam arribar, allí ens esperaven Olga Pris i Vera, que pobretes feia ja més de una hora que esperaven ...MIL GRÀCIES per aguantar-nos i acompanyar-nos, l’any que ve esperem arribar abans i no fer-vos esperar tant ;-) pensem que no és descabellat pensar en fer menys de 7:45 (Medalla d’or) ... HO INTENTAREM
dijous, 14 de maig del 2009
Ultra Trail del MontBlanc 2009
Tot en verd per al UTMB 2009
Ara només queda entrenar i no lesionar-nos d'ací a finals d'agost
| Paiement : | reçu |
| Certificat médical : | reçu |
| Justificatif(s) des courses de références : | résultats vérifiés |
Ara només queda entrenar i no lesionar-nos d'ací a finals d'agost
diumenge, 10 de maig del 2009
Marató i Mitja 2009
I ja son 6 les edicions que he fet esta prova corrent. Abans n'havia fer 5 més caminant ... Com passa el temps!!
La història d'esta edició la resumiria com la edició en la que tenia previst no pensar en el rellotge i sortir a disfrutar. Finalment ho he aconseguit. No agobiarme en cap moment de la cursa i disfrutar tant o més que el any que vaig fer la meva millor marca.
Ja abans de la cursa haviem comentat amb la resta del grup que sortim a entrenar pels matins que aquesta edició el que importava era acabar la cursa, no haviem de obsesionar-nos amb les marques com haviem fet estos anys enrera i vam decidir anar tots en grup "rollo autobus".
La història de l'autobús
Era dissabte a les 6 del matí i només tirar el coet ja es va vore que el autobús no portava el ritme que ens agradaria a tots i ja en la cantera anavem en 2 grupets ... Per una banda anavem Gustavo, Miguel Corredor, Cesar, Andres i jo una mica més endarrere venien Juli, Miguel Català, Sergio Andreu, Joan i Israel. Aquestos pseudo-grups van durar ben poquet ... Finalment vam acabar pràcticament cadascú per una banda i fent la seva carrera i tret de Gustavo que va tenir molesties en el genoll la resta vam aconseguir finalitzar la prova.
Per la meva banda, vaig anar des de La Pedra fins a Useres "a la meva bola" i es d'Useres vaig compartir cursa amb Sergio Andreu al principi i amb Cesar des del pouet blanc fins a pràcticament el Pla de la Creu. Des d'ací m'agradaria donar-li la enhorabona pel marcón que va fer en la seva primera edició. Jo em vaig quedar a uns 10 min. de la meva millor marca però amb molt bones sensacions que és lo important.
A la resta del grup, donar-los a tots la enhorabona ... A Alexis que va fer uns minuts menys que jo apropant-se també a la seva millor marca, als Kiyos que encara que no acabaven de estar del tot contents van fer un CARRERON, a Andrés que menos mal que no havia entrenat ...sino se n'ix, a Juli que any rere any NO FALLA, a Israel que per a ser la primera edició ha fet un marcón, a Joan que també s'ha plantat a Sant Joan amb 8 hores i pico a Miguel Català , Sergio Andreu i Miguel Corredor que també han aconseguit creuar la meta en un molt bon temps, a Carlos que se n'ha eixit a Fina, el Pinyero i Ramon Estupinyà que han estat en 10 hores i poc i com no a Raulet el Xato , Jordi el jabalí de la Plana i a Ivan que han fet un temps estratosfèric ... 5h 58 per a Raul pujant al tercer caixó del podium, 6h 19 per a Jordi a la 10ª posició i 6h 37 per a Ivan.
Vaja que entre tots un nivell impresionant. Si arriben a puntuar per equips haguerem quedat molt amunt.
Ahí va el TRACK que em va sortir:
http://trail.motionbased.com/trail/activity/8197414
De la organització NO COMMENT
Ara a pensar en la MiM 2010.
PD. En la cursa s'ha demostrat que Raul Garcia Castan encara és millor persona que corredor ... Cada dia m'impresiona més este tio ... Per a treure's el barret.
La història d'esta edició la resumiria com la edició en la que tenia previst no pensar en el rellotge i sortir a disfrutar. Finalment ho he aconseguit. No agobiarme en cap moment de la cursa i disfrutar tant o més que el any que vaig fer la meva millor marca.
Ja abans de la cursa haviem comentat amb la resta del grup que sortim a entrenar pels matins que aquesta edició el que importava era acabar la cursa, no haviem de obsesionar-nos amb les marques com haviem fet estos anys enrera i vam decidir anar tots en grup "rollo autobus".
La història de l'autobús
Era dissabte a les 6 del matí i només tirar el coet ja es va vore que el autobús no portava el ritme que ens agradaria a tots i ja en la cantera anavem en 2 grupets ... Per una banda anavem Gustavo, Miguel Corredor, Cesar, Andres i jo una mica més endarrere venien Juli, Miguel Català, Sergio Andreu, Joan i Israel. Aquestos pseudo-grups van durar ben poquet ... Finalment vam acabar pràcticament cadascú per una banda i fent la seva carrera i tret de Gustavo que va tenir molesties en el genoll la resta vam aconseguir finalitzar la prova.
Per la meva banda, vaig anar des de La Pedra fins a Useres "a la meva bola" i es d'Useres vaig compartir cursa amb Sergio Andreu al principi i amb Cesar des del pouet blanc fins a pràcticament el Pla de la Creu. Des d'ací m'agradaria donar-li la enhorabona pel marcón que va fer en la seva primera edició. Jo em vaig quedar a uns 10 min. de la meva millor marca però amb molt bones sensacions que és lo important.
A la resta del grup, donar-los a tots la enhorabona ... A Alexis que va fer uns minuts menys que jo apropant-se també a la seva millor marca, als Kiyos que encara que no acabaven de estar del tot contents van fer un CARRERON, a Andrés que menos mal que no havia entrenat ...sino se n'ix, a Juli que any rere any NO FALLA, a Israel que per a ser la primera edició ha fet un marcón, a Joan que també s'ha plantat a Sant Joan amb 8 hores i pico a Miguel Català , Sergio Andreu i Miguel Corredor que també han aconseguit creuar la meta en un molt bon temps, a Carlos que se n'ha eixit a Fina, el Pinyero i Ramon Estupinyà que han estat en 10 hores i poc i com no a Raulet el Xato , Jordi el jabalí de la Plana i a Ivan que han fet un temps estratosfèric ... 5h 58 per a Raul pujant al tercer caixó del podium, 6h 19 per a Jordi a la 10ª posició i 6h 37 per a Ivan.
Vaja que entre tots un nivell impresionant. Si arriben a puntuar per equips haguerem quedat molt amunt.
Ahí va el TRACK que em va sortir:
http://trail.motionbased.com/trail/activity/8197414
De la organització NO COMMENT
Ara a pensar en la MiM 2010.
PD. En la cursa s'ha demostrat que Raul Garcia Castan encara és millor persona que corredor ... Cada dia m'impresiona més este tio ... Per a treure's el barret.
divendres, 8 de maig del 2009
Andorra Ultra Trail
Este estiu tres companys del Club ens en anem a Andorra ...
Anem a fer un Ultra Trail que s'han inventat la gent de VallNord i que en 105 kilometres li fa pràcticament la volta completa al païs. Una cursa que amb 7800 metres de desnivell positiu i 8300 de negatiu, potser siga la més "dura" que hauré corregut fins ara.
Està encara per veure, però amb estes xifres i amb el terreny que hi ha per Pirineus, potser siga "una escabetxina". ´Probablement no siga la millor cursa per a fer a un més vista del UTMB, però ... La vida son 4 dies i hi ha que escoltar lo que et diu el cor.
El perfil el podeu veure aquí:
Anem a fer un Ultra Trail que s'han inventat la gent de VallNord i que en 105 kilometres li fa pràcticament la volta completa al païs. Una cursa que amb 7800 metres de desnivell positiu i 8300 de negatiu, potser siga la més "dura" que hauré corregut fins ara.
Està encara per veure, però amb estes xifres i amb el terreny que hi ha per Pirineus, potser siga "una escabetxina". ´Probablement no siga la millor cursa per a fer a un més vista del UTMB, però ... La vida son 4 dies i hi ha que escoltar lo que et diu el cor.
El perfil el podeu veure aquí:
http://www.andorraultratrail.com/
Gasherbrum II
Ja ho han fet públic!!
Uns companys del Club Muntanyer La Pedrera se'n van al Karakorum a intentar assolir el Gasherbrum II.
Només em queda donar-los la enhorabona pel fet de tirar-ho endavant. He col·locat un enllaç al Blog a la barra de Blogs per tal de que els pogueu anar seguint. De totes maneres ahí va l'enllaç:
dissabte, 28 de febrer del 2009
Quebrantahuesos 2009
Ja feia molt de temps que tenia ganes d'apuntar-me a la Quebrantahuesos i viure l'experiència d'estar una prova de cicloturisme amb pràcticament 10.000 bicicletes.
Enguany després de 2 intents fallits d'inscripció, vaig aconseguir apuntar-me amb el meu germà i el meu cosí a la Quebrantahuesos 2009.
Esperem disfrutar de la prova.
Enguany després de 2 intents fallits d'inscripció, vaig aconseguir apuntar-me amb el meu germà i el meu cosí a la Quebrantahuesos 2009.
Esperem disfrutar de la prova.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)