divendres, 22 d’abril de 2011

Ultra Trail Serra Tramuntana 2011

Ja tenim el primer Ultra de la temporada "a la saca". No es que tinguera molta confiança abans d'anar però mira tu per on que he tornat de Mallorca amb molt bon sabor de boca.


Tot va començar fa uns anys, que em va començar a picar el gusanillo per tot aquet mon dels ultres i vaig vore que en Mallorca i havia un grup de gent que es recorrien la Serra de Tramuntana en menys de 24 hores i després de pensar-m'ho unes quantes vegades aquest 2011 ha sigut l'any d'anar-hi.

El divendres 15 de Abril després de sortir a les 14:00 "correquetecagas" de la feina, vam agafar un vol cap a Palma a les 16:30 i arribada a Sa Pobla a casa "la family" prop de les 7 de la vesprada. Després de sopar cap a allà cap a les 22:00 eixiem en el cotxe direcció a Andratx a replegar dorsal, escoltar el Briefing i a preparar-nos per a la sortida. A les 0:00 era la sortida des del pavelló de Andratx ... Buuuuuf, a les 0:00 ... Només veient que a les 22:00 ja m'adormia anant en cotxe, se'm feia un mon pensar que em passaria tota la nit i part del dia següent lluitant per a aconseguir creuar tota la Serra.

A mitjanit van donar la eixida de la cursa i sense adonar-nos, estavem pujant per unes pistes asfaltades a bon ritme fins a arribar a un paratge que em sembla que s'anomena Sa Coma Calenta. Des d'aquí la pista es convertia en senda i cada cop es tancava més, ja arribant a la part més alta de S'Esclop, la senda començava a ser més tècnica i el grup es va anar desfent. Sense pràcticament adonar-me'n, em vaig quedar "en tierra de nadie", vaig anar deixant enrrera a la gent amb la que vam fer la pujada i als que portava per davant no hi havia manera de agafar-los. La baixada fins al primer avituallament a Estellencs recorde que la vaig fer pràcticament sol fins que quasi arribant a l'avituallament em van alcaçar 2 xics Mallorquins i Luis Maria, un Guipuscuà amb qui vaig fer bona part de la cursa. Varem passar pel primer avituallament amb una mica més de 2 hores i mitja.

Des d'aquí, ens vam ajuntar Luis Maria i jo i vam anar fent camí en direcció a Esporles, on arribavem a les 4:40 aproximadament. En aquest tram va haver molts moments on la son apretava i començaven els típics marejos de les nits senceres amb frontal. De l'avituallament d'Esporles vam sortir junts Luis Maria, Montse Sisteré, que anava la primera en categoria femenina i jo. Només sortir anavem els 3 xarrant i no ens vam adonar que als 100 metres de la sortida de l'avituallament hi havia que tombar a la dreta i quant vam veure que no hi havien cintes, resulta que ens va tocar retrocedir prop d'un kilometre. En total ens vam "xupar" quasi 2 kilometre extres "sin comerlo ni beberlo".

Aques tram fins a Valldemosa era tot asfaltat i tret al principi on hi havia una bona pujada, la resta era terreny per a correr i correr. Al principi de la pujada, se'ns en va anar per davant Montse Sisteré, que anava com una moto i que a la postre va ser la guanyadora de la prova a la seva categoria. Luis Maria i jo vam arribar a Esporles a les 6 i quart de la matinada. Una mica massa ràpid pensant que portavem 44 kilometres a les cames i prop de 2000 metres de desnivell positiu.

A la sortida de l'avituallament de Valldemosa, li vaig dir a Luis Maria que tirara, que jo si continuava a aquell ritme "palmaria" abans d'arribar a Pollença; així que ja sol i a la meva marxeta vaig anar pujant fins a arribar a la part alta del camí de l'Arxiduc, on se'm va fer de dia en tots els sentits. Vaig veure una de les sortides de sol més espectaculars que es poden imaginar, corrent per damunt de la cresta amb tot el pla i Palma a la dreta, per davant i per darrera la Serra de Tramuntana i a l'esquerra i baix dels peus el Mar Mediterrani amb la foradada i tota la costa ente Valldemosa i Deià.

Des d'aquí fins a Deià una forta baixada ens van deixar els quadriceps i els genolls ben carregadets per a la resta del dia i per acavar de rematar la feina, en arribar a Deià, com que eren les 8 del matí vaig decidir despertar a Pris telefonant-la, i parlant pel telefon em vaig despistar del camí correcte i em vaig plantar al mig del centre del poble de Deià., cascant-me 1 kilometre extra. Menos mal que hi havia una parella que coneixien la cursa i em van dir per on havia de tirar. Ja en l'avituallament, tocava un plat de pasta i una mica de xocotata per a continuar be el dia.



Des de Deià a Soller el camí va planejant sempre amb vistes a la mar. Era d'allò més entretingut i em vaig passar la estona veient com els del Trail que havien sortit des de Valldemossa m'avançaven "a tota mecha". Ja quasi arribant a Soller, em vaig juntar amb un dels nombrosos grupets que m'avençaven i vaig anar tirant amb ells fins a l'avituallament ... Que ingenu, on anava jo a tirar amb aquesta gent que només portaven 20 kilometres? Menos mal que quedava poc per Soller, que si no em reventen.

A Soller arrivava a les 9:30 i l'avituallament que hi havia parat era per quedar-se una bona estona "rollito mesa i mantel", però com que jo havia vingut per feina, vaig menjar ràpidament el que vaig poder i amb un bon grapat de orejones i algun trocet de xocotate negre a les mans vaig anar avançant fins a la sortida del poble, que no era cosa de perdre massa temps.

A partir de Soller, començava el que teòricament sería el tram més dur de tota la cursa. La pujada de "la escalinata" del barranc de Beniaraix. Només començar em vaig quedar meravellat de la bellesa del barranquet dels nassos. Menuda currada de posar pedres al terra; si no recordo mal, em sembla que hi ha més de 2000 esglaons, des que comença el Barranc fins arribar a dalt del tot. En total uns 800 metres de desnivell "del ala", que a estes alçades feien "pupilla". En arribar a dalt del barranc, inocent de mi, pensava que ja tot era baixada fins a l'estany de Cuber, i va resultar que des que acavava el barranc fins a dalt del tot encara ens quedaven quasi be 20 minuts de pujada que se'm varen fer interminables, però posant la reductora a les 11:20 arribava a Cuber. Ja només ens quedava una pujada.

En Cuber, más de lo mismo, avituallament ràpid, abraçada i besets a la familia i ràpidet ràpidet cap a la darrera pujada del dia, els 400 o 500 metres de desnivell que ens separaven del Coll del Prat de Massanella. A estes alçades tocava fer la pujada amb l'ànima, les cames ja no donaven més, però hi havia que apretar les dents que ja quedava poc per patir. Només ens quedava una baixada "criminal" per les Voltes del Galileu que venia a ser una baixada tipus el barranc de Beniaraix, però amt totes les pedres remenades i que et deixava els turmells fets coca, un avituallament a Lluc on també la vam fer curta i un tram que fins a Pollença pense que es podria mirar de canviar, la baixada del camí vell, era molt guapa i molt entretinguda, però imagineu-se com senten 8 kilometres d'asfalt després d'un tute com estos. No se si en este punt deu haver alguna possibilitat diferent a la que es fa, però encara que fora més dur, em sembla que els corredors agrairien una mica menys d'asfalt, encara que ja es sap, que en Mallorca és pràcticament tot PROPIETAT PRIVADA, i el dret a pas no es que el tinguen massa clar. Ja fan prou aquesta gent que organitzen una cursa com aquesta amb les dificultats que els posen.

Be, que me'n vaig per les rames ... Al final van ser 16 hores i 49 minuts de disfrute i patiment. Ala, ja en tenim una més per contar.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabona Sergio, un altra al sac i ara a per la Mitic a Andorra.

Ens veem!!!!

Francis ha dit...

Ieeep! veig que encara tens corda eh!"paharo" Enhorabona per eixe carreró i per el peaso crónica.

Sergio ha dit...

Gràcies als 2. LA veritat és que vaig acabar molt content ... Ara la MiM. Un parell en bici de carretera i a per Andorra.