dimecres, 8 de juliol del 2009

Andorra UltraTrail

DUR, i molt exigent, tant en l'aspecte físic com en el psicològic, així es com es podria resumir aquest Ultratrail.

Des que es va anunciar aquesta cursa amb les xifres que oferia, vaig pensar que era una bojeria apuntar-se, i més pensant en el que m'espera a finals de agost. Des d'inici vaig dir que no m'apuntava, però com que 2 companys de club van decidir anar a provar sort i jo no soc dels que m'agrade que m'ho conten vaig donar el pas de "enmerdar-me hasta els genolls".

Un desastre anunciat

En una cursa d'aquestes característiques, és tant important la forma física amb la que s'arriba com la mentalització. Diria que un 40% del mèrit de l'èxit és arribar be de forma i un 60% arribar mentalitzat i convençut de les possibilitats d'un mateix.

En el meu cas des del moment en que em vaig apuntar pensava que no era precisament la cursa més adequada per a preparar el UTMB i que si en qualsevol moment anava patint m'ho deixava, i clar, en una cursa d'aquestes moments de patir en tens algún que altre. I en un d'ells vaig decidir abandonar.

La cursa

El divendres després de un soparet dels que fan història en una peça de carn de cavall per barba i una mica d'arros bollit, fem cami de la sortida Jordi, Raul i "el menda lerenda", acompanyats de Ester, Clara, Pris i Vera. Gràcies a elles, que son les verdaderes sufridores de totes estes pel·licules que ens montem.

A les 23:35 estavem ja a la sortida amb tot llest per a començar a disfrutar de aquest Ultra. Fotos de rigor, ens desitgem sort i cadascú a buscar la seva posició dintre de la cursa. Raul i Jordi, com que son "galgos" van anar a buscar les primeres files de la sortida i jo com que soc més "podenco" vaig sortir des de una mica més endarrere, junt amb uns amics de Castelló, Guillermo i Paco, els madrilenys Charo i Caño i un grupet de runners catalans capitanetjats per Jaume Teres.

Des de la sortida fins a Llorts ens esperava una baixada al principi suau i després una miqueta més dreta que amb uns 7 km ens feia baixar uns 600 metres de desnivell. Cadascú anavem posant-nos en el nostre lloc i jo vaig acabar fent-la pràcticment sancera amb Caño i Charo.

Un cop en Llorts teniem per davant una pujada de 1200 metres de desnivell en 5 km fins al Pic del Clot del Cavall. Una pujada de les que fan "pupa". En arribar a la part alta ens va rebre un ventet gelat acompanyat de les primeres gotes de la jornada, gotes que protagonitzarien gran part de la història de aquest ultra. Des d'aquí dalt ens esperava un baixada pronunciada i banyada fins a prácticament els peus del refugi Joan Canut on ens espera la primera sorpresa de la jornada. En el meu cas arribe al refugi a les 4:10 i ens comuniquen que es neutralitza la cursa degut a les tronades fins nou avis. Estem a més de 2000 metres de alçada, plou i fa un ventet que ens deixa a tots gelats de fred. 45 minutss després anuncien que es continua amb la cursa però sense fer cim al Comapedrosa. El fred provoca que molts participants decideixin abandonar la cursa en aquest punt. Jo tiro amunt buscant a Jaume Teres, però no el veig enlloc. Continuo la pujada a bona marxa fins prácticament coronar la collada dels Malshiverns. Una mica abans de coronar i escoltant una gaita que des del coll tocava "Bravehearth" em vaig despistar i en una relliscada vaig posar la cama esquerra entre 2 pedres i em vaig endur un cop a la tibia que em va deixar una "preciosa" marca i una estona assegut fins poder tornar a apoyar el peu a terra. Finalment tal com puc corone la collada i "renque renque" vaig fent la baixada fins al refugi de Comapedrosa on ens espera el primer avituallament "contundent" de la jornada.

No se si per haver fet massa fort la pujada o si per refredar-me en els moments que vaig estar parat pel cop a la tibia, no acabava d'agafar ritme ni en la baixada ni després de passar l'avituallament en la pujada a la Portella de Sanfons, pero un cop coronada la portella semblava que la maquinaria tornava a funcionar i en la baixada fins les pistes de Arinsal vaig recuperar les bones sensacions per a baixar al Coll de la Botella. Avituallament líquid i cap a amunt per unes pistes de esquí duríssimes fins al Pic del Cubil. A dalt del tot em diuen que ara tenim una baixada llarguissima i a mi no m'acabava de quadrar, em semblava que quedava una pujada al Bony de la Pica abans, però resulta que havien anviat el recorregut i ens feien baixar fins Sispony i Anyós en lloc de cap a La Margineda.

Els 1500 metres de desnivell fins al fons de la vall ens deixen a tots amb els quadriceps "a punt de caramelo" i més amb els darrers kilometres asfaltats. A mida que anavem baixant m'anava creixent i cada cop creia més amb les meves possibilitats, fins que en arribar al fons de la vall vaig veure que estavem ¡Davant de l'Hotel! i ens quedaven 10 o 15 km per arribar fins a La Margineda al principi per carretera, després per vora el riu per una passarela i finalment per un canal de reg per dalt de Andorra La Vella. A mida que passaven aquestos kilometres, m'anava desmoralitzant pensant en el que ens esperava fins a l'avituallament i en els 65 km! que quedaven des de allí fins a meta.

No em sentia capaç de completar-los amb la "sopa" que portavem damunt i més després de que Pris em telefonara dient-me que tant Jordi com Raul havien abandonat i estaven ja camí de l'hotel. Després d'açò i de pensar en 17 o 18 hores més de esforç, no em sentia capaç de continuar.
En arribar a l'avituallament Pris no va parar de animar-me de que continuara, no feia més que dir-me que portava bona cara i que tirara endavant, que em veia molt be, però jo no tenia ja el cap en la cursa i portava des de feia mitja hora decidit que m'ho anava a deixar. Després de entregat el xip em vaig enterar que "només" qudaven uns 35 km, però jo ja havia desenxufat i no estava en condicions per a continuar.

UNA I NO MÁS. A partir d'ara si alguna cosa he aprés es a no abandonar "només" per no tenir ganes. Dol molt deixar una cursa sense cap motiu.

Al 2010 intentaré saldar el meu deute amb aquesta cursa.

MIL gràcies a tots i sobretot a Pris pels ànims que em va donar en tot moment. Com sempre tenia rao i hagues tingut que continuar.



1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola sergio, soy paco(agut) me emociona leer nuestras vivencias en los foros,blogs,ect, yo estaba igual que tu de camino a la margineda pero tenia claro que habia que seguir hasta el final.
Para el 2010 espero estar en la salida, pero con el recorrido inicial,y haremos un grupo bueno para terminar.
Suerte en el UTMB y com tu dius "Sempre amb un repte per davant"