Sempre amb un repte per davant

Andorra Ultra Trail Vallnord 2011 - Amb açò queda tot dit ...

2011-08-05T16:53:00.003+02:00

Enguany uns quants membres del Club vam estar al UT Andorra. Millor no ens va poder anar. La majoria vam estar a la iniciàtic, excepte el gran Paco de Paco que va fer la Ultra Mític.

Vos deixe amb el video que "ho diu tot".

Si no passa res l'any que ve ... Tornarem.

Més info a: http://cmlapedrera.blogspot.com/2011/07/andorra-ultra-trail-2011.html

Videos sobre el Ultra Trail Serra de Tramuntana

2011-04-23T23:14:00.003+02:00

Un video gravat per un participant del Trail (Impresionant!!!!):

Un video de Monrasin:

Ultra Trail Serra Tramuntana 2011

2011-04-22T16:57:00.007+02:00

Ja tenim el primer Ultra de la temporada "a la saca". No es que tinguera molta confiança abans d'anar però mira tu per on que he tornat de Mallorca amb molt bon sabor de boca.

Tot va començar fa uns anys, que em va començar a picar el gusanillo per tot aquet mon dels ultres i vaig vore que en Mallorca i havia un grup de gent que es recorrien la Serra de Tramuntana en menys de 24 hores i després de pensar-m'ho unes quantes vegades aquest 2011 ha sigut l'any d'anar-hi.

El divendres 15 de Abril després de sortir a les 14:00 "correquetecagas" de la feina, vam agafar un vol cap a Palma a les 16:30 i arribada a Sa Pobla a casa "la family" prop de les 7 de la vesprada. Després de sopar cap a allà cap a les 22:00 eixiem en el cotxe direcció a Andratx a replegar dorsal, escoltar el Briefing i a preparar-nos per a la sortida. A les 0:00 era la sortida des del pavelló de Andratx ... Buuuuuf, a les 0:00 ... Només veient que a les 22:00 ja m'adormia anant en cotxe, se'm feia un mon pensar que em passaria tota la nit i part del dia següent lluitant per a aconseguir creuar tota la Serra.

A mitjanit van donar la eixida de la cursa i sense adonar-nos, estavem pujant per unes pistes asfaltades a bon ritme fins a arribar a un paratge que em sembla que s'anomena Sa Coma Calenta. Des d'aquí la pista es convertia en senda i cada cop es tancava més, ja arribant a la part més alta de S'Esclop, la senda començava a ser més tècnica i el grup es va anar desfent. Sense pràcticament adonar-me'n, em vaig quedar "en tierra de nadie", vaig anar deixant enrrera a la gent amb la que vam fer la pujada i als que portava per davant no hi havia manera de agafar-los. La baixada fins al primer avituallament a Estellencs recorde que la vaig fer pràcticament sol fins que quasi arribant a l'avituallament em van alcaçar 2 xics Mallorquins i Luis Maria, un Guipuscuà amb qui vaig fer bona part de la cursa. Varem passar pel primer avituallament amb una mica més de 2 hores i mitja.

Des d'aquí, ens vam ajuntar Luis Maria i jo i vam anar fent camí en direcció a Esporles, on arribavem a les 4:40 aproximadament. En aquest tram va haver molts moments on la son apretava i començaven els típics marejos de les nits senceres amb frontal. De l'avituallament d'Esporles vam sortir junts Luis Maria, Montse Sisteré, que anava la primera en categoria femenina i jo. Només sortir anavem els 3 xarrant i no ens vam adonar que als 100 metres de la sortida de l'avituallament hi havia que tombar a la dreta i quant vam veure que no hi havien cintes, resulta que ens va tocar retrocedir prop d'un kilometre. En total ens vam "xupar" quasi 2 kilometre extres "sin comerlo ni beberlo".

Aques tram fins a Valldemosa era tot asfaltat i tret al principi on hi havia una bona pujada, la resta era terreny per a correr i correr. Al principi de la pujada, se'ns en va anar per davant Montse Sisteré, que anava com una moto i que a la postre va ser la guanyadora de la prova a la seva categoria. Luis Maria i jo vam arribar a Esporles a les 6 i quart de la matinada. Una mica massa ràpid pensant que portavem 44 kilometres a les cames i prop de 2000 metres de desnivell positiu.

A la sortida de l'avituallament de Valldemosa, li vaig dir a Luis Maria que tirara, que jo si continuava a aquell ritme "palmaria" abans d'arribar a Pollença; així que ja sol i a la meva marxeta vaig anar pujant fins a arribar a la part alta del camí de l'Arxiduc, on se'm va fer de dia en tots els sentits. Vaig veure una de les sortides de sol més espectaculars que es poden imaginar, corrent per damunt de la cresta amb tot el pla i Palma a la dreta, per davant i per darrera la Serra de Tramuntana i a l'esquerra i baix dels peus el Mar Mediterrani amb la foradada i tota la costa ente Valldemosa i Deià.

Des d'aquí fins a Deià una forta baixada ens van deixar els quadriceps i els genolls ben carregadets per a la resta del dia i per acavar de rematar la feina, en arribar a Deià, com que eren les 8 del matí vaig decidir despertar a Pris telefonant-la, i parlant pel telefon em vaig despistar del camí correcte i em vaig plantar al mig del centre del poble de Deià., cascant-me 1 kilometre extra. Menos mal que hi havia una parella que coneixien la cursa i em van dir per on havia de tirar. Ja en l'avituallament, tocava un plat de pasta i una mica de xocotata per a continuar be el dia.

Des de Deià a Soller el camí va planejant sempre amb vistes a la mar. Era d'allò més entretingut i em vaig passar la estona veient com els del Trail que havien sortit des de Valldemossa m'avançaven "a tota mecha". Ja quasi arribant a Soller, em vaig juntar amb un dels nombrosos grupets que m'avençaven i vaig anar tirant amb ells fins a l'avituallament ... Que ingenu, on anava jo a tirar amb aquesta gent que només portaven 20 kilometres? Menos mal que quedava poc per Soller, que si no em reventen.

A Soller arrivava a les 9:30 i l'avituallament que hi havia parat era per quedar-se una bona estona "rollito mesa i mantel", però com que jo havia vingut per feina, vaig menjar ràpidament el que vaig poder i amb un bon grapat de orejones i algun trocet de xocotate negre a les mans vaig anar avançant fins a la sortida del poble, que no era cosa de perdre massa temps.

A partir de Soller, començava el que teòricament sería el tram més dur de tota la cursa. La pujada de "la escalinata" del barranc de Beniaraix. Només començar em vaig quedar meravellat de la bellesa del barranquet dels nassos. Menuda currada de posar pedres al terra; si no recordo mal, em sembla que hi ha més de 2000 esglaons, des que comença el Barranc fins arribar a dalt del tot. En total uns 800 metres de desnivell "del ala", que a estes alçades feien "pupilla". En arribar a dalt del barranc, inocent de mi, pensava que ja tot era baixada fins a l'estany de Cuber, i va resultar que des que acavava el barranc fins a dalt del tot encara ens quedaven quasi be 20 minuts de pujada que se'm varen fer interminables, però posant la reductora a les 11:20 arribava a Cuber. Ja només ens quedava una pujada.

En Cuber, más de lo mismo, avituallament ràpid, abraçada i besets a la familia i ràpidet ràpidet cap a la darrera pujada del dia, els 400 o 500 metres de desnivell que ens separaven del Coll del Prat de Massanella. A estes alçades tocava fer la pujada amb l'ànima, les cames ja no donaven més, però hi havia que apretar les dents que ja quedava poc per patir. Només ens quedava una baixada "criminal" per les Voltes del Galileu que venia a ser una baixada tipus el barranc de Beniaraix, però amt totes les pedres remenades i que et deixava els turmells fets coca, un avituallament a Lluc on també la vam fer curta i un tram que fins a Pollença pense que es podria mirar de canviar, la baixada del camí vell, era molt guapa i molt entretinguda, però imagineu-se com senten 8 kilometres d'asfalt després d'un tute com estos. No se si en este punt deu haver alguna possibilitat diferent a la que es fa, però encara que fora més dur, em sembla que els corredors agrairien una mica menys d'asfalt, encara que ja es sap, que en Mallorca és pràcticament tot PROPIETAT PRIVADA, i el dret a pas no es que el tinguen massa clar. Ja fan prou aquesta gent que organitzen una cursa com aquesta amb les dificultats que els posen.

Be, que me'n vaig per les rames ... Al final van ser 16 hores i 49 minuts de disfrute i patiment. Ala, ja en tenim una més per contar.

Algun any ...

2011-02-18T16:35:00.003+01:00

Enguany per circumstàncies no em serà possible, però algun any, quant siga gran m'agradaria fer ...

Quebrantahuesos 2011

2010-11-08T22:37:00.003+01:00

Després d'una temporada on van sortir rumors de que igual corria perill la Quebranahuesos, sembla que per a l'any que ve torna a haver una nova edició d'aquesta prova cicloturista.

En un correu ens han inforomat estos dies que en breu s'obre el periode d'inscripcions:

Tret de la seva WEB:

- INICIO PERIODO DE PRE INSCRIPCIONES.- MARTES 16 DE NOVIEMBRE A LAS 12 HORAS

- FIN PERIDO DE PREINSCRIPCIONES .- LUNES 13 DE DICEMBRE A LAS 14 HORAS

- SORTEO DE PLAZAS.- MARTES 14 DE DICIEMBRE

I com l'any passat ens hem quedat sense plaça ... Hi haurà que anar a la Irati Extrem

Ultra Trail Serra Tamuntana

2010-11-01T18:52:00.004+01:00

La propera temporada espere poder fer alguna Ultra més. Com a primer plat m'he apuntat a la Ultra Trail Serra de Tramuntana. Ja feia uns anys que volia anar i finalment m'he decidit.

Seran aproximadament 105 km amb 4300 metres de desnivell positiu, recorrent tota la Serra de Tramuntana. Des de Andratx a Pollença passant per Estellencs, Valldemossa, Soller, etc. Uns paisatges que si el temps ens respecta ens faran gaudir.

Ala, ja tenim una motivació per a anar entrenant de cara a l'any que ve.

Esperem que siga una de les moltes proves de les que puguem disfrutar la popera temporada.

Millor impossible (Trail Maestrat Extrem)

2010-06-17T23:15:00.007+02:00

Des de l'UTMB que no feia cap ultra. Però un ultra a les nostres terres no es pot deixar passar. A més a més Pris també es va animar a fer el seu primer Ultra ... I va i tria aquest ... de 118 km i 7000 metres de desnivell acumulat ... (Casi na). VALENTA!

En aquesta cursa, estaba la possibilitat de correr per parelles i tant Pris com jo vam optar per aquesta modalitat. Pris amb Fina (les dos debutaven en la llarga distància i tenien moltissima il·lusió) i jo amb Jorge, que encara que curtit en mil batalles i casporro com el que més, encara li faltava batejar-se en la llarga distància.

Del Club Muntanyer la Pedrera, a banda de nosaltres, també hi havia Javi Pinell, Albert Royo i Eloy Castellet. 7 participants del Club ... No està gens malament.

A les 10 del matí del dissabte començava la Cursa des d'Albocasser. Moments abans, els nervis es notaven a les cares (sobretot dels debutants ...) Ultims consells i sortim tots a mirar de completar els 118 km amb 3700 metres de desnivell de la cursa. La gent en general van sortir bastant "forts", i es que el terreny dels primers kilometres t'animava a anar ràpid. Era gairebé tot pista i amb desnivells suaus. Nosaltres per la nostra banda vam sortir "piano piano" intentant mantenir en la mida del possible un ritme constant el major número de kilometres possibles.

A poc a poc anavem progessant i ens anavem menjant els kilometres. Al km 32 començava la part més "fotuda" de la cursa ... 9 km de rambla i tot seguit una pujada d'uns 800 metres de desnivell fins a Culla. Esta part amb calor s'haguera fet durissima, però "mira tu per on" va començar a diluviar i no va parar pràcticament fins que no vam arribar a dalt del tot de la pujada. Per a nosaltres el lloc perfecte per a que caiguera aquella trompada d'aigua ... Vam correr fresquets amb bonissimes sensacions i compartint uns km's amb Jaume Teres (Que va acabar el trail fortissim i que enguany porta camí de fer un bon paper a la Tor des Geants).

Des de Culla i fins a quasibé Ares, el terreny tornava a ser de correr i correr, però les cames ja no estaven tant fresques com al principi i calia anar guardant ... Així que a les baixades i els plans miravem de trotar i a les pujades per minimes que foren, caminavem per guardar les màximes forces possibles.

Cal dir que en tots els pobles teniem a l'afició animant-nos i així es corre mooolt millor. Gràcies a tots per haver vingut a animar-nos. Sobretot a Ester, que pobra també es va pegar un bon ultra seguint-nos de poble a poble.

A la sortida de Ares ens van dir que anavem segons per equips masculins. Vam fer com si no ho haguerem sentit i vam continuar endavant com haviem fet fins ara ... Intentant mantenir el ritme de cursa el més constant possible. La senyalització en alguns trams era una mica deficient, però nosaltres, com que som previsors portavem el track carregat al GPS per al tram de Ares a Meta. En esta segon part de la cursa els reflexes ja no son els mateixos i era on se'ns faria de nit tart o pronte. Així que entre buscar marques i mirar el track al GPS se'ns van anar passant els kilometres a poc a poc ... I és que Catí no arribava mai!!! Quin tram més llarg!!!

A Catí ens estava esperant de nou tota la afició. Ens vam alimentar el millor que vam poder i de pressa en direcció cap a meta ... Encara quedaven 26 km i les cames ja demanaven un descanset.

Davant veiem algun frontal, però estaven al menys a 10 minuts de nosaltres i per darrere les llums encara semblaven més llunyanes. No feiem més que pensar en Pris i Fina, que encara havien de passar tota la nit per eixe mon amb els 2 frontalets ... Jo només demanava que s'aclariren a llegir el track al GPS, per que les senyals no estaven per a moltes floritures.

Els 12 kilometres que ens separaven de Tirig els vam fer en bastant menys de 2 hores i sobretot a la darrera part a un ritme que ni ens imaginavem a la sortida ... A les pistes va haver moment que anavem a 6 minuts el kilometre ... Quin desespero!!!

Per acavar de coronar la situació, en Tirig, Cristian i Abel de Vilafamés ens diuen que els Santi's (El tercer equip masculí) els tenim darrere a poca distància. A correr s'ha dit ... Que una vegada ací hem de lluitar pel segon lloc (Uns pelacanyes com nosaltres no es veuen en aquesta situació moltes vegades) ... Estos darrers 15 kilometres es van convertir en un "corre'que'te'cagas" fins a Albocasser, amb un parell de despistes inclosos.

Finalment després de 17 hores 55 minuts creuavem la meta satisfets pel resultat. A les 11 i mitja del matí creuaven emocionades la meta Pris i Fina. Com que per equips femenins només esaven elles es van endur cap a casa el trofeu de primeres de la categoria ... Encara que molts no confiaven en les seves possibilitats, van demostrar que a cabudes no els guanya ningú !!! Han demostrat ser MOLT DURES!!! Debutar en la llarga distància amb 118 km, amb el dia que va fer i aconseguir ser FINISHER te molt de mèrit.

Enhorabona a tots els que van participar ... Sobretot als companys del Club ... Vam deixar el pabelló ben alt ... I ànims a Eloy i Albert que cadascú pels seus motius van haver d'abandonar la cursa.

Les fotos que ens va fer Esther les pdeu veure a: http://picasaweb.google.es/albumdelapedrera/TrailMaestratExtrem

Nova bici

2010-03-08T15:57:00.003+01:00

Com que enguany estic jo pegant-li a l'assunt de la bici, he decidit veure que tal se'm dona la faceta de mecànic i he decidit montar-me una nova BTT amb peces de la que tenia i d'altres que he anat comprant per ebay i altres "garitos" d'internet.

Este ha sigut el resultat:

Igual algun dia se'm desmonta i m'obrisc el cap.

La Marmotte 2010

2009-12-29T22:51:00.003+01:00

Després de estar un fum de temps sense "dir ni pruna", ja torne a apareixer per ací ... Acaba l'any i és hora de anar fent "pensaments" de cara al 2010.
El primer repte al que estic inscrit serà La Marmotte. Després d'haver fet l'any passat la Quebrantahuesos i de quedar fora de les places per al 2010, és el moment d'anar a Alps a fer un dels recorreguts més MITICS del Tour ...

Sortida des de Bourg d'Ossains, 30 km d'ascenció fins a La Croix de Fer, a continuació 30 km de descens fins a Sant Jean de Maurienne, des d'aquí una pujada inacabable de quasi be 40 km (El Telegraph i el Galibier) des d'aquí una baixada trepidant fins a Bourg d'Ossains, ja només queda la pujada a l'Alpe d'Huez (El Col dels holandesos amb les seves mítiques 21 curves de ferradura.

La Meca de tot ficionat al ciclisme ...

I Marxa BTT dels tres termes

2009-10-04T17:37:00.004+02:00

El diumenge dia 27 de Septembre vaig estar participant en una prva de BTT. Feia més de 6 mesos que no tocava la Mountain Bike ...

La prova era de 41 km amb 900 metres de desnivell ... rápidissima i no massa tècnica.

Al final vaig acabar en la posició 79 i amb la sensació de haver disfrutat de la Mountain Bike ... A veure si ara comence a agafar-la una mica mésque la tenia un poc abandonada.

Deixe aquí unes poque fotos:

Miguel

Miguel Angel (el meu cosí)

Pablo (el meu germà)

Jo patint com un cochino en la pujada a La Serra

El grup de les 6:30

2009-09-10T22:22:00.004+02:00

Aquí teniu un xicotet album de fotos del grupet de les 6:45 que enguany ens hem reconvertit en el grup de les 6:30 ... Gràcies a este grupet que em format ens mantenim "en forma" tot l'any ...

Si es que així dona gust.

Grup 6 45

UTMB 2009 - La crònica

2009-09-07T21:54:00.008+02:00

Ara si que puc dir que l'Ultra Trail del Montblanc és la cursa de les curses !! La he viscuda com a Finisher i com a derrotat i de les 2 maneres és una cursa molt especial.

Antecedents

Allà a principis del 2007 em vaig apuntar a un sorteig que "sin comerlo ni beberlo" em va fer embolicar-me en aquesta cursa que va centrar quasi be tota la preparació de la temporada del 2008. El resultat va ser inmillorable. Vaig aconseguir ser Finisher en la primera edició i vaig tornar a casa amb ganes de més.

I al 2009 ¿que?

Motius per tornar me'n sobraven després de la meva primera participació. No volia perdre'm a l'any següent l'ambient dels dies previs a la cursa; volia tornar a soltar unes llagrimes al moment de la sortida amb "Conquest of Paradise"; volia tornar a sentir el calor i l'admiració de la gent que t'anima durant tot el recorregut; volia tornar a veure l'espectacle de la vessant italiana del Montblanc a la sortida del sol; volia tornar a patir en la interminable pujada al Grand Col Ferret i volia tornar a sofrir una segona nit per a finalment creuar de nou la meta a Chamonix.

La cursa

En aquesta edició em vaig agafar la cursa amb el clar objectiu de intentar fer el millor temps de que fora capaç, però com es sol dir en estes curses, sempre amb un plan B per si les coses es posaven fotudes. Més endavant veurem com de vegades aquestos plans serveixen de ben poc ...

La sortida

Enguany la experiència de ser la segona participació em va permetre gaudir més serenament el moment de la sortida, no era un manoll de nervis com l'any anterior, i vaig poder experimentar el que es sent enmig de Chamonix l'ultim divendres de Agost a les 18:30 quant sona "a tota castanya" el conquest of Paradise de Vangelis ... i et solten pel mig d'un poble on no cap ni una agulla a fer un tomb de un fum de kilometres pel Montblanc.

Fins Saint Gervais

El primer tram fins Les Houches, entre la emoció de la sortida i que haviem sortit bastant més avançats que l'any anterior el vam fer "amb un coet al cul" ... quasi be 30 minuts menys que l'any anterior!!! Una mica massa ràpid per a el que queda per davant.

A la pujada al primer coll les coses ja es van anar posant "al seu lloc" cadascú ja agafava el ritme que més li convenia i nosaltres encara que anavem accelerats, ja ens anavem trovant una mica més còmodes.

A dalt del tot començava a fer fosc, però encara teniem quasi be mitja hora de llum natural per a poder-la aprofitar. La baixada la fem "suavemente" per tal de que no ens passara com l'any passat que al km 50 a Les Chapieux ja anavem carregadets de quadriceps. Arrivant a Saint Gervais, uns problemes amb el frontal de Francis fan que ens separem una mica i després de esperar-lo una mica ens tornem a juntar ... Amb la foscor havia orientat el frontal cap a amunt i no es veia massa be. Portava la llum iluminat cap a la copa dels arbres, com si anara a "muixonar". A l'avituallament ens espera la familia, que si no fora per elles no podriem fer estes "barbaritats"

Camí de Les Chapieux

Al avituallament de Saint Gervais Francis ja em va comentar que anavem una mica ràpids i que si em trovava be que tirara jo per davant. Ell ja notava molèsties a la esquena i no volia forçar tant. Jo com que em notava be vaig tirar cap a Les Contamines al ritme que portavem fins ara. Anavem guanyant kilometres i les sensacions eren cada cop millors. Passant Les Contamines venia el tram que més esperava ... Notre Dame de la Gorge i refugi de Nant Bornand: uns indrets meravellosos i amb un ambient increible per a ser de matinada, encara que enguany degut al mal temps no hi havia l'ambient de la edició del 2008. Des d'aquí una pujada eterna ens deixaria al Col de Bonhome i després d'una baixadeta suau i una altra pujada al Col de la Croix de Bonhome on la boira no ens deixava veure a més de 3 metres.

La baixada a Les Chapieux la vaig fer enguany a un ritme molt més sosegat que l'any anterior i em va permetre arribar a l'avituallament molt més sencer que en la darrera edició. En aquest avituallament tocava fer la primera menjada forta de la cursa: Sopa calenteta, fuet, formatge, més formatge, xocolate i un cafenet.

Cap a Courmayeur que fa falta gent

A la sortida de Les Chapieux em vaig juntar amb Emili Santiago amb qui vam compartir un cap de setmana magnific a la Porta del Cel i amb qui compartiria recorregut fins a la baixada cap a Lac Combal. La pujada al Col de la Seigne la fem els 2 avançant a un fum de gent i comentant el que vam viure en La Porta del Cel. Estavem els 2 motivats i anavem amb ganes. Als darrers 200 o 300 metres de desnivell ens va tornar a rebre la boira i ens va complicar l'inici de la baixada. L'any passat arribava aquí claretjant i enguany encara era nit fosca quant vaig passar pel coll. Al principi de la baixada la gent estava una mica liada amb la boira i deambulaven d'una banda a l'altra cercant el camí. Jo, no se si perque estava més inspirat o perque anava més concentrat vaig anar tirant bastant decidit i vaig anar ràpidament perdent metres de alçada fins a veure la vall on es trova el Lac Combal.

En arribar al avituallament em va tocar abrigar-me ben abrigat. Començava a clarejar i la humitat que hi havia et feia tremolar de fred. Calia no entretindre's molt i anar el més ràpid possible cap al "carasolet" de la Arete de Mont Favre. En aquest tram, la gent ja comença a separar-se uns de altres i els moment de solitut son més habituals que fins a Les Chapieux. L'espectacle es soberbi ... Tota la cara Italiana del MontBlanc enfront de nosaltres.

Des de l'Arete de Mont Favre fins a Courmayeur ... Una baixada llarguissima i empinada "com ella a soles" ... A les 8 en punt arribava al poble de Courmayeur 2 hores i mitja abans que en la darrera edició. Allí estaven la familia que s'havien pegat una matinada impresionant per a venir a veure'm. Mil gràcies.

Cap a Grand Col Ferret passant per Arnuva

De Courmayeur vaig sortir camí del Refugi Bertone després de 25 minuts parat a l'avituallament. En aquesta pujada em vaig juntar amb uns canaris que portaven un bon ritmet i amb els que em vaig anar trobant fins La Fouly.

La calor començava a apretar i entre avituallament i avituallament pràcticament em bevia 1 litre d'aigua. En passar pel refugi Bonatti, com que em trovava be no vaig parar ni a fer trago d'aigua; d'aquí a Arnuva quedava ben poc i no valia la pena parar "per parar". En el següent avituallament tocava alimentar-se ben alimentat que la següent pujada al Col Ferret és de les que fan pupa.

L'any passat passavem per aquí a les 3 de migdia i enguany estic passant molt abans i més sencer. Bona senyal. La pujada al Col Ferret se'm va fer interminable ... Semblava que anava "pajara", però encara i això vaig passat a bastantscorredors. La gent que baixava del coll de fer fotos no parava d'animar i de mica en mica em vaig anar recuperant i per a acabar la pujada bastant be i sense ganes de parar a dalt.

Cap a La Fouly (i cap a casa)

(Aquesta baixada resumeix com cap la meva participació en aquesta cursa)

La vaig començar cantant ... I com fins ara en aquesta cursa amb la moral pels nuvols de veure'm be a estes alçades i amb el tute que portavem ... Vaig fer la baixada trotant i caminant als plans i pujadetes .....................

I de repent ... punxada a l'exterior del genoll que a cada passa s'anava agreujant ... en només 2 kilometres anava coixejant i amb llàgrimes de impotència per no poder fer res més. A La Fouly quant una dona em va dir "Courage et merci pour l'espectacle" em vaig derrumbar i vaig esclafir a plorar per la sensació de que allò se m'havia escapat del meu abast.

Vaig arribar a l'avituallament i després de que la meva dona em suplicara que anara al metge li vaig fer cas.

Em van envenar el genoll i em van dir que continuara, però quant anava cap a Praz de Fort unes punxades intenses em van fer veure que no podia continuar.

Fins aquí la meva aventura al UTMB 2009.

Gràcies a tots pel suport i sobretot a Pris i a Vera que sempre estan ahí.

UTMB 2009 (S'ha quedat en l'intent)

2009-09-04T08:14:00.003+02:00

Com una imatge val més que 1000 paraules, aquesta cursa es resumeix així:

En breu la crònica, que tinc molt que contar.

Ara em limitaré a agrair a tots el suport i el seguiment i especialment a les meves xiques Pris i Vera per ser com sou i per donar-me suport i acompanyar-me en tot el que he fet fins ara.

GRÀCIES

KNOKING ON HEAVEN'S DOOR

2009-08-04T20:23:00.011+02:00

Com deia aquella famosa cançó de Bob Dylan, aquest cap de setmana érem molts els que trucàvem a La Porta del Cel a veure si ens deixava completar la volta ...

Concretament des del foro de Tierra Vertical, ens vam ajuntar 12 casporros per intentar fer el recorregut.

D'una banda estava el "maquinón" de Jordi Martinez de Marsay que anava a veure si podia baixar el record que hi havia actualment. El tio bestia el va rebaixar en 3 hores deixant-lo en 12:36 ... Oooooh

D'altra banda van sortir Manuel Real, Samuel Arroyo, Jaume Bragulat, Pep Matas, Javi i Enrique a intentar fer una bona marca ... Van estar tots entre 16 i 17 hores ... Vaja, que uns altres màquines.

I finalment estàvem, Paco Robles, Rubén Iniesta, Emili Santiago, Francis de Paco i un servidor que vam sortir a acabar la prova com ben be puguerem i com a únic objectiu el d'acabar la volta amb menys de 24 hores.

Tota esta història va començar en l'UT d'Andorra. En esta cursa em vaig retirar per falta de ganes de tirar endavant i em vaig sentir una mica culpable; i en veure que en el Foro s'estava muntant una sortida a La Porta del Cel vaig liar a Francis per a embarcar-nos en l'aventura i de seguida em va dir que si.

El divendres dia 31 de Juliol sortíem des de casa a les 15:15. Una mica justos per a arribar al càmping l'hora de sopar i després de 5 hores de carretera i manta vam arribar cap ales 20:30 en el càmping on ja estava tota la "quadrilla" agafant la tarja de control de pas pels refugis. Vam fer nosaltres els tràmits oportuns i de seguida a taula a sopar, que a les 00:00 ens havíem de posar en marxa i tampoc quedava massa temps.

A les 00:00 ens ajuntaven a la porta del refugi i el guarda ens donava un paper amb tots els "Portalers" que anàvem a intentar fer la prova en Sub24. Ho havíem de portar a Pinet per a que cadascú enregistrara en eixe paper la hora de pas pel refugi. Seriem capaços de fer-ho arribar? Molta responsabilitat ...

El camí començava vora riu fins a pràcticament les Bordes de Noarre, en un tram que anem fent a bon ritme i contant-nos batalletes. Un cop a Noarre el camí canvia de "registre" i ja no puja tant suau ... encara que ja venim pujant des de Graus, aquí és on la pujada s'accentua per a enfilar-nos amb alguna dificultat per a trobar el camí fins els 2500 metres del coll de Certascan; on tombem a l'esquerra per a pujar al Pic de Certascan (2853 mtrs) a fer la primera marcada de targeta de la jornada. Des del Pic una forta i curta baixada ens deixarà en poc de temps al refugi de Certascan ... on entre els 5 no som capaços de trobar el segell per a marcar les targes de pas. Deixem constància del nostre pas en el full de participants i tirem endavant.

Des d'aquí ens espera una zona de pujades i baixades bastant "durilles" i una mica lioses entre les que destaca la pujada al Port de l'Artiga ... Un "muro" de uns 450 metres de desnivell que ens deixa les pates "durilles". En el Port comença a clarejar i és moment de fer un KIT KAT i alimentar-se una mica ... Portem unes 6 hores i mitja i apenes hem recorregut 20 km.

La següent parada la farem al Refuge du Pinet, però fins allí encara ens queden unes poques pujades i baixades i una trepadeta agafats a un cable que amb bastons i amb les cames durilles resulta de lo més "entretinguda".

Un cop reposats a Pinet i després de gaudir amb un refresc a les mans de la "simpatia" dels seus guardes ... Sembla ser que feia dies que no prenien massa fibra i com que tenien retencions no estaven molt d'humor ... vam començar els 900 metres de desnivell que ens separaven del techo de la Prova ... La Pica d'Estats.

La pujada començava suau, però de mica en mica anava agafant inclinació per a arribar a la darrera part de la ruta "compartida" amb la que ve des del coll de Sotllo. Des d'aquí i fins pràcticament arribar a la Vallferrera, la ruta semblava més les rambles que no una ruta de muntanya ... Quina gentada que hi havia !!!

En la baixada fins al refugi de Vallferrera ens va avançar com un Sputnik Jordi Martinez de Marsay ... Havia fet en 7 hores 45 el que a nosaltres ens havia costat 13:30. IMPRESSIONANT. En aquesta baixada vam tirar una mica endavant Emili, Paco Robles i un servidor i per darrere venien Francis junt amb Rubén; aquesta situació ens va fer viure "l'anècdota del dia". Mentre estàvem nosaltres menjant una mica dintre del refugi junt amb el grup de Manolo Real, Jaume i Enrique, va arribar Rubén i semblava que Francis no arribava. No ens podiem explicar com era possible que si anava uns metres per davant de Rubén no havia arribat al refugi ... Doncs be, sembla que en passar per davant del refugi, es pensava que era una casa i que el refugi estava més endavant. Finalment es va adonar que allò devia ser el refugi i va fer marxa enrere per retrobar-se amb nosaltres. Coses que passen quant un va cansat, que el cap no acava de estar del tot centrat.

Un cop re agrupats ens quedava fer front al darrer tram del recorregut. Una pujada de uns 800 metres de desnivell fins als estanys i la la cabana de Baborte, una baixada de uns 300 metres i la darrera pujada del dia: 450 metres de desnivell per a arribar fins a la Roca Cigalera, que semblava que mai arribava. Les pujades se'ns feien a estes alçades inacabables.

Des de Roca Cigalera ens quedaven 1600 metres de desnivell de baixada fins a Tavascan passant per la Cabana de Boldís on marcaríem per darrera vegada pa tarja de pas. En aquesta baixada Rubén es va quedar endarrere degut a uns problemes amb el genoll que venia arrastrant des d'Andorra. Paco Robles es va oferir per esperar-lo i la resta vam anar tirant tal com vam poder cap a avall cap a Tavascan.

La baixada semblava no acabar mai ... El camí anava flanquejant la muntanya i semblava que no perdia desnivell. Finalment per rematar la feina, una tronada amb granis inclòs va fer més divertida la darrera part del recorregut. A les 21:15 arribàvem a Tavascan i ens enfrontàvem al que seria l darrer tram d'aquest periple ... Pujar fins al càmpins de Graus. A les 22:10 entràvem per la porta del Bar del càmping aplaudits per el grup dels "màquines" que estaven acabant de sopar.

Una experiència de les que queden marcades a foc.

Gràcies a tots. Ha sigut un plaer compartir travessa amb Paco Robles, Ruben, Emili i Francis i conèixer personalment a la resta de companys.

A continuació podeu veure unes fotos fetes per alguns dels que vam fer la travessa:

Àlbum de Rubén:

Porta del Cel sub 24

Àlbum de Francis:

Andorra UltraTrail

2009-07-08T09:48:00.008+02:00

DUR, i molt exigent, tant en l'aspecte físic com en el psicològic, així es com es podria resumir aquest Ultratrail.

Des que es va anunciar aquesta cursa amb les xifres que oferia, vaig pensar que era una bojeria apuntar-se, i més pensant en el que m'espera a finals de agost. Des d'inici vaig dir que no m'apuntava, però com que 2 companys de club van decidir anar a provar sort i jo no soc dels que m'agrade que m'ho conten vaig donar el pas de "enmerdar-me hasta els genolls".

Un desastre anunciat

En una cursa d'aquestes característiques, és tant important la forma física amb la que s'arriba com la mentalització. Diria que un 40% del mèrit de l'èxit és arribar be de forma i un 60% arribar mentalitzat i convençut de les possibilitats d'un mateix.

En el meu cas des del moment en que em vaig apuntar pensava que no era precisament la cursa més adequada per a preparar el UTMB i que si en qualsevol moment anava patint m'ho deixava, i clar, en una cursa d'aquestes moments de patir en tens algún que altre. I en un d'ells vaig decidir abandonar.

La cursa

El divendres després de un soparet dels que fan història en una peça de carn de cavall per barba i una mica d'arros bollit, fem cami de la sortida Jordi, Raul i "el menda lerenda", acompanyats de Ester, Clara, Pris i Vera. Gràcies a elles, que son les verdaderes sufridores de totes estes pel·licules que ens montem.

A les 23:35 estavem ja a la sortida amb tot llest per a començar a disfrutar de aquest Ultra. Fotos de rigor, ens desitgem sort i cadascú a buscar la seva posició dintre de la cursa. Raul i Jordi, com que son "galgos" van anar a buscar les primeres files de la sortida i jo com que soc més "podenco" vaig sortir des de una mica més endarrere, junt amb uns amics de Castelló, Guillermo i Paco, els madrilenys Charo i Caño i un grupet de runners catalans capitanetjats per Jaume Teres.

Des de la sortida fins a Llorts ens esperava una baixada al principi suau i després una miqueta més dreta que amb uns 7 km ens feia baixar uns 600 metres de desnivell. Cadascú anavem posant-nos en el nostre lloc i jo vaig acabar fent-la pràcticment sancera amb Caño i Charo.

Un cop en Llorts teniem per davant una pujada de 1200 metres de desnivell en 5 km fins al Pic del Clot del Cavall. Una pujada de les que fan "pupa". En arribar a la part alta ens va rebre un ventet gelat acompanyat de les primeres gotes de la jornada, gotes que protagonitzarien gran part de la història de aquest ultra. Des d'aquí dalt ens esperava un baixada pronunciada i banyada fins a prácticament els peus del refugi Joan Canut on ens espera la primera sorpresa de la jornada. En el meu cas arribe al refugi a les 4:10 i ens comuniquen que es neutralitza la cursa degut a les tronades fins nou avis. Estem a més de 2000 metres de alçada, plou i fa un ventet que ens deixa a tots gelats de fred. 45 minutss després anuncien que es continua amb la cursa però sense fer cim al Comapedrosa. El fred provoca que molts participants decideixin abandonar la cursa en aquest punt. Jo tiro amunt buscant a Jaume Teres, però no el veig enlloc. Continuo la pujada a bona marxa fins prácticament coronar la collada dels Malshiverns. Una mica abans de coronar i escoltant una gaita que des del coll tocava "Bravehearth" em vaig despistar i en una relliscada vaig posar la cama esquerra entre 2 pedres i em vaig endur un cop a la tibia que em va deixar una "preciosa" marca i una estona assegut fins poder tornar a apoyar el peu a terra. Finalment tal com puc corone la collada i "renque renque" vaig fent la baixada fins al refugi de Comapedrosa on ens espera el primer avituallament "contundent" de la jornada.

No se si per haver fet massa fort la pujada o si per refredar-me en els moments que vaig estar parat pel cop a la tibia, no acabava d'agafar ritme ni en la baixada ni després de passar l'avituallament en la pujada a la Portella de Sanfons, pero un cop coronada la portella semblava que la maquinaria tornava a funcionar i en la baixada fins les pistes de Arinsal vaig recuperar les bones sensacions per a baixar al Coll de la Botella. Avituallament líquid i cap a amunt per unes pistes de esquí duríssimes fins al Pic del Cubil. A dalt del tot em diuen que ara tenim una baixada llarguissima i a mi no m'acabava de quadrar, em semblava que quedava una pujada al Bony de la Pica abans, però resulta que havien anviat el recorregut i ens feien baixar fins Sispony i Anyós en lloc de cap a La Margineda.

Els 1500 metres de desnivell fins al fons de la vall ens deixen a tots amb els quadriceps "a punt de caramelo" i més amb els darrers kilometres asfaltats. A mida que anavem baixant m'anava creixent i cada cop creia més amb les meves possibilitats, fins que en arribar al fons de la vall vaig veure que estavem ¡Davant de l'Hotel! i ens quedaven 10 o 15 km per arribar fins a La Margineda al principi per carretera, després per vora el riu per una passarela i finalment per un canal de reg per dalt de Andorra La Vella. A mida que passaven aquestos kilometres, m'anava desmoralitzant pensant en el que ens esperava fins a l'avituallament i en els 65 km! que quedaven des de allí fins a meta.

No em sentia capaç de completar-los amb la "sopa" que portavem damunt i més després de que Pris em telefonara dient-me que tant Jordi com Raul havien abandonat i estaven ja camí de l'hotel. Després d'açò i de pensar en 17 o 18 hores més de esforç, no em sentia capaç de continuar.
En arribar a l'avituallament Pris no va parar de animar-me de que continuara, no feia més que dir-me que portava bona cara i que tirara endavant, que em veia molt be, però jo no tenia ja el cap en la cursa i portava des de feia mitja hora decidit que m'ho anava a deixar. Després de entregat el xip em vaig enterar que "només" qudaven uns 35 km, però jo ja havia desenxufat i no estava en condicions per a continuar.

UNA I NO MÁS. A partir d'ara si alguna cosa he aprés es a no abandonar "només" per no tenir ganes. Dol molt deixar una cursa sense cap motiu.

Al 2010 intentaré saldar el meu deute amb aquesta cursa.

MIL gràcies a tots i sobretot a Pris pels ànims que em va donar en tot moment. Com sempre tenia rao i hagues tingut que continuar.

Quebrantahuesos “en familia”

2009-06-24T11:18:00.002+02:00

Fa uns anys un amic em va comentar que havia estat participant en la “Quebrantahuesos”, una prova ciclista en la que per aquelles époques ja juntava a més de 5000 bicicletes per a fer un únic recorregut. Havia de ser tot un espectàcle veure sortir tot eixe pilot de bicicletes des de Sabiñánigo camí de Jaca, i vaig pensar que algún any m’agradaria formar part d’aquella prova.

Enguany, el meu germà Pablo i els meus cosins Miguel Angel i Fran s’havien animat a apuntar-se, així que quina millor ocasió que aquesta per a disfrutar de la cursa. Van arribar els dies de les inscripcions i ens vam aconseguir apuntar tots excepte el meu cosí Fran, que l’havia d’apuntar un amic però que finalment no ho va aconseguir. Una llástima, perque en el moment de inscriu-re’ns nosaltres haguerem pogut reservar-li plaça sense problemes.

A mida que s’anava aproximant la data de la prova calia anar fent rodades més i més llargues, i jo que igual li “pegue” a la bicicleta com al correr, se’m feia complicat acumular kilometres de cara a la QH, només agafava la bicicleta els caps de setmana i entre setmana només podia correr, fins que la jornada reduida em va permetre rodar una mica més les darreres setmanes i agafar-li el puntillo a la bicicleta. En total calcule que des de principis d’any hauré fet uns 2000 km amb la bici ... Incloent unes 4 o 5 “tirades” de entre 140 i 180 km

El viatge a Sabiñánigo

Com que som uns tios “deixadots” ... Vam tardar al menys un més des de que ens vam apuntar a la QH i que vam agafar lloc per a dormir ... i clar, contant que hi ha 10300 participants, no vam trovar res a menys de 45 minuts en cotxe de Sabiñánigo, i encara menos mal que vam trovar lloc a Sarvisé perque la zona es posa de gom a gom eixos dies.

El dia abans de la cursa haviem de sortir direcció Sabiñánigo per a replegar els dorsals i des d’allí acodir a Sarvise a replegar les claus de la casa, sopar i gitar-nos a descansar ... Tota una feinada si ho haviem de fer tot en una vesprada, així que Pablo i Miguel Angel van optar per agafar-se el divendres lliure i replegar el dorsal dels tres. MIL GRÀCIES, perquè sino no se com ens haguerem apanyat. Nosaltres, Olga, Pris, Vera i un servidor vam fer el viatge directes cap a Sarvisé i en menos de 5h 30min estavem ja “al puesto”. Menos mal, perque el dissabte ens esperava una bona matinada.

Sortida de la cursa

Eren les 5 de la matinada quant ens van sonar els despertadors, a les 7:30 començava la prova i encara haviem de desdejunar, carregar les 3 bicis al Focus de Miguel Angel, pujar els 3 “samarros” i moure cap a Sabiñánigo, que el teniem a 45 minuts ... Encara i alçar-nos en 2 hores i mitja de temps i no encantar-nos gens, vam arribar a la sortida “al final de la cua” a les 7:15, una mica massa justs. De cara a altres anys igual es millor opció sortir de una mica més endavant, no per ser uns “agonies” i mirar de millorar el temps, sino per el tema de les “montoneres” que es formen els primers kilometres.

Des del moment en que van tirar el coet donant la sortida i fins que nosaltres vam passar per baix de l’arc de sortida van poder passar ben be 20 o 25 minuts. La sortida des de Sabiñánigo fins a agafar la carretera de Jaca la vam passar progressant per les vores dels grups fins agafar un grupet que portara un ritme que ens agradara, realment no acabariem de trobar grup fins ben entrada la pujada al Somport; estos primers kilometres son de posar-se cadascú al seu puesto i en els pilots hi ha moviments que en ocasions provoquen caigudes, que en la majoria dels casos solen ser nombroses; a nosaltres una de tantes va estar a punt de tocar-nos “de ple”, pero ens vam sortir per una vora.

Somport

Un cop passat Villanua comencen les primeres rampes del Somport, son suavetes al principi però a mida que passen els kilometres es van endurint amb trams que arriben fins i tot al 10%. Este port es questió d’anar passant-lo reservant el màxim possible. Son 19 kilometres i si ens “enfosquim” molt, ens pot suposar un desgast que podriem pagar en la kilometrada que queda per davant.

Anem progressant i en la estació de esquí de Candanchú trovem el primer avituallament de la cursa i el primer i únic “despiste”. Miguel Angel ens comenta que para a agafar algo de menjar i nosaltres li contestem que també pararem a fer un gotet d’isotònica, però sembla que ell no ens compren i carrega el menjar i surt escopetetjat del control. Hi havia tal quantitat de gent que ni ens vam adonar i es va donar la ciscumstància de que ell pensava que nosaltres anavem per davant i nosaltres pensavem que trigava molt en sortir de l’avituallament. Al final vam decidir sortir cap a amunt i a vore si ens agafava o l’agafavem. Amb tot aquest “guirigay” vam estar prop de 10 minuts parats i fins a pràcticament baix del port no ens vam tornar a juntar.

La baixada del Somport va ser terrorífica, més de 25 kilometres de baixada amb una boira espesa que et deixava caladet i amb una temperatura que no arribava als 10 graus ¡i nosaltres amb mániga curta i pantaló curt i a 40 i 50 per hora! ... Resultat: Una tiritona que no ens vam poder treure del damunt fins pràcticament el començament del Marie Blanque.

Marie Blanque

Un cop arribats al pla i fins la entrada al poble de Escot tocava agafar un bon grup per a evitar el desgast innecessari en el pla que hi havia entre els ports. Vam agafar un grupet amb uns de Tenerife i altres ciclistes que entre tots vam anar progressant i deixant enrrere algus grupets. A un bon ritme ens vam plantar als peus del Marie Blanque, que ens rep a la entrada del poble de Escot amb un muret curt, però amb un 10% de pendent, un cop dintre del poble la cosa es suavitza i en els primers 4 kilometres es puja a bon ritmet amb el 39x21. La pujada es estreta i amb el asfalt algo trencat, però amb uns paisatges que fan que passin ràpid els kilometres. A 5 km del cim és on comença la part dura ... Ja no baixarem fins a dalt del 10% de pendent i en ocasions tenim rampes de fins a un 20%, posem el 39x27 i “piano piano” anem fent, potser una mica atrancats, però que li hem de fer ... No ens queda un desarroll més curt. És questió de que no es disparen massa les pulsacions, que encara ens queda molt per a meta. Tota la pujada és un rosari de ciclistes en el que cadascú va com pot ... alguns a bon ritme, altres més a poc a poc i d’altres no poden i posen peu a terra.

Camí del Portalet

Des de dalt del Marie Blanque, la baixada comença sense massa pendent fins l’avituallament on parem a menjar i ens fem uns bocates per a relaxar una mica i menjar algo que no siguen gels i barretes. A partir d’aquí una curta baixada ens deixa als plans de abans de Laruns on ens hem de pegar un parell de calentons bons per a agafar un grup que rodara “rapidet”. En arribar a Laruns, comencem les primeres rampes del Portalet progressant a un bon ritme i guanyant posicions, cosa que seria la tònica de tota la pujada. Son 29 km de port que finalment fem amb menys de 2 hores. L’espectacle un cop passada la presa es impresionant ... S’obre una vall inmensa amb una carretera serpentejant que el recorre per la part esquerra i a dalt del tot el pic del Midi d’Ossau. Els 3 ultims kilometres estan farcits de gent que ens porta en volandes amb els seus crits d’ànim fins a dalt de tot.

A Sabiñánigo

Un cop a dalt del portalet, el vent del nord fa que fem un descens vertiginós direcció a Formigal i Sallent de Gállego, arribem a baixar fins a quasi be 90 km/h , després ens hem enterat de alguns accidents greus en aquest tram ... No hi havia per a menys, la gent “volava” en aquest tram.

En pocs minuts ens vam plantar al desvio cap a Panticosa on comença una carretera estreta en no massa bon asfalt que ens durá directament als peus de la última “tachuela” de la jornada, la Hoz de Jaca; 2 kilometres de pujada a prácticament un 10% amb trams al 15% ... Una pujada que si arribes sencer es passa ràpid, però que si arribes una mica tocadet, pot fer molta “pupa”.

Després d’un got d’aigua oferit per uns aficionats i d’una curta baixada des de Hoz de Jaca fins a la presa de Bubal, només ens queda arribar a Sabiñánigo, prácticament tot amb terreny favorable. Enarribar a la carretera principal, ens haviem quedat “entre 2 aigües”, portavem un grup davant a uns 200 metres i darrere no veiem cap grup nombrós format, era més be un rosari de ciclistes. Finalment vam decidir tirar a veure si enganxavem al grup de davant .... Rodavem a 50 – 60 km/h i no hi havia forma de enganxar. Finalment Pablo ho va aconseguir “buidant-se en 500 metres”, però Miguel Angel i jo ho vam estar intentant uns kilometres i no hi havia forma de entrar ... Vam anar prácticament 10 o 15 kilometres amb les pulsacions per dalt de 170 i sense aconseguir enganxar.

Pablo en veure que no haviem enganxat ens va esperar a l’entrada de Sabiñánigo per a entrar els 3 junts. Finalment vam entrar els tres junts marcant un temps de 8h i 1 minut, no està gens malament tenint en compte que ja contavem que estariem per ahí, tenint en compte com vam arribar, allí ens esperaven Olga Pris i Vera, que pobretes feia ja més de una hora que esperaven ...MIL GRÀCIES per aguantar-nos i acompanyar-nos, l’any que ve esperem arribar abans i no fer-vos esperar tant ;-) pensem que no és descabellat pensar en fer menys de 7:45 (Medalla d’or) ... HO INTENTAREM

Ultra Trail del MontBlanc 2009

2009-05-14T22:38:00.002+02:00

Tot en verd per al UTMB 2009

Paiement :	reçu
Certificat médical :	reçu
Justificatif(s) des courses de références :	résultats vérifiés

Ara només queda entrenar i no lesionar-nos d'ací a finals d'agost

Marató i Mitja 2009

2009-05-10T17:02:00.006+02:00

I ja son 6 les edicions que he fet esta prova corrent. Abans n'havia fer 5 més caminant ... Com passa el temps!!

La història d'esta edició la resumiria com la edició en la que tenia previst no pensar en el rellotge i sortir a disfrutar. Finalment ho he aconseguit. No agobiarme en cap moment de la cursa i disfrutar tant o més que el any que vaig fer la meva millor marca.

Ja abans de la cursa haviem comentat amb la resta del grup que sortim a entrenar pels matins que aquesta edició el que importava era acabar la cursa, no haviem de obsesionar-nos amb les marques com haviem fet estos anys enrera i vam decidir anar tots en grup "rollo autobus".

La història de l'autobús

Era dissabte a les 6 del matí i només tirar el coet ja es va vore que el autobús no portava el ritme que ens agradaria a tots i ja en la cantera anavem en 2 grupets ... Per una banda anavem Gustavo, Miguel Corredor, Cesar, Andres i jo una mica més endarrere venien Juli, Miguel Català, Sergio Andreu, Joan i Israel. Aquestos pseudo-grups van durar ben poquet ... Finalment vam acabar pràcticament cadascú per una banda i fent la seva carrera i tret de Gustavo que va tenir molesties en el genoll la resta vam aconseguir finalitzar la prova.

Per la meva banda, vaig anar des de La Pedra fins a Useres "a la meva bola" i es d'Useres vaig compartir cursa amb Sergio Andreu al principi i amb Cesar des del pouet blanc fins a pràcticament el Pla de la Creu. Des d'ací m'agradaria donar-li la enhorabona pel marcón que va fer en la seva primera edició. Jo em vaig quedar a uns 10 min. de la meva millor marca però amb molt bones sensacions que és lo important.

A la resta del grup, donar-los a tots la enhorabona ... A Alexis que va fer uns minuts menys que jo apropant-se també a la seva millor marca, als Kiyos que encara que no acabaven de estar del tot contents van fer un CARRERON, a Andrés que menos mal que no havia entrenat ...sino se n'ix, a Juli que any rere any NO FALLA, a Israel que per a ser la primera edició ha fet un marcón, a Joan que també s'ha plantat a Sant Joan amb 8 hores i pico a Miguel Català , Sergio Andreu i Miguel Corredor que també han aconseguit creuar la meta en un molt bon temps, a Carlos que se n'ha eixit a Fina, el Pinyero i Ramon Estupinyà que han estat en 10 hores i poc i com no a Raulet el Xato , Jordi el jabalí de la Plana i a Ivan que han fet un temps estratosfèric ... 5h 58 per a Raul pujant al tercer caixó del podium, 6h 19 per a Jordi a la 10ª posició i 6h 37 per a Ivan.

Vaja que entre tots un nivell impresionant. Si arriben a puntuar per equips haguerem quedat molt amunt.

Ahí va el TRACK que em va sortir:

http://trail.motionbased.com/trail/activity/8197414

De la organització NO COMMENT

Ara a pensar en la MiM 2010.

PD. En la cursa s'ha demostrat que Raul Garcia Castan encara és millor persona que corredor ... Cada dia m'impresiona més este tio ... Per a treure's el barret.

Andorra Ultra Trail

2009-05-08T13:13:00.006+02:00

Este estiu tres companys del Club ens en anem a Andorra ...

Anem a fer un Ultra Trail que s'han inventat la gent de VallNord i que en 105 kilometres li fa pràcticament la volta completa al païs. Una cursa que amb 7800 metres de desnivell positiu i 8300 de negatiu, potser siga la més "dura" que hauré corregut fins ara.

Està encara per veure, però amb estes xifres i amb el terreny que hi ha per Pirineus, potser siga "una escabetxina". ´Probablement no siga la millor cursa per a fer a un més vista del UTMB, però ... La vida son 4 dies i hi ha que escoltar lo que et diu el cor.

El perfil el podeu veure aquí:

http://www.andorraultratrail.com/

Gasherbrum II

2009-05-08T12:53:00.002+02:00

Ja ho han fet públic!!

Uns companys del Club Muntanyer La Pedrera se'n van al Karakorum a intentar assolir el Gasherbrum II.

Només em queda donar-los la enhorabona pel fet de tirar-ho endavant. He col·locat un enllaç al Blog a la barra de Blogs per tal de que els pogueu anar seguint. De totes maneres ahí va l'enllaç:

http://casporros8000.blogspot.com/

Quebrantahuesos 2009

2009-02-28T16:41:00.002+01:00

Ja feia molt de temps que tenia ganes d'apuntar-me a la Quebrantahuesos i viure l'experiència d'estar una prova de cicloturisme amb pràcticament 10.000 bicicletes.

Enguany després de 2 intents fallits d'inscripció, vaig aconseguir apuntar-me amb el meu germà i el meu cosí a la Quebrantahuesos 2009.

Esperem disfrutar de la prova.

Casporros a la Expo

2009-02-28T16:37:00.002+01:00

El dimecres mentre estavem al passe del UTMB que vam fer en el ajuntament, em van donar un CD amb fotos i videos de una sortida que vam fer l'estiu de l'any passat i de la que guarde un molt bon record.

A continuació podeu veure a que em refereixc:

Jornades de Cinema de Muntanya de Borriol

2009-02-09T10:26:00.007+01:00

Com cada any, el Club Muntanyer la Pedrera cel·lebra les jornades de sinema de muntanya. Enguany tinc l'honor d'inaugurar-les ... En una presentació que encara no tinc acabada ...

Esteu tots convidats:

La bicicleta i el vent no son bons amics

2009-02-07T23:28:00.002+01:00

Avui hem sortit a fer una rodadeta en la bicicleta de carretera i "per primera vegada" el vent ens ha fet tornar cap a casa. No hi havia forma d'avançar.

Al final, amb vent inclós han sortit 100 i pocs kilometres i 4 hores de esforç ... per suposat tot acompanyat d'un bon esmorzaret.

2009-01-11T21:46:00.003+01:00

Ja tenim la primera gran cursa per al 2009. Si no passa res extrany i no surt d'aquí a Pasqua res de millor, anirem a passar les pasqües, uns dies a Andorra de relax i després al prepirineu francés a coneixer aquest trail que recorre una de les zones més importants del catarisme

Audiovisual sobre l'UTMB 2008

2008-12-04T22:27:00.003+01:00

El divendres dia 12 de Desembre de 2008 a les 19:00, audiovisual sobre l'Ultra Trail del MontBlanc a l'ajuntament de Borriol. Estarem alguns participants del 2008 per tal de contar-vos les experiències i aclarir-vos en la mida de lo possible els dubtes que pugueu tenir ... Tant a nivell de preparació i participació en la cursa com a nivell de inscripcions.

Organitzen el Club Muntanyer la Pedrera i el Club Marató i Mitja en col·laboració amb l'ajuntament de Borriol

Video de l'Ultra Trail de l'Aneto 2008

2008-12-02T21:56:00.002+01:00

Els de Filmina Play (Lease NoLimit) ... U sea se els organitzadors de la prova han penjat un video de la cursa d'este 2008 al Youtube:

I veges tu per on que sortim en 2 ocasions ... Una just després de creuar la meta amb molt bon sabor de boca i l'altra en el dinar de comiat del diumenge.

Una cursa de la que guarde molt bon record i que tal vegada repeteixca ... Encara que hi ha altres curses que coincideixen en dates ... Caldrà decidir-se per alguna

Marató d'Espadà 2008

2008-12-02T20:34:00.004+01:00

Be, després de una bona temporada sense anar a cap carrera, va sent hora de començar a fer-ne alguna ... I quina millor que la XI Marató d'Espadà ...

Aquesta serà la meva cuarta participació ... Les 2 primeres van ser fa ja molts anys "en plan caminante" i l'altra farà uns 4 anys ja corrent una mica. Esperem poder gaudir d'un paisatge com el de la foto.

Fotos:

http://picasaweb.google.com/valero.sergi/MaratEspad2008

Casporros a l'Aconcagua

2008-11-21T18:35:00.002+01:00

Pròximament uns companys del club iniciaran el camí cap a l'Aconcagua ... Una nova expedició del Club cap a una de les grans muntanyes del mon ... Començaràn l'aventura el diumenge dia 30 de Novembre i tenen previt tornar el dia 24 de Desembre ... Esperem que el temps els respecte i puguen gaudir d'uns dies fantàstics pels Andes.

A disfrutar ...

Si voleu trovar + info la podeu trovar en el seu Blog http://polacos2008.blogspot.com

Resta del post.

Revistes gratuites

2008-11-16T21:51:00.007+01:00

Bucetjant per internet he trovat una revista italiana del mon del Trail en la que es pot baixar "gratuitament" i en format PDF cadascún dels seus números i una altra en espanyol en la que es pot navegar per la revista còmodament ... Son la revista Spirito Trail i la Outdoor...

Un dels números de la revista italiana és un especial sobre l'UTMB del 2008 amb 21 pàgines, que es pot veure punxant a la imatge següent:

TransGrancanaria 2009

2008-10-18T12:43:00.002+02:00

El dia 1 de Novembre s'obren les inscripcions per la TransGrancanaria 2009.

Hi ha 3 modalitats de cursa:

Transgrancanaria 115
Transgrancanaria 45
Transgrancanaria sur-norte 85

Es una bona oportunitat per anar a visitar la illa el darrer cap de setmana de Febrer.

Caminada per Fredes amb festa inclosa

2008-10-08T19:41:00.006+02:00

Aquest passat diumenge dia 5 d'Octubre el Club Muntanyer la Pedrera vam estar de caminada per Fredes i ens vam trovar amb la sorpresa de la festa del Tossal del Rei.

Era el punt on teniem previst esmorzar i mira tu per on que ens monten una paradeta amb café "tocadet" i pastetes incloses. Es pot demanar algo més ...

Doncs si ... en arribar al poble, tenien un grifo de cervessa montat i podia prendren tot aquell que vulguera. Això es el que s'anomena una excursió RODONA.

Alguns com "la nostra pequeñaja" s'estrenaven en el mon de l'excursionisme. Els menuts van disfrutar d'allò més.

Podeu veure les fotos en aquestos enllaços:

Fotos del Kiyo Fotos de Carlos i Luz

III Marxa Cicloturista de Valencia

2008-10-08T18:18:00.001+02:00

Com que en esta vida hi ha que fer un poc de tot, este cap de setmana passat vam estar en València per tal de participar en la III Voltra cicloturista Ciutat de València ... Una volteta de uns 100 kilometros en els que vam anar “chupando rueda” tot el que vam poder, però en la que ens vam pegar alguna que altra “calentada” de cames per tal de no perdre el rebufo del pelotó. Al final van ser 2 hores i 34 minuts de pedaletjar i un avituallament en meta bonissim.

Ah, i per cert, després diuen que hi ha crisis ... I les bicicletes de 5 i 6000 euros semblava com si plogueren del cel.

Reportatge de Sport + sobre el UTMB 2008

2008-10-03T12:58:00.003+02:00

La MontagnHard

2008-10-02T18:14:00.004+02:00

Nova cursa de muntanya als Alps ... Ale a vore qui la fa més grossa ...

Video de Canal Sur del UTMB 2007

2008-10-01T22:46:00.002+02:00

Un video que encara que de la edició de 2007, expresa molt be el que és l'Ultra Trail del MontBlanc

Ale, que aprofite

L’Ultra Trail del MontBlanc (una cursa abrumadora)

2008-10-01T22:01:00.006+02:00

Les fotos que vaig fer per allí les podeu veure ACI

A l’hora de descriure aquesta prova, tots els adjectius es queden curts ... Les xifres que la descriuen ho diuen tot:

166 kilometres de llargada
19.000 metres de desnivell acumulat (9500 + i 9500 -)
46 hores per finalitzar la prova (Que suposa 2 nits senceres sense dormir per la gran majoria de participants)
1500 voluntaris repartits pel recorregut
50.000 places hostaleres que es mouen als voltants de la prova (Entre participants, acompanyants, voluntaris i espectadors)

Amb tot açò és fàcil imaginar-se el que suposa prendre la sortida d’aquesta prova ... La quantitat de sensacions i de vivències que s’experimenten en un sol cap de setmana, satura de tal manera que encara un mes després de la prova no he sigut capaç d’assimilar-les.

En una prova com aquestes, una bona preparació no és garantia d’èxit. Els quilometres, junt amb els desnivells i sobretot la quantitat d’hores de esforç fan que qualsevol problema es convertixca en “un problemón”. Un doloret en una articulació, una llaga en un peu, una molestia muscular, un problema gàstric ... La son ... Poden arruinar la cursa a qualsevol participant. S’ha de tenir en compte que la majoria de participants passen 2 dies sencers sense dormir i realitzant un esforç ...

De fet, les dificultats d’aquesta prova no son només les pròpies d’una prova d’aquestes característiques sino que ja comencen a l’hora de inscriu-re’s. Hi ha moltissima gent que vol participar-hi i només ofereixen 2500 places; per la edició de 2009 es farà una setmana de preinscripció i després es farà un sorteig de les places entre els preinscrits. Per tal de preinscriure’s s’exigeix als participants haver participat en curses de llarga distància fins acumular un total de 4 punts en els 2 darrers anys. A la web de la cursa tenen una llista de les curses que puntuen per la propera edició:
http://www.ultratrailmb.com/page.php?page=Coursesqualificatives

A banda d’aquesta prova es celebren a Chamonix dos curses paraleles. Una més curta de 98 kilometres i quasi 6000 metres de desivell positiu (en menys de 28 hores) i una altra de 220 kilometres amb 17.000 metres de desnivell positiu (en autosuficiència, menys de100 hores i per equips). Amb aquestes 3 curses es junten eixos dies per Chamonix prop de 5000 participants amb els corresponents acompanyants i un munt d’aficionats ... respirant-se un ambient de cursa que no es trova a enlloc.

La meva cursa del 2008:

Trovareu la CRÒNICA en el següent PDF: Crònica

I Ultra Trail de l'Aneto

2008-09-14T18:03:00.009+02:00

Aquest any 2008 i com a preparació de l'Ultra Trail del Mont Blanc, vam decidir anar a fer aquest Ultra de "nova creació" i que en els propers anys es pot convertir en tot un referent.

Les fotos les podeu veure ACI

Ahí va la crònica del que vam viure aquells dies per Benasc:

Eren les 22:30 de la nit de divendres quan vam arribar a Benasc ... i encara ens quedava anar a l'Hostal a descarregar "trastos" i buscar algun lloc per a sopar ... Encara sort que al final va haver-hi sort i vam trovar lloc per a sopar en la Pizzeria de Benasc, practicament a la vora de l'hostal i en a penes 10 minuts teníem tots els plats en taula (Com ho faran per a servir tan ràpid amb la de gent que tenien???).

Al dia següent tocaven diana a les 7 i quart del matí ... Hi havia que estar a primera hora a arreplegar els dorsals, fer-se un desdejuni copiós i acabar de preparar la motxilla amb tot el material obligatori ... que per cert és mooolt més del que portarem en el Montblanc.

Eren les 10 i havíem de passar el control de material ... Ullada general a les motxilles que porten la gent i hi ha alguns amb unes mini motxilles en què és pràcticament impossible que porten tot el material a què obliguen ... en el nostre cas, tant Ultratrail, com Rebelbarbut i un servidor portàvem un "motxilon important" amb tot el que es demanava ... entre el liquit i tot, calcule que portaríem sobre uns 4 quilos a l'esquena ...Pes amb el què anàvem a estar unes quantes hores.

Una vegada passat el control de material s'anava acostant l'hora de l'eixida ... allí estàvem tots davall un sol abrasador i amb els nervis a flor de pell ... Finalment a les 11 en punt donen l'eixida de la primera edició d'esta carrera i després d'uns quilòmetres per pista en ascens còmode arribem al primer punt de control (49:43) i és ací on comença la carrera de veritat amb la pujada al coll de Valliberna ... Són 1600 metres d'ascensió contínua des de Benasque ... la gent va llançada ... Hem eixit de mitat cap arrere i no parem d'avançar a gent ... Seria la tònica de pràcticament tot el dia ...Passem pel Refu de Pescadores en (1:56:00) ... A partir d'ací a mesura que anem pujant el camí es fa més tècnic i exigent i a mi personalment em va ficant més en "el meu terreny". Al poc d'eixir del Refugi de Pescadores fem la primera parada tècnica a omplir el Camel ... Rebelbarbut a partir d'ací decidix agafar un ritme més suau ... Decisió que li valdrà per a acabar en boníssimes condicions el seu primer Ultra. Ultratrail i jo seguim al nostre ritme i ens anem ajuntant amb els que a la fi seran els nostres companys de fatigues durant gran part de la prova.

Arribem al coll de Valliberna (3:37:29) i en la baixada imitem al Kiku Soler en el que era la Marató de l'Aneto i plantem el cul en les geleres per a llançar-nos jugant-se la vida usant la tècnica "culen-bajen" cap als Ibons de Botornás ... Que vistes de les valls que rodegen l'Aneto!. Fem una baixada ràpida, un tram pla i més baixada, fins a arribar a l'embassament de Llauset (4:32:46) . En este punt comença una pujada curta però molt exigent fins a arribar al coll d'Anglos. Són a penes 400 metres de desnivell, però que pareix que no acaben mai ... Estem per una senda amb nombrosos zig-zags i que de vegades té fins a trams de cable per a evitar problemes a la gent que patix vertigen.

Una vegada en el coll, parada per a alimentar-se i baixada de quasi 1000 metres de desnivell fins al Pont de Salenques. Comentàvem amb uns companys de carrera si la senda aniria flanquejant la muntanya ... Ojalà ... però ens tocava perdre prop de 1000 metres de desnivell fins a arribar al següent punt de control ... El principi de la baixada és ràpida i es fa molt agradable gràcies a les vistes ... Però una vegada en els llacs d'Anglos, ens queda una baixada "a saco" per un bosc preciós, però per terreny enfangat i ple d'arrels ... que ens fa entropessar-nos sovint i que quasi al final de la baixada a Ultratrail li provoca una caiguda damunt d'uns matolls. Després d'esta llarga baixada arribem al punt de control (5:53:31) en el que ens trobem amb Sergi, company de fatigues del MAM 2007 i amb el que acabaria fent la resta del recorregut ...

Fem una parada tècnica per a alimentar-nos ... Bocata, fruits secs i glucosa ... i emprenem la que serà la pujada més dura de les del recorregut i probablement la més dura que haja fet fins ara "en carrera". Res més començar ens creuem amb un participant tot ensanguinat i amb un tall en la cama a què ens comenta que li han de posar punts de sutura ... Ens oferim a acompanyar-li de tornada fins al control, però ens comenta que pot arribar per ell mateix. Continuem l'ascens al principi per un bosc preciós i creuant rierols i després per una pedrera que acabarà convertint-se en ETERNA ... És ací on Ultratrail perd un poc de terreny respecte a Sergi i a mi. Li anem esperant en un parell d'ocasions, però en una d'elles ens comenta que tirem que va amb una bona pajara ... Li comentem que s'alimente bé i ens diu que NO PROBLEM ... porta menjar suficient i a poc a poc s'anirà recuperant.

Després de quasi 3 hores de dura pujada en què es van alternant els moments de crisi de Sergi amb els meus, arribem al coll de Salenques (8:52:51). Ens alimentem, peguem una última mirada cap arrere per si arriba Ultratrail i al veure que no arriba comencem a baixar per la corda fixa cap a la vall de Barrancs. Després d'uns metres de baixar a poc a poc, decidim utilitzar la mateixa tècnica que havíem utilitzat en els ateriors trams de neu ... I ens sentem gelera darrere de gelera per a baixar en un plis plas 200 metres de desnivell. En este punt se'ns unix Jaume Teres, que finalment després d'avançar-nos unes quantes vegades els uns als altres acabarà arribant amb nosaltres a meta. Després de la llarga baixada arribem finalment a la Besurta (10:42:14) on Xesc Teres ens acompanya uns metres donant-nos ànims i comentant-nos que amb el ritme que portem en 2 horetes estem en meta ... Jo ho vaig pensant i li coment a Sergi que compte 3 hores i que tot el que baixem d'ací això que ens trobàvem ... Ens quedaven 20 quilòmetres i a veure qui era capaç de fer-los en 2 hores amb què portàvem damunt.

Comencem la baixada i al poc ens dirigim cap a la Colladeta dels Aranesos on se'ns fa de nit i ens toca traure els frontals ... després d'una curta baixadeta ja es veuen les llums de l'Hospital de Benasque on arribem amb un temps de (11:20:37). La gent ens anima i açò ens dóna ànims per a continuar a bon pas fins al següent control de Baños del Hospital, passant abans per una pujada, que encara que curta, se'ns fa eterna a causa del desgast que portem. Finalment arribem a Baños en (12:03:58). Ja només ens queda baixar trotant fins a Senarta (12:40:36), no sense abans despistar-nos en un tram abans de trobar la pista i ja des d'ací córrer tot el que bonament podem fins a la meta en Benasque, que creuem agafats de la mà amb un temps de (13:27:09). Estem els 3 contentíssims de com ens ha eixit la carrera ... Una prova "de menys a mes" i acabant amb la sensació de tindre encara forces. La sorpresa en meta va ser quan la meua dona i la meua xicoteta de 7 mesets estaven esperant-me ... Creia que estarien ja dormint a l'Hotel i esperant-me allí.

De seguida me'n vaig a l'Hotel amb la meua dona i la meua filla perquè es giten,que "pobretes" segur que han patit més que els que hem corregut ... (va per vosaltres coraçones) ... i jo després d'una ràpida dutxa em dirigisc de nou a meta per a veure si arribe a veure entrar a Ultratrail...Quan arribe de nou a meta allí està assentat en una cadira i prenent-se un refresc ... No m'ha donat temps a veure'l entrar. Dels 3 fantàstics ja només queda per entrar en meta Rebelbarbut ... així que m'agarre una cervecilla i em sente amb Afarameta (que la pobra també ho va passar malament) ... Jo li comente que tranquil·la que segur que Rebelbarbut la part tècnica de la "baixada de Salenques" l'haurà fet de dia ... i ella està patint per si li ha passat qualsevol cosa ... I de sobte el que faltava ... Una tempesta que ja amenaçava de descarregar ... ho FA ... i de quina manera ... Afarameta em diu que me'n vaja a l'Hotel a descansar que prou he tingut i finalment me'n vaig com puc ... Pensant sobretot en la gent que falta per arribar a meta ... La que estaran passant.

Al dia següent vam veure en les classificacions gent que va arribar amb inclús més 21 hores ... Em trec el barret davant d'esta gent ... Que va passar per Salenques de nit ... Que va baixar amb la sola llum del frontal per Barrancs, que van agafar la tempesta i la granissada i que van aguantar unes quantes hores de nit per camins que no estaven senyalitzats.

Cavalls del Vent 2007

2008-09-13T22:57:00.006+02:00

A l'estiu del 2007 i junt amb Octavi, un company de curses, ens en vam anar a fer la travessa dels Cavalls del Vent. Una experiència inoblidable pels voltants de la Serra del Cadí:

Les fotos de la travessa es poden veure a: FOTOS

Cavalls del Vent (Estiu del 2007)

Nota: Els parcials que ací s’esmenten inclouen els temps de “esbarjo” del refugi de sortida del tram.

Escollir la Travessa ...

Com cada any, després de la temporada de curses de muntanya del calendari provincial, era el moment de fer alguna "burrada" de les nostres per rematar la temporada … Este any li tocava el torn a alguna de les classiques travesses en modalitat (Skyrunner, NonStop, sub 24h, amb un coet al cul, o com se li vulga dir …). Després de comentar la possibilitat amb gent del Club i amb amics i coneguts del mon de les curses de muntanya, uns per d'altres, només ens vam animar a fer aquesta travessa 2 "casporros": Octavi Bernad i un servidor.
La travessa escollida va ser la "Cavalls del Vent", que d'una banda és la més llarga de les 3 classiques del Pirineu-Prepirineu, però d'altra banda és la menys tècnica i teòricament la millor senyalitzada. Aquesta travessa uneix 8 refugis de l'entorn del Cadí Moixeró passant per alguns dels cims d'aquesta serralada i superant durant 97 llargs kilometres un total d'aproximadament 10.000 metres de desnivell acumulat. Tot açò unit a el desconeiximent per la nostra part del recorregut i a que part d'aquest el fariem de nit, feia que el repte que anavem a emprendre ens tinguera quant menys preocupats, i més quant tota la gent amb la que parlavem sobre el tema ens aconsellaven fer-la primer en modalitat "oberta" en 3 o 4 dies per tal de reconeixer els possibles llocs conflictius, els punts d'aigua, les pujades i baixades tècniques i tenir una bona referència pel que fa als parcials entre refugis. Si be és probablement el millor consell que se li pot donar a qualsevol esportista que vulga fer una travessa d'aquestes caracteristiques, nosaltres com a bons "casporros", no vam fer cas d'aquestos consells i allà que ens vam llançar amb les sabatilles i els "Camels" plens d'aigua i barretes energètiques …

Abans de sortir cap a Saldes ...

Els dies abans de sortir cap al Prepirineu català per fer la Cavalls, calia que anarem concretant algunes cosetes que ens podien ser d'utilitat abans d’afrontar la travessa. Una d'elles era fer-se amb un mapeta del recorregut i amb parcials de gent coneguda per tal de veure com ens podrien anar els diferents trams; d'aquesta manera podriem decidir el refugi des d'on iniciar l'aventura, el sentit en el que fer la travessa i l'hora de sortida des del primer refugi. Va ser un company del Club (Andrés) que ja havia fet la travessa en modalitat 36h (que si fa o no fa … ve a ser la de 24 h pero en una "sonaeta" per enmig) qui ens va deixar el mapa i qui ens va facilitar uns parcials entre refugis, que junt amb els d'uns amics madrilenys del "Club Tierra Tragamé" ens van servir de gran ajuda a l'hora d'anar complint etapes.
Un cop mirats els mapes i els horaris vam decidir que sortiriem de Gresolet i fariem la travessa en sentit contrari a les agulles del Rellotge, però encara no teniem del tot clara l'hora de sortida des de Gresolet. Més endavant ho decidiriem …
Ara calia reservar, abans de que s'acabaren les places i sent "prudents" vam reservar tant la nit de sortida com la nit de finalització de la travessa al refugi de Gresolet confiant en que si la primera nit no la feiem per sortir abans de ser l'hora de dormir ens tornarien el preu de la reserva d'aquesta nit... I en aquest punt vam errar, com que teniem la reserva ja no ens tornaven els diners.

Arribem a Gresolet i...

Després de 4 hores i mitja de cotxe (gran part d'elles per autopista i en la boca seca de tant de xarrar) arribem al Xalet-Refugi del Gresolet, als peus del Santuari amb el mateix nom i que per cert de tant obsesionats que estavem amb la travessa ni vam pensar de visitar. Eren aproximadament les 19:30 i la gent ja estava practicament amanida per a sopar. Mentre Suso, el guarda del refugi del Gresolet, rebia un reconfortant massatge per part d’una amiga del refugi, el nuvi d’aquesta va ser l’encarregat de portar-nos la “borsa del corredor” que ens identificava com a participants de l’aventura. En aquesta borsa teniem a banda de les ja habituals barretes de menjar energetic, una barreta de cacau per als llavis, una tovala de microfibra “d’aquestes modernes”, una samarreta tècnica conmemorativa de l’event, uns papers amb les instruccions de la travessa i els nostres “inseparables” mapes i targes de pas pels refugis.
Mentre esperavem a que Suso acabara de rebre el massatge, vam anar regirant les boses, provant-nos la camiseta i fent unes classes pràctiques de plegat de “samarretes” a l’estil xinés. Al cap de l’estona ens va atendre Suso i li vam comentar la possibilitat de sortir cap a les 23:00 o les 00:00 per tal d’aprofitar la lluna que tindriem fins les 2 i pico de la matinada, i si hi havia cap problema encara que tinguerem la nit reservada. Ell, molt amablement, això si, ens va dir que cap problema que podiem eixir quant nosaltres vulguerem... “al dia següent ens la cobraria igual i solucionat”. Com que ja ho teniem mig decidit i hi havia un grup de catalans que també portaven la mateixa idea, vam sortir del refugi després de sopar amb tranquilitat.

Gresolet – Sant Jordi

Eren les 23:19 quant vam sortir del refugi amb una lluna quasi be plena. Ens haviem juntat per començar la travessa nosaltres 2 (Octavi i Sergio) amb un grupet de “Fondistes de Penedés” (Jordi, Joan, Alvaro i Marta). La sortida del refugi ja va marcar com aniria trascorrent la travessa; era una pujada suau i per pista a l’inici i per una senda de moderada inclinació a partir d’una estona. Ja en aquesta senda, Jordi i Joan van imposar un “ritmet” que encara que a estes alçades de jornada ens resultava bastant comode, no ho era del tot tenint en compte que per davant hi havia una bona tirada i posiblement un dia de calor. Després d’aproximadament 350 metres de desnivell ens trovavem al coll de la Bauma, on hi havia 2 possibilitats segos el mapa, be continuar per una senda a l’esquerra de la pista fins arribar-hi al coll de la Bena, o be arribar al coll de la Bena per una pista comoda sense cap perdua. Finalment i després de debatir-ho vam optar per l’opció de la pista que ens permetria trotar una estoneta sense desgastar massa forces.
Un cop arribats al coll de la Bena vam trovar a la nostra esquerra la senda que haviem deixat i que deviem d’agafar ara per a baixar per una fageda, que amb llum del dia ha de ser impresionant, fins a Cal Cerdanyola, punt més baix de la travessa i des del qual ens desviariem a l’esquerra per enfilar el Torrent del Forat i el Torrent de Pendis, passant amb la foscor de la nit, una llastima no haver-ho passat durant el dia, pel Bullidor de la Llet i els Empedrats i arribant-hi després de més de 600 metres de desnivell positiu fins al refugi de Sant Jordi, que sería el primer punt de control de la nostra travessa i que l’haviem competat amb un parcial de 2h i 52 min.

Sant Jordi – Rebost

Haviem arribat al Sant Jordi: Octavi i el que escriu junt amb Joan i Jordi; en aquesta darrera pujada haviem deixat enrere a Marta i Alvaro que havien decidit agafar un ritme més comode en previsió de la “llonganissa que ens esperava”. Era moment d’aportar algunes calories al cos que prou falta ens farien durant tota la jornada, vam assaborir una pastilla de xocolata amb ametles i un bon trago d’aigua fresca.

Però no podiem entretindre’ns massa que la gelor de la nit ens estava deixant “titos”; al poc de sortir el camí anava baixant fins a les restes de les masades de l’Escriu i vam poder veure per l’altra banda del torrent com anaven aproximant-se fins al refugi Marta i Alvaro. Unes darreres paraules d’anim cap a d’ells i en un tres i no res ja estavem abaix; ara tocava la pujada fins al coll de l’Escriu on Joan i Jordi van imposar la seva forma física i es van distanciar de nosaltres. Les cametes que feien i les marques que tenien en marató ens indicaven que o be nosaltres anavem massa ràpids o ells massa lents.

Des del Coll de l’Escriu una baixada llarga per pista ens permetia anar trotant tot perdent desnivell fins arribar-hi a les rodalies de Greixer on les llums del poble semblava que ens absorvien cap a la comoditat de la civilització i que per poc ens fan passar-nos de l’encreuament a la dreta que ens faria arribar a Cal Tigent, per on passariem en poca estona per sota de la carretera del Coll de Pal i de la del Tunel del Cadí.

Era aquí on començava la pujada més llarga de la jornada que ens conduiria fins a la Tossa, on es trova el Niu d’Aguila, després d’unes quantes hores i esforços. Aquesta pujada, ens va costar una mica trovar-la degut a la gran quantitat d’herva que hi havia i a la foscor de la nit.

Els primers 800 metres de fort desnivell ens conduirien “amb una passa darrera de l’altra” fins al refugi del Rebost, on a pesar de la geloreta de la matinada vam arribar ameradets per l’esforç que suposava tota la pujada i sense una gota d’aigua; remarcar en aquest punt l’impotància d’abastir-se d’aigua en qualsevol punt on es tinga posssibilitat. Haviem emprat en este segon tram entre refugis un parcial de 2h 41 min.

Rebost – Niu d’Aguila

Mentre estavem al refugi de Rebost sellant les targes, omplint els camelbags i fent el corresponent mosset de barreta energètica/sobret de glucosa van apareixer 2 llums frontals que ens van sorprendre ... Serien Marta i Alvaro que havien augmentat el ritme en aquest segon parcial? Doncs no, eren Joan i Jordi que encara que anaven a un bon ritme, no havien trovat el camí correcte de pujada fins al refugi de Rebost; quant ells arribaven nosaltres que sortiem i no els podiem esperar que ja estavem amb la pell de gallina de la rasca que fotia.

En principi ja ens haviem berenat més de la meitad de la pujada fins al Niu d’Aguila i els ànims cada cop els teniem més alts, anavem baixant o igualant els parcials que teniem com a referència i en el darrer de tots fins i tot amb una perdua del camí inclosa, i les forces encara estaven bastant senceres. Però al poc de sortir del refugi ens vam despistar mentre anavem xarrant i ens vam endinsar en un pinar que no tocava. Van ser uns minuts d’anar i tornar fins al final trovar el camí correcte que ens duria a un prat a l’alçada del Pla Bagà. Un cop en aquest prat, ja semblava bastant senzill seguir les marques, que en aquest punt eren estaques de fusta pintades a la part alta de color taronja, però fàcil el que es diu fàcil no era ... Les anavem deixant a l’esquerra per la comoditat del prat i quant ens vam adonar ja feia estona que no en veiem i estavem a la pista de baix del Roc Negre on ens va tocar treure el mapa per veure on estavem realment. Mirant el mapa van apareixer per l’esquerra de la pista Jordi i Joan que també s’havien despistat i estaven pujant pista amunt; els vam esperar i ens van comentar que no havien vist cap senda que es desviara de la pista i que la pista anava de baixada fins quasi be el refugi de Rebost. Per tant la llogica deia que si per allí no hi havia cap sender havia de estar tirant per la pista a la dreta.

Vam cometre l’error de no parar i consultar be el mapa, on estava ben clar per on haviem de tirar, però en estos moments d’indecisió és complicat serenar els ànims i mirar be les coses. Després de perdre uns 150 metres de desnivell, vam arribar a la carretera del Coll de Pal a l’alçada del Xalet Refugi del mateix nom ... Alarma!, en el mapa en cap moment hi havia senyalat que passarem per cap carretera ni per aquest refugi. Que calia fer? Doncs el que sempre s’ha de fer en aquestos cassos, tornada enrera fins a la darrera marca trovada.

Després d’uns 30 minuts de “despiste” tornavem a estar al mateix lloc, amb una mica menys de forces, però en el camí correcte. Només ens quedaven 500 metres de desnivell d’ascens fins a la Tossa, passant pel Cap del Serrat Gran i pel Puig de Comabella. Al cap de 2h i 36 min. arribavem al refugi del Niu d’Aguila. (Els 2 despistes que haviem tingut en poc de troç ens havien desfondat una mica i estavem ara una mica groguis).

Niu d’Aguila – Serrat de les Esposes

En aquest refugi vam desitjar sort a Joan i Jordi que ja tirarien endavant i no tornariem a veure fins al final de la travessa.Després d’uns moments de descans i de la obligatoria alimentació, era el moment de sortir camí del Serrat de les Esposes, però on estava el camí de sortida des del refugi? No era questió d’anar cercant el camí a una banda i l’altra, que els cossos ja no estaven per a moltes homenies; així que vam decidir preguntar al refugi en quina direcció teniem que sortir per a dirigir-nos a la següent etapa.

Els primers metres de baixada eren molt pronunciats i calia fer-los lleugerets, que la gelor de l’alçada junt amb el matí ens estaven deixant carpits. En poca estona vam anar perdent metres de desnivell i prácticament per dalt de tota la carena ens vam anar dirigint cap a les Penyes Altes. En aquest punt anavem comentant que haviem llegit que hi havia gent que pràcticament baixaven al recte des de prop de la Tossa en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, estalviant part del recorregut i per tant un temps d’or. Nosaltres no ho fariem, pero si que evitariem passar pel cim de les Penyes Altes dirigint-nos cap a la part dreta i passant pel Collet Marginós; en principi voliem fer tot el recorregut per on estava senyalitzat, pero els metres de desnivell que ens estalviariem aquí “per els que vam fer EXTRA en el despiste que vam tenir prop del Roc Negre”. Un cop passades les Penyes Altes, i el Collet Raset, vam emprendre un vertiginós descens en direcció al refugi del Serrat de les Esposes, on per arribar-hi encara ens quedaria una darrera “rampeta” d’uns 100 metres de desnivell. En aquest tram haviem emprat un parcial de 3h i 6 min., que a d’estes alçades de la travessa consideravem que no estava gens malament.

Serrat de les Esposes – Cortals d’Ingla

Teniem ja més de la meitad del recorregut superat i ara tocava prendre’s un bon cafetó que ens reanimara un poc després de tant esforços. “Vols dir que només un café? No ens farem també un bocata i una llauna de refresc?” Dit i fet, allà que vam “mamprendre” un bocata de “troç i mig de llom” que ens va arribar als garrons. Quina meravella, després de tanta canya al cos, el bocata ens estava sabent a glòria; ja només faltava una becadeta abans de tornar a sortir. Però no podia ser, si voliem arribar a hora de sopar al Gresolet, no ens podiem encantar gaire i al cap de l’estona ja estavem en marxa en direcció als Cortals d’Ingla.

El bocata que ens acabavem de menjar ens havia carregat les piles als 2 d’una manera increible i vam pujar per la Serra de Sarset com si pla fora. Anavem ara xarrant de l’esforç que suposa alguns esports i lo poc gratificats que estan en referència a l’esport rei del nostre païs. I xarra que te xarraràs amunt que anavem sense mirar res; i tant va ser així que en un moment ens vam desviar a esquerres en un lloc que no deviem i que ens hagués portat a fer una volta sobre nosaltres mateix fins a tornar al Serrat de les Esposes. Van ser uns 10 minuts de despiste que es van solventar en un tres i no res tornant sobre les nostres pases. Total, haviem de completar els 100 km. i hi havia que anar afegint-ne algún d’extra als 97 que en te la travessa. En passar per la Font Freda, ja estavem segurs de que anavem pel bon camí i en poca estona estariem al refugi dels Cortals d’Ingla; concretament el parcial d’aquest tram va ser de 1h 42 min.

Cortals d’Ingla – Prat d’Aguiló

Al refugi dels Cortals vam arribar amb les energies i els ànims carregades com mai, semblava mentida que portarem unes 13 hores de travessa. La parada en aquest refugi va ser ben breu: sellar la tarja de pas i preguntar si el que ens quedava era molt dur. La resposta va ser ben clara:
- Guarda del refugi: “ Va, açò ja ho teniu, si d’aquí a Gresolet ja és quasi tot costa avall”
- Nosaltres: “Però no queden 2 pujadetes d’uns 600 metres de desnivell”
- Guarda del refugi: “ Però son molt entretingudetes”
Doncs au, no ens podem esperar més, i allà que vam començar la primera pujada entretingudeta (En ocasions calculem que fins a un 30º d’entreteniment ...) que ens duria a la Serra de la Moixa i el Serrat de la Muga. Per tal de fer aquesta pujada més relaxada, vam fer una paradeta a meitad recorregut per ingerir alguna de les barretes que ja teiem “aburrides”, pero que tant de be ens feien. Eren ja aproximadament les 14:00 i la calor i el cansament ja començaven a apretar.

Un cop a dalt d’aquesta pujada, només ens quedava la baixada fins a ben prop del Prat d’Aguiló per encarar la darrera rampa fins al refugi. Aquest tram de la travessa, amb les parets del Comabona a l’esquerra i l’ambient muntanyenc ens va resultar ben espectacular, a pesar del dolor de cames que ja portavem acumulat i les ganes de prendre algo fresquet al refugi. Feia 3h i 10 min. que haviem sortit del Cortals quant vam entrar a segellar la tarja al Prat d’Aguiló

Prat d’Aguiló – Lluís Estasen

Ara tocava una Coca-Cola ben fresqueta per tal de animar-nos a superar la darrera gran dificultat que ens quedava per superar la travessa “El Pas dels Gossolans”. Eren les 15:30 i segons els parcials que teniem arribavem al refugi de Gresolet a hora per a sopar, però si ens encantavem un poc, igual ens deixaven baix taula. Així que ... Cames que açò quant abans ho acabem abans ens farem la cervesseta fresqueta.

Les forces ja no ens acompanyaven gaire, a Octavi més que a mi i era ell qui anava tota la estona tirant del carro, jo prou feia que el seguia com millor podia, semblava com si anara amb “andador”; però una passa darrera de l’altra en poc menys d’una hora estavem a dalt del pas de Gosolans. S’havien acabat els desnivells positius.

Ara quedava un llarguissim flanqueig que ens duria ara trotant ara caminant a assomar-nos al Prat Llong i el Prat Socarrat que hauriem de anar travessant fins arribar a enllaçar a l’alçada del Collell amb la pista que ens duria prácticament als peus del Lluís Estasen. Com que en aquesta baixada cada cop trotavem més estona, ens vam anar animant i vam anar apretant la màquina per mirar de baixar de 20 hores i cada cop corriem més estona i més ràpid. Havien passat 2h i 53 min des del Prat d’Aguiló quant entravem al Lluis Estasen (mitja hora per baix de les millors previsions que teniem).

Lluís Estasen – Gresolet

Signem ràpid i preguntem “quant costa de baixar-hi al Gresolet des d’aquí?” Ens diuen que la gent baixa entre 1h i quart i 1h i mitja, pero que corrent podem baixar a lo millor en 50 minuts. Tenim 58 min per poder baixar de les 20h ... A correr s’ha dit ... Agafem el camí de baixada cap al Gresolet com si d’una cursa de 20 km de muntanya es tractara ... Tot lo que donen les cames i més. És una baixada molt empinada amb arrels, però que es pot correr molt be; al cap de l’estona Octavi es va distanciant i li dic que faja el favor de no esperar-me. Ja no hi ha cap perdua i ell pot anar mes ràpid; ell que pot que baixe de les 20 hores.

A partir d’aquest punt cadascú dels dos va tirar cap a meta al ritme que podia i finalment “Oh sorpresa”, jo que vaig més cremat que la “pipa d’un indi” he baixat des del Lluis Estasen a Gresolet en 42 minuts. Hem baixat tots 2 de les 20 hores !!!! I pensar que als Cortals no ens veiem ni baixant de les 21 !!!

Ens donem la mà en arribar i objectiu cumplit: 19h 35 min. Octavi i 19h 42 min Sergio. I el més important de tot, cap molèstia muscular i amb ganes de tornar a emprendre un repte d’aquestes característiques. Serà que la muntanya enganxa? Quin serà el proper repte? Carros de Foc, La Porta del Cel, La TransGrancanaria, L’ultra-trail du montBlanc?

Hiru Haundiak 2006

2008-09-13T22:36:00.009+02:00

Allà per l'any 2006 4 casporros del C. M. La Pedrera ens vam decidir a anar cap a la Hiru Haundiak, cursa bianual, que ja no es celebra fins al 2010, qui sap si repetirem a la propera edició?

Les fotos les podeu veure a: Fotos

Aquí va la crònica que vaig fer després de la participació al 2006:

Un bon dia, a algú se li va ocórrer comentar que per Euskadi, feien una marxeta de uns 100 kilometres i moooooolt de desnivell (5000 metres de desnivell positiu i 5000 de desnivell negatiu). I ja es sap que passa quant arriba a orelles de casporros una proposta d'este estil ... Que es fan casporrades !!!

Be, doncs finalment entre "que si si" y "que si no" ens vam anar punxant els uns als altres i finalment després de fer Penyagolosa vam decidir que "per que no?" ... Total només son 35 kilometres més que la MiM. No sabiem ben be on ens clavavem.

El divendres 9 de Juny a les 10 del matí vam eixir des de Borriol camí de Vitoria per tractar de superar el repte de la Hiru Haundiak quatre membres del Club: Lluis, Gustavo, Andrés i Sergio. Després de 6 hores i mitja de camí vam arribar a Vitoria quant encara faltaven 3 hores per començar a repartir dorsals i pràcticament 7 hores pel començament de la prova. I que fan quatre "motxuelos" 7 hores abans de començar la prova en Vitoria ? Doncs ens les vam tenir que enginyar per poder passar les hores de la forma més amena possible, que si volteta pel centre, que si descansar en els banquets de enfront de Mendizorroza, que si veure una partideta de Cesta Punta ... Tot valia per passar l’estona.

Després de hores de no tenir res que fer i un cop sopats i amb l'equipatge col•locat, ens van "carregar" en autobusos i com be va dir un de nosaltres ens van dur "cap a la gola del llop"... innocents de nosaltres, encara no sabiem ben be on ens estavem clavant. A poc a poc els autobusos van anar fent camí fins Zalduondo i un cop allí, ja només quedava que donaren la sortida i em sembla que a estes hores encara no ens feiem la idea de que ens esperava ... però a mida que va anar passant la nit ens varem anar donant compte.

A les 12 en punt de la nit vam sortir des de Zalduondo amb tota la marabunta de gent que participava en la prova i en apenes 10 minuts estavem quasi be al capdavant de la cursa ... comentant que per que nassos quasi tots els participants anaven caminant. Ens resultava curiós veure que tothom caminava "a tota llet" ... i ben poca gent corria. En arribar a la primera pujada dura de la jornada (el Aizkorri) la gent que anava darrere caminant van continuar caminant, pero al mateix ritme que ho feien per pla i ens van passar pràctiacment per damunt. Quina manera de pujar tenen esta gent "Pugen com jabalins".

En arribar al cim de l'Aizkorri, ens vam endur una de les emocions més fortes de la jornada ... Estava ple de gent animant ... a la 1:30 de la matinada !!!! Quina afició a la muntanya tenen esta gent ... Un cop passat el cim del primer "gran" del dia, l'espectacle era impresionant ... Avant i enrere tot el que es veia era una "processó" de llumenetes dels frontals recorrent les diferents muntanyes ... De no ser que estavem en plena cursa, feia ganes de quedar-se assegut damunt d'una pedra contemplant el pas de la gent per la cresta de l'Aizkorri.

A mida que anava passant la nit el fred s'anava fent més intens i el terreny passava de ser senda tècnica de muntanya a pistes i sendes amb uns tobogans esgotadors que et duien a recorrer els 84 molins de energia eòlica de la Serra d'Elgea. Al principi feia gràcia anar contant els molins, però a mida que s'anaven passant s'anava fent més pesat, semblava que mai s'havien de acabar i després de 6 hores de foscor vam arribar al primer avituallament oficial a Ventafria … Hi havia que alimentar-se be que la “llonganissa era llarga”.

La segona etapa de la cursa, entre que ja pràcticament la començaves de dia i la espectacularitat del paisatge, es feia molt més amena, a pesar de les pujades salvatges al Orixol i el Anboto. Aquesta etapa, quasi be com en el cas de la primera, ens va costar a la vora de les 6 hores i l’arribada des del santuari de Urkiola fins a Otxandio semblava que no acabava mai … En les baixades a estes alçades de la cursa ens deixavem caure trotant, ja no per forces, si no per que es feren més curtes. Un cop arribats a Otxandio, vam tenir el primer desencís de la jornada … Allí teníem a Lluis que s’havia ressentit del genoll i li va ser impossible continuar amb la cursa. Una excusa per tornar-hi d’aquí a 2 anys ?? Qui sap …

Ben alimentats i sense pensar massa el que estavem fent vam sortir des de Otxandio Andres, Gustavo i el que us escriu per tal de complir la darrera part del recorregut ... 6 horetes de res … amb la pujada a Atxuri i Gorbea pel mig. Només començar, comentavem que és com qui arriba a Xodos i ha d’arribar a Penyagolosa, “no s’ho pot deixar”, amb la petita diferència que des de Xodos a Sant Joan hi ha poc més de hora i mitja corrent i en aquesta ocasió ens quedaven 6 hores de caminada-trotada. Al poc de sortir de Otxandio, Gustavo s’ho va pensar millor i va dir que no estava mentalitzat per patir 6 hores més i que plegava la paradeta. Vam estar una bona estona mirant de convencer-lo, però en aquestos casos, cadascú sap millor que ningú fins on està disposat a arribar.

Finalment vam continuar 2 dels 4 membres del club fins a la meta. Van ser 6 hores de repetir-nos una i altra vegada que no tornariem a fer alguna cosa semblant i de dir que estos “bascos estan com a cabres”. I un cop en meta, se’ns va passar tot ... Els comentaris ja no eren els mateixos, començavem a assaborir tot el cúmul de sensacions que haviem experimentat durant el llarg cap de setmana. Tal vegada a la Hiru Haundiak no tornem, o tal vegada si, però lo que és segur és que continuarem fent coses semblant mentre el cos ens ho permeta. “Carros de Foc”? “Cavalls del Vent”? “Travessera de los Picos de Europa”? “Los 101 de Ronda”? “L’Ultra Trail del MontBlanc”? En estos moments diria que cap d’elles, però qui sap d’aquí un any .....

Inauguració oficial

2008-09-13T22:17:00.005+02:00

Be, finalment m'he decidit a crear un Blog on aniré publicant, cròniques i informació sobre les curses i les "casporreries" que anem fent ... De moment, per tal d'inaugurar-lo publicaré unes cròniques d'algunes curses des de 2006 fins a 2008. Espere que no li resulte pesat a ningú.